multimedia-frontend Portlet

30 d’abril 2014

«La ciutat sense mapa»

Conferència de Kamila Shamsie

img

Kamila Shamsie va parlar sobre el passat i el present de Karachi, la seva ciutat natal. L’escriptora va explicar com una ciutat oberta s’ha convertit en un lloc on s’han tancat gairebé totes les possibilitats.


[Versió original en anglès doblada en català | durada 01:06:36]

L’escriptora pakistanesa Kamila Shamsie va ser al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) el dia 24 de març per tancar el cicle de conferències Ciutat Oberta, que es va iniciar el passat 27 de gener. Una altra escriptora, la catalana Najat el Hachmi, va presentar la xerrada titulada «La ciutat sense mapa». Tot i que actualment viu a Londres, Shamsie va parlar de Karachi, la seva ciutat natal, una ciutat que fa poc més de mig segle s’obria a tota mena de possibilitats i que actualment «pateix una divisió ètnica, sectària i de classe». D’entrada, l’escriptora afirmava: «Mai no he vist un mapa de Karachi», per caracteritzar un indret sense símbols físics d’una convivència plenament col·lectiva, un indret «amb unes vides molt desconnectades, amb un caràcter fraccionat». La ciutat, avui dia, és un lloc on la violència i les tensions entre els seus habitants es fan cada cop més presents i la democràcia es veu suplantada per les polítiques clientelars que responen als interessos de diversos grups religiosos. Arran d’això es preguntava l’escriptora pakistanesa: «com es va arribar aquí des d’aquella ciutat oberta que havia de ser al final de la dècada dels anys quaranta?». Per buscar la resposta, Shamsie va haver de mirar necessàriament cap a la història, la història de la transformació de la ciutat des de la seva creació. «En aquell moment la seva població, tot i els traumes soferts per la partició, la considerava una ciutat oberta». L’escriptora va intentar mostrar com l’evolució física de Karachi ha influït totalment en la seva transformació política. Una planificació urbanística ideada «per un govern que parlava de la democràcia com a destinació més que no pas com un recorregut que ja havia començat», que va anar disposant el suport urbanístic perquè «la fragmentació política i social i la degradació física» actuals fossin possibles. La ponent, tal com va fer a l’inici de la conferència, va parlar dels habitants de Karachi, lloant-ne la capacitat per superar el buit de les referències al voltant de la seva ciutat, explicant com aquests han aconseguit, a través d’un «coneixement comú, unes experiències comunes» i «unes veritats psicològiques», una manera d’orientar-s’hi, de guiar-se els uns als altres. L’escriptora va acabar enllaçant la metàfora de l’absència dels mapes amb la problemàtica política i social: «Per què ens calen els mapes? No per dir-nos com anar d’un lloc a un altre, [...] ens calen perquè podem mirar el mapa d’una ciutat i veure que estem tots units [...] i durant un instant podem creure en un món sense bales, sense divisions, sense taques de sang, simplement amb carrers que porten a d’altres carrers i que fan totes les connexions possibles».

També et pot interessar