multimedia-frontend Portlet

20 maig 2020

Dietmar Steiner, un vell amic del Premi

David Bravo i Bordas

Ens dol la mort de Dietmar Steiner, director de Architekturzentrum Wien des del 1993 fins el 2016 i un vell amic del Premi Europeu de l'Espai Públic Urbà. Aquest arquitecte austriac, sensible i conscient de la complexitat del fet urbà va ser el membre més veterà del jurat internacional del Premi.

Ens ha deixat Dietmar Steiner, un vell amic del Premi Europeu de l'Espai Públic Urbà. Director de Architekturzentrum Wien des del 1993 fins el 2016, l'arquitecte austríac va col·laborar de forma perseverant amb el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona per fer possible aquest certamen. Hi va apostar el 2002, quan va acceptar formar part del seu jurat internacional malgrat que, aleshores, preguntar-se per la qualitat democràtica de places i carrers era encara una aventura incipient o, com a mínim, poc hegemònica. Mantindria el seu compromís fins el 2016, quan va deixar la direcció de l'AzW, no sense abans aplanar el camí perquè els seus successors seguissin creient en el Premi. Al llarg de tots aquests anys, es va convertir en el membre més veterà del jurat i va contribuir en gran mesura a que el certamen guanyés reconeixement i es fes un lloc al mapa europeu. Sempre afable, eloqüent defensor dels seus posicionaments, enriquia els debats del jurat amb les anècdotes pròpies d'un home curiós, llegit i viatjat.

Dietmar Steiner estimava Barcelona. L'estimava críticament, sense riure-li les gràcies ni obviar-ne els defectes. Durant les seves estades al CCCB, mai desaprofitava l'ocasió d'escapar-se pels carrers del Raval. En tenia prou amb l'estona que es triga en fer un cigarret o una cervesa per recollir alguna observació perspicaç. Alguns cops, li retreia a la ciutat que no valorava prou les seves pròpies riqueses, encarnades, segons ell, en l'espontaneïtat d'un paisatge intens i divers; d’altres, l'acusava d'excessiva formalitat, d'arreglar-se massa pels visitants. En qualsevol cas, sempre defensava que Barcelona és, dins d'Europa, un observatori privilegiat a l'hora de reconèixer les febleses i fortaleses de l'espai urbà. Fidel a l'esperit del Premi, li agradava reflexionar sobre la idea europea de ciutat. Què la distingeix? Què en queda? Què li manca?

Mai no es cansava de repetir que si alguna cosa li és pròpia a la ciutat europea és que «està feta per als vianants». Potser per això, va defensar amb vehemència que el Premi reconegués la pacificació de l'Exhibition Road (Londres, menció especial a l'edició del 2012), una intervenció que entén el carrer com una «superfície compartida» on són els conductors els que han d'alentir el pas i tenir cura de qui pedala o camina. També va ser molt favorable a premiar la pacificació de les ribes del riu Ljubljanica (Ljubljana, premi ex-aequo de l'edició 2012), arrabassades al cotxe i retornades als passejants.

Conscient que «la ciutat dels vianants» només és possible sota determinades condicions morfològiques, defensava la compacitat del teixit urbà, la densitat del teixit social. Contra la dispersió urbana que esvaeix els suburbis americans, apostava per una Europa de ciutats compactes. Contra l'especialització social o funcional de grans sectors urbans, advocava per una Europa de ciutats mixtes i diverses. Ciutats grans, petites o mitjanes, però ciutats mixtes i compactes. Aquesta era la seva idea de ciutat europea, cosmopolita i alhora atenta amb el paisatge rural, que, segons ell, l'arquitectura moderna no havia sabut respectar. Potser per això, l'obsessionava el desig que es produís un renaixement de l'arquitectura. Contra l'arquitectura de la taula rasa o el full en blanc, desitjava una arquitectura sensible amb les preexistències que tant enriqueixen Europa. I, com sempre, una anècdota amania la seva tesi. Segons ell, Blade Runner ens va ensenyar que la ciutat del futur ja està construïda, que no tornarem a veure utopies aixecades del no res, sinó negociacions amb les decisions que els avantpassats van prendre molt abans que nosaltres.

Admirador de l'harmonia de la clàssica plaça europea, sostenia que el principal risc de l'espai públic és que canviï de forma. Tot i així, es mostrava disposat a que la «nova arquitectura» —la propera arquitectura— explorés les seves pròpies solucions formals. Al capdavall, segons ell, la qualitat de l'espai públic va més enllà de la materialitat. Depèn, també, de determinades condicions polítiques, com la titularitat, la representativitat, la llibertat d'accés o l'abús de poder. Després de discutir-ho amb Manuel de Solà-Morales, president del jurat a l'edició del 2008, que també ens va deixar, uns anys abans, estava disposat a acceptar que un estadi de futbol o un centre comercial poden arribar a entendre's com espais públics, encara que calgui pagar per accedir-hi o que la seva vigilància no estigui sotmesa a un control democràtic. L'espai no és públic perquè ho digui el seu propietari sinó perquè la gent que s'hi reuneix així ho considera. Potser per això demostrava tanta simpatia pels edificis, públics o privats, que tenen el gest d'oferir la seva coberta a la ciutat, com a superfícies accessibles o transitables. És el cas del Palau de l'Òpera Noruega (Oslo, premi ex-aequo a l'edició del 2010), que va defensar malgrat les seves reticències cap a les estrelles de l'arquitectura, entre les quals s'hi podria incloure els autors.

En efecte, Dietmar Steiner renegava del star system que va enlluernar l'arquitectura dels noranta. Es mostrava crític amb la idea que els arquitectes es considerin artistes. «Abans, l'edifici estava en primer terme i l'arquitecte en segon pla» però, «a finals dels vuitanta, la cosa es va invertir», es queixava. Potser per això anhelava una nova arquitectura. Una arquitectura amb consciència social. Una professió que repartís oportunitats entre arquitectes joves o perifèrics. Arquitectes sensibles, valents i conscients de la complexitat del fet urbà. Arquitectes com tu, amic Dietmar Steiner.

També et pot interessar