Projects Frontend Portlet

  • MENCIÓ 2018

Escenari

Dnipró (Ucraïna), 2018

Diversos col·lectius culturals, de músics, de poetes i d’artistes visuals s’organitzen per dur a terme la reforma temporal d’un antic amfiteatre estalinista situat al parc central de la ciutat a través de l’autofinançament, el disseny en col·laboració i l’autoconstrucció assistida.

Estat previ

Amb gairebé un milió d’habitants, Dnipró (Dnipropetrovsk fins al 2016) és la quarta ciutat d’Ucraïna quant a població, però la primera pel que fa a desenvolupament tecnològic, atès el pes de les seves indústries de la maquinària i l’aeronàutica. De fet, durant gairebé trenta anys de l’era soviètica, va ser una destinació totalment prohibida als estrangers perquè allotjava secretament el Yuzhmash, un important centre de producció de míssils balístics, motiu pel qual se la coneixia popularment com «la ciutat tancada dels coets». Avui és una ciutat oberta i amb una cultura vibrant i transgressora. De manera espontània i més o menys aleatòria, dotzenes de col·lectius de músics, artistes visuals, poetes, arquitectes i il·lustradors solen ocupar espais abandonats, escampats al llarg i ample de la Dnipró postsoviètica, per conferir-los nous usos i sentits.

El centre històric de Dnipró jau a la riba dreta del riu homònim, un dels més llargs d’Europa. Vora el riu, hi ha el Parc de la Cultura i el Lleure Taras Shevchenko, un dels principals pulmons verds de la ciutat. Dins el recinte, un esvoranc semicircular delata la desaparició d’un amfiteatre. És la traça d’un equipament estalinista dels anys trenta, un teatre d’estiu, a l’aire lliure, amb una capacitat prou generosa. Estava completament construït amb fusta, motiu per qual va desaparèixer del tot, durant la Segona Guerra Mundial, fruit d’un incendi devastador. Als anys setanta, potser en un tímid intent de restaurar la funció propagandística de l’equipament, es va disposar al centre de la corba definida per l’amfiteatre un plató circular de formigó.

 

Objecte de la intervenció

El 2017, l’antic teatre del Parc de la Cultura i el Lleure es va convertir en un candidat a l’ocupació per part dels col·lectius culturals de la ciutat. Amb l’excusa de reactivar la funció cultural del lloc, l’objectiu principal de l’acció era fomentar la xarxa rica i diversa de moviments socials i artístics que s’havia cohesionat, tres anys abans, amb l’espurna de l’EuroMaidan. Aquesta onada de protestes i avalots que exigien més democràcia i integració europea va tenir molta repercussió a Dnipró, on es van succeir manifestacions amb desenes de milers de seguidors. Sota l’empara de Kultura Medialna, una organització no governamental que, des del 2013, reuneix músics, artistes, dissenyadors, arquitectes i gestors culturals al voltant de l’art contemporani, la innovació tecnològica o les temàtiques urbanes, es va convocar una crida oberta per decidir col·lectivament com apropiar-se del lloc. Aquest cop, més que d’ocupar un espai existent, es tractava de reconstruir un escenari desaparegut. Com a punt de partida, hi havia el consens que el lloc de trobada reactivat no podia reproduir la cultura propagandística del teatre estalinista, sinó que havia de servir com a detonant de la reflexió crítica i el debat obert a partir de diferents formats d’expressió artística i cultural. Tot va començar amb un crowdsourcing (proveïment participatiu) en línia que va recollir 7.500 euros. Però, més que no pas recaptar fons per finançar la intervenció, la crida volia reclutar activistes per a la causa.


Descripció

El projecte d’un escenari temporal a l’amfiteatre del Parc de la Cultura i el Lleure va ser fruit d’un procés de disseny col·laboratiu en línia. Diversos arquitectes, enginyers i artistes van treballar conjuntament en la delineació dels plànols i la redacció de la memòria constructiva. Els activistes es van posar a reunir eines, a comprar materials i a organitzar brigades per esbrossar el terreny i començar l’obra. Els tres mesos que van caldre per construir l’escenari van funcionar perfectament com un mecanisme de cohesió social que va engendrar una nova comunitat. L’escenari es va concebre com una construcció temporal i reversible, amb la voluntat de durar una sola temporada d’estiu, després de la qual seria completament desmuntat. Malgrat el seu caràcter efímer, la construcció no renunciava a exhibir francament la seva determinació a l’hora de prendre possessió del lloc.

Erigit sobre el plató circular de formigó, l’escenari consistia en un teló de fons allargassat i horitzontal, coronat per una cambra acústica inclinada, dissenyada per amplificar els sons. Suport d’una gran pantalla per a projeccions, el teló amagava una crugia d’uns tres metres d’amplada que contenia magatzems i, a mode de reservat entre bastidors, un porxo amb vistes al riu. L’estructura estava feta de pilarets i cabirons de fusta massissa i els tancaments eren de panells contraxapats. Tots els elements constructius es van acoblar in situ i en sec, en un procés d’autoconstrucció assistida tipus DIWO (Do It With Others; fes-ho amb els altres) on les brigades d’activistes van adquirir noves habilitats de la mà de professionals i industrials d’empreses proveïdores locals. La intervenció es va guarnir amb plantes cedides pel Jardí Botànic de la ciutat. Al final de l’estiu, després d’acollir una seixantena d’esdeveniments programats de manera democràtica per la comunitat autogestionada, es va decidir que l’escenari romangués al parc fins a la propera temporada. Si les autoritats no el retiren, els activistes reemplaçaran els panells degradats per les inclemències de l’hivern i corregiran les mancances de disseny que l’ús de l’espai hagi revelat.

 

Valoració

Fins a finals dels anys vuitanta, desenes de milers d’operaris, enginyers i científics altament qualificats treballaven a la planta de míssils del Yuzhmash, que, oficialment, mantenia l’aparença d’una fàbrica de tractors agrícoles i electrodomèstics de cuina. Ells i les seves famílies, que representaven més de la meitat de la població, estaven obligats a guardar el secret d’una producció que resultaria clau durant la Guerra Freda.

Avui Dnipró ja no és la ciutat prohibida on el coneixement es mantenia en secret i la política es recloïa a casa. L’escenari temporal del Parc de la Cultura i el Lleure ha demostrat l’existència d’una alta demanda d’equipaments culturals amb pràctiques innovadores i activitats alternatives. Com un al·legat a favor de l’autogestió i la coproducció de llocs de trobada per a la interacció social, l’experiència que deixa l’escenari és la confirmació que la societat civil ucraïnesa està preparada per repensar els usos i els valors que les autoritats atorguen a l’espai públic. La controvèrsia està servida. A l’espera de veure si respectaran el teatre i prendran nota de la lliçó, no els pot cabre cap dubte que el canvi ja ha començat.

David Bravo

 

PUBLIC SPACE / Escenari (Dnipró, Ucraïna). Menció Especial. Premi Europeu de l’Espai Públic Urbà 2018 (VO En Subt Ca) from CCCB on Vimeo.


[Darrera actualització: 30/07/2018]

Fitxa tècnica

CIUTAT: Dnipró
PAÍS: Ucraïna
INICI DE PROJECTE: 2017
INICI DE LES OBRES: 2017
FI DE LES OBRES: 2017
DIRECCIÓ D'OBRA: Kuba Snopek and Kultura Medialna NGO
CONSTRUCTORA: Tomasz Swietlik
SUPERFÍCIE: 3.500 m²
COST: 7.300 €
WEB: https://www.facebook.com/stagednipro

Crèdits

PROMOTOR:
NGO Kultura Medialna and citizens of Dnipro

AUTORS:
STAGE : СЦЕНА community

COL·LABORADORS:
Kuba Snopek, Tomasz Świetlik, Andrii Palash, Kateryna Rusetska, Kateryna Kozlovа, Polina Chebotareva, Katarzyna Dorda, Riccardo Mariano, Julia Ovcharenko, Mykyta Momot, Ievgenii Obraztsov, Anastasia Omelich, Anastasiia Ponomarenko, Jens Pedersen, Kamil Szołtysek, Anastasiia Tymchenko, Mariia Yarchyk, Denys Meshcheriakov, Dmytro Driaiev, Artem Ilyschenko, Yevhen Borysenko, Oleksii Drubych, Olga Samoylenko, Dmytro Taraba, Dmytro Kirpa, Vlad Radionov, Lera Malchenko, Oleksandr Hants, Monika Pietrosian, Pyotr Vladimirov, Kasia Pabich, Nastya Skvarniuk, Maja Balwierz, Hanna Zaikina, Oleksandra Biliaieva, Viktoriia Ivanova, Violetta Kim, Oleksandra Lukianenko, Nadiia Koval, Oleksii Envald, Tetiana Kovtun, Yurii Fomenko, Konstantyn Podobied, Vlad Lemm, Valerii Kasianenko, Mykola Foshchii, Kseniia Foshchii, Mitia Churikov, Mariia Dukarets, Tymur Niiazov, Oleksandr Kotsiuruba, Yevhen Rahulin, Ivan Maslennikov, Georgiy Apahov, Julia Apahova, Myhailo Apahov, Konstantyn Cholovskyi, Dmytro Rieshetov, Illia Rieshetov, Steph Franck, Thomas Dumke, Yevheniia Klunko, Yuri Birte Anderson, Yevheniia Morozova, Hanna Volodina, Viacheslav Koliesnikov, Reveka Ryzhykova, Kyrylo Kholopkin, Dasha Mashukova, Kostiantyn Cholovskyi, Viacheslav Ivankov, Viktoriia Rudiuk, Andrii Khomutov, Valerii Boiko,Vlad Fomichov, HIP Park, Just Club, Municipal program “Capital of Cultural, Work.ua, ASKfm, Green Wood, Between Architecture & People

Documents relacionats