Estat previ
El Citytunneln (Túnel de la Ciutat) és una flamant infraestructura de transport públic ferroviari que des de l’any 2010 facilita la vida als 87.000 viatgers que la fan servir diàriament. Combina trens locals, regionals i internacionals i travessa el subsòl de la ciutat per connectar l’estació d’Öresund, al sud, amb l’antiga Estació Central, al nord.Una de les seves peculiaritats més rellevants és el fet que els anuncis comercials estan prohibits a tots els seus espais. La mesura ha deixat a disposició de l’art públic un gran nombre de concorreguts espais de circulació. L’administració del Citytunneln veu en les instal•lacions artístiques un aliat estratègic, ja que considera que poden contribuir activament al benestar dels seus usuaris. Això fomenta l’ús del transport públic i disminueix l’ús del vehicle privat, efectes plenament coherents amb les directrius establertes pel pla urbà de Mälmo en favor de la sostenibilitat econòmica i ecològica.
Objecte de la intervenció
Per aquests motius, promou la instal•lació d’obres artístiques als espais públics del Citytunneln. Ho fa en col•laboració amb el Consell Nacional de l’Art Públic de Suècia, que supervisa la qualitat de les obres i la llibertat creativa dels seus autors. Fruit d’un concurs públic convocat per ambdues entitats, la instal•lació anomenada Annorstädes (En una altra banda) va ser escollida per ocupar l’Estació Central, que havia de ser reformada per adequar-se a l’arribada del Citytunneln.Descripció
La instal•lació artística i la reforma de l’estació es van concebre simultàniament i de manera coordinada. La integració de l’artista en l’equip d’arquitectes i enginyers que projectava la reforma de l’estació va garantir la necessària coherència entre continent i contingut.Annorstädes consisteix en la representació monumental dels paisatges filmats des de l’interior d’un tren en moviment. Cadascun dels dos murs de contenció que defineixen el túnel de l’estació dóna suport a vint-i-cinc pantalles de prop de cinc metres d’amplada per més de dos i mig d’alçada, sobre les quals es projecten les filmacions de manera sincronitzada. L’efecte resultant d’aquesta configuració fa que les pantalles semblin les finestres d’un vagó en moviment (l’estació sencera) que travessa lentament paisatges d’arreu del món.
D’acord amb la política municipal d’estalvi energètic, les projeccions es limiten a una durada mitjana de setze hores diàries, que coincideixen amb els fluxos màxims de les hores punta (nodrits de 37.000 dels 40.000 usuaris totals). Formades de 1.300 seqüències de paisatges diferents, estan programades de manera que un viatger d’assiduïtat diària i horaris constants, observant-les cada dia durant un temps d’espera mitjà de quatre minuts, trigaria dos anys per veure dues vegades la mateixa imatge. El seu moviment està alentit per tal de resultar parsimoniós i relaxant.
Valoració
Annorstädes és un exemple de l’amplitud d’efectes beneficiosos que les instal·lacions artístiques, sovint menyspreades com a anecdòtiques, poden tenir sobre la realitat urbana. Els paisatges que travessa aquesta estació no només donen sentit poètic a l’espera quotidiana de milers de viatgers. També contribueixen a dissuadir-los de desplaçar-se amb vehicle privat, de manera que atenuen les nefastes conseqüències del seu ús massiu, com la pol•lució generada pel consum de combustibles fòssils o la dispersió dels teixits urbans.Tanmateix, potser un dels beneficis socials més remarcables d’Annorstädes és la seva explícita voluntat de combatre la propaganda comercial, que des dels espais públics de tantes ciutats europees incita a un consum massiu i irresponsable i genera situacions tan absurdes però usuals com la d’un autobús que anuncia un cotxe. Però la batalla d’Annorstädes no es limita a substituir la publicitat que lluïa a l’estació abans de la seva reforma. D’una banda, els seus autors han tingut cura d’esborrar digitalment tot rastre d’anunci en els paisatges projectats. De l’altra, han obviat intencionadament qualsevol indicació sobre l’origen dels paratges. Lamentada per alguns passatgers encuriosits, aquesta mesura pretén evitar la propaganda turística. També manté un cert grau de misteri que sovint motiva l’inici de converses entre passatgers desconeguts (cosa prou insòlita en el context cultural escandinau) que s’interroguen intrigats sobre la procedència dels paisatges.
Finalment, l’esperit no comercial de la instal•lació es trasllueix en la llibertat amb què es permet que el públic fotografiï i filmi el contingut de les projeccions. Amb una lògica afí als principis de la cultura compartida, els autors i promotors d’aquesta instal·lació celebren que les fotografies i les filmacions siguin pujades i divulgades a la xarxa.
David Bravo
[Darrera actualització: 18/06/2018]
