Estat previ

Aclamat per l’abundància i la qualitat de la seva arquitectura barroca, el nucli històric de Salzburg acull una elevada població estudiantil i una important universitat sense campus que ocupa un bon nombre d’edificis escampats pel seu teixit medieval. Un d’ells és la biblioteca universitària, situada entre el Festspielhaus (palau de l’Òpera) i la Kollegienkirche (església de la Col•legiata). El primer és la seu del Festival de Salzburg, un dels esdeveniments musicals més concorreguts del món, que té lloc cada any durant els mesos de juliol i agost. La segona, construïda a principis del segle XVIII per l’arquitecte Fischer von Erlach, és una de les esglésies més celebrades del barroc austríac i se la coneix també com a Universitätskirche (església de la Universitat) perquè va ser fundada per l’arquebisbe Paris von Lodron com a seu espiritual d’una antiga universitat benedictina.

La Facultat de Medicina d’aquesta universitat, que ocupava l’edifici de l’actual biblioteca durant el segle XVIII, va ser clausurada el 1810 arran del procés de secularització desencadenat per les guerres napoleòniques. Es va convertir en biblioteca el 1962, quan la Universitat de Salzburg va ser reoberta. El seu antic jardí botànic responia a un model de jardí interior, encerclat per murs, molt estès al Salzburg dels segles XVII i XVIII. Però el 1975 es va enderrocar la seva tanca per convertir-lo en un parc públic dedicat al compositor i director austríac Wilhelm Furtwängler. Va esdevenir així un buit de cinc mil metres quadrats que articulava la relació entre la biblioteca, la Kollegienkirche i el Festspielhaus. Des de la seva obertura, el jardí de Furtwängler ha servit als estudiants universitaris com a zona d’esbarjo i als visitants del Festival de Salzburg com a escenari a l’aire lliure. Un cop al mes servia també per acollir les parades del mercat local. Amb el temps, però, el sol·licitat jardí es va anar deteriorant. A més, l’any 2002 s’hi va emplaçar un pavelló que acollia obres de l’artista Anselm Kiefer i que havia de complementar les dotacions del festival estiuenc però que entorpia notablement la seva versatilitat durant la resta de l’any.

Descripció

La intervenció duta a terme ha retirat el Pavelló Kiefer del centre del jardí i l’ha desplaçat al seu extrem sud-oriental, davant de la façana meridional de la Kollegienkirche. Un pi i un ginkgo preexistents el separen ara de la resta de l’espai, que ha quedat configurat com un buit aproximadament rectangular d’uns quaranta-cinc metres d’amplada per gairebé vuitanta de llargada. Tres dels costats d’aquest rectangle estan tancats per la façana occidental de la Kollegienkirche i per la façana escairada i porticada de la biblioteca universitària. El costat sud, en canvi, s’obre cap a la Max-Reinhardt-Platz, la plaça vestibular presidida pel Festspielhaus. S’ha respectat un arbre existent molt alt, pertanyent al gènere Liriodendron, i se l’ha acompanyat amb una nova filera de til·lers de fulla petita (Tilia cordata) que diferencia l’àmbit del jardí del de la plaça.

L’espai rectangular del jardí s’ha subdividit en dos prats de gespa emmarcats per senderes rectilínies. Sobre els prats s’han escampat escultures dels artistes Fritz Wotruba, Emilio Greco, Giacomo Manzù i del mateix Anselm Kiefer i sobre les senderes, cadires de fusta orientades sempre cap a la gespa. En alguns trams, les senderes estan pavimentades amb lloses de quarsita aparellades a trencajunt, mentre que en d’altres simplement estan recobertes amb graveta. En qualsevol cas, estan sempre rivetejades amb peces especials de vorada disposades formant un petit voladís. Atès que els prats estan lleugerament enclotats, de dia aquest voladís projecta una ombra que fa que les senderes semblin flotar. Així mateix oculta lluminàries longitudinals que de nit banyen la gespa amb llum rasant. També constitueix un graó que convida a seure sobre la pedra i tenir els peus sobre la gespa. En dues de les cantonades de cada prat hi ha petites rampes que faciliten a les persones amb mobilitat reduïda l’accés a la gespa.

Els prats s’han plantat amb acàcies del Japó (Styphnolobium japonicum) i, de tant en tant, el seu perímetre es veu interromput per carpins (Carpinus betulus) retallats en forma de paral·lelepípede que s’han deixat créixer fins a una alçada d’1,4 m perquè delimitin diferents àmbits d’intimitat. Estan plantats a cavall entre els prats i les senderes, perpendicularment al graó que els delimita, com si els estiguessin grapant mútuament. Exceptuant el porxo de la biblioteca, el peu de les façanes que flanquegen el jardí està resseguit per jardineres plantades amb estores d’heura (Hedera helix) i esquitxades de tant en tant per matolls d’hortènsies (Hydrangea quercifolia). De la mateixa manera que els carpins, aquests matolls sobrepassen els límits de les jardineres que els contenen per trepitjar les senderes.