Finalista Edició 2018

Entre els espadats i el mar de Caparica, a Almada, al marge sud del riu Tejo, és on es troba la Cuina Comunitària de Terras da Costa, un projecte desenvolupat, en col·laboració, per Ateliermob i el Col·lectiu Warehouse. Es tracta d’una petita intervenció realitzada en un barri de gènesi il·legal –el barri de Terras da Costa—on viuen gairebé 500 persones, en la seva majoria d’origen gitano o capverdià. Des dels seus orígens, als anys 70, el barri s’enfronta a una situació d’isolament, i la seva població viu en un context d’extrema precarietat, sense accés a sanejament bàsic, aigua canalitzada o electricitat (que no va arribar-hi fins fa molt poc). Aquestes condicions fan que, per cuinar, sigui pràctica corrent encendre fogueres a dins o a les proximitats de les cases, que per recollir aigua, d’una font pública, calgui recórrer gairebé un quilòmetre.

Invisible per a la ciutat que va anar creixent al seu voltant, la Cuina Comunitària de Terras da Costa constitueix un exemple notable de com una intervenció modesta (de poc més de 200 metres quadrats), orientada per un procés participatiu, pot ser un factor d’increment del nivell de vida i del reconeixement i un reforçament del sentit comunitari. Si és imprescindible subratllar el resultat final i la metodologia de treball seguida (a la qual tornarem més endavant) és igualment rellevant recuperar aquí la genealogia d’aquesta línia de projectes, per comprendre’n millor les premisses i el veritable abast que poden tenir en l’actualitat, i en particular en el cas portuguès.

 

Antecedents: els anys 60 i 70 en la formació d’una responsabilitat política i social de l’arquitectura portuguesa

“Perquè és un home i perquè la seva acció no està fatalment determinada, ha de provar de crear aquelles formes que puguin prestar un millor servei a la societat o al seu semblant, i amb aquest objecte la seva acció implicarà, a més del drama de la tria, un sentit, un objectiu, un desig permanent de servir.” [1]

La Cuina Comunitària de Terras da Costa constitueix, sens dubte, un exemple notable d’una proposta d’arquitectura participativa, hereva d’una tradició que, des dels anys 60, es troba al centre de les preocupacions de la millor arquitectura i dels millors arquitectes portuguesos. Ens referim a arquitectes com Fernando Távora, Nuno Portas o Álvaro Siza, que, tant en el discurs teòric com en la seva pràctica professional, remarquen la responsabilitat política i social de l’Arquitectura, que es consoliden i deixen petjades profundes en la cultura arquitectònica, sobretot a causa del programa SAAL. [2]

Sense voler negar la importància que autors i arquitectes com Giancarlo De Carlo o Bernard Rudofsky van tenir i tenen en la promoció de processos participatius en arquitectura, el panorama portuguès està, de fet, profundament marcat pel programa SAAL, que després de la Revolució dels Clavells del 25 d’Abril de 1975 (en un escenari de carència efectiva i generalitzada d’habitatges), va permetre posar en pràctica la participació activa dels habitants en el procés de concepció i construcció dels seus propis habitatges.

Aquesta idea de “democratització de l’arquitectura”, sobre la qual es va fonamentar el programa SAAL, basada en la recerca d’un model de “societat alternatiu”, va permetre (fins i tot tenir en compte el breu període en què va estar vigent) la realització de desenes d’intervencions per tot el país, en les quals va ser possible emmotllar una forma diferent –circumstancial i local-- de pensar i de fer arquitectura (en particular el programa d’habitatge) en la mesura que privilegiava un abordatge en què les poblacions eren desafiades a prendre decisions sobre la seva pròpia organització col·lectiva.

Justament en aquesta línia de projectes es pot i s’ha de llegir el projecte de la Cuina comunitària de Terras da Costa. Un projecte (com altres dels equips implicats) que interpreta amb gran rigor i pragmatisme, però també sensibilitat i atenció al lloc i a la gent que hi viu, i que, sobretot, és capaç de llegir les condicions del seu temps, els processos i els actors que l’emmotllen.

Es podria dir que estem davant de l’exemple inequívoc d’un projecte i una obra que, des del “començament” fins al “final”, assumeix la veritable naturalesa d’allò que ha de ser o que pot ser un procés participatiu en arquitectura; és a dir, tal com diu en Jeremy Till, un procés on “la participació no és (...) una disculpa per a la mediocritat; no és una distracció per a uns valors suposadament superiors. La participació és l’espai en què l’esperança és negociada. Allò que està clar és que aquesta esperança no es refereix només a un futur millor per als usuaris de l’espai construït, sinó també a un futur millor per a la pràctica arquitectònica.”  [3]

En conseqüència, processos com el de la cuina de Terras da Costa tornen a obrir el debat sobre la idea de participació en arquitectura, sobre els objectius i els valors que aquesta metodologia de treball incorpora i sobre l’important paper que l’arquitectura i els arquitectes poden tenir en la construcció d’una societat més justa i igualitària, en tant que es neguen a deixar a l’ombra i la invisibilitat els grups més desfavorits.

En aquest sentit cal subratllar no tan sols els efectes produïts per l’obra en si mateixa –en allò que són els beneficis directes en termes de la infraestructura física creada i els beneficis que d’aquí es deriven en termes de la creació d’un espai de veritable dimensió col·lectiva i d’us comú—sinó que sobretot és crucial entendre els efectes potencials que el procés implica a nivell del desenvolupament social i cultural de la comunitat en qüestió.

Resulta així mateix fonamental subratllar que el procés que va orientar la construcció de la Cuina Comunitària de Terras da Costa, a més de reforçar el sentiment de comunitat i de permetre posar en valor l’autoestima individual i col·lectiva dels habitants del barri, va promoure uns models de treball que porten implícita la idea de compartir competències i coneixement amb els usuaris, tal com va passar amb moltes experiències del SAAL.

Conseqüentment, el procés que va portar a la construcció de la Cuina de Terras da Costa és conduït de tal manera que, parafrasejant Giancarlo de Carlo, totes les barreres entre els constructors i els usuaris quedin abolides, perquè la construcció i la utilització esdevinguin dues parts diferents del mateix procés de planejament .[4]

La idea de construcció i producció participada de l’espai esdevé en aquest cas, com en De Carlo la va entendre, l’espai de reflexió i d’indagació de les necessitats i aspiracions que poden tenir en comú els habitants d’una comunitat, pertocant a l’arquitecte, en un segon moment, programar i liderar un mètode participatiu, organitzant la informació, la forma com intervenen els participants i l’ordre en el qual es realitzaran les activitats.

 

L’arquitectura com a procés participat: de la circumstància al disseny

Per aquest motiu no hem de mirar la Cuina Comunitària de Terras da Costa com un “objecte acabat”, sinó com el corol·lari d’un procés de mitjana durada, que s’inicia en un workshop (que va tenir lloc l’any 2012 al Departament d’Arquitectura de la Universitat Autònoma), on l’Ateliermob, convidat a participar-hi, des de molt aviat va identificar la precarietat de les condicions de vida a les quals es veia constreta aquesta comunitat, i va assumir el paper de mitjancer i la responsabilitat en les negociacions amb les entitats públiques i privades que van portar, al cap de cinc anys, a la construcció efectiva de la cuina.

La Cuina de Terras da Costa és així el resultat d’un procés que s’inicia el juny de 2012 (any de crisi profunda en què el país es trobava sota la intervenció de la Troika [5] -- en el qual l’Ateliermob es va implicar en la cerca de solucions i de finançament que poguessin millorar les condicions de vida de la comunitat) i es va acabar el 2017, amb la finalització de l’obra.

Mentrestant, unes altres etapes van ser decisives per a la consolidació de la proposta construïda, com per exemple la decisió presa per la comunitat que l’acció prioritària per a la millora de les condicions d’habitabilitat del barri seria la construcció de la cuina comunitària; o la decisió presa de forma compartida del lloc on la cuina hauria de ser construïda (decisió presa en l’àmbit d’un grup de treball ampliat constituït, entre d’altres, pels membres de l’Ateliermob i un grup de representants de la comunitat).

Un altre moment clau en l’orientació del projecte va tenir lloc a l’Agost de 2013, en el que s’obre la possibilitat de reutilitzar la fusta que prèviament s’havia usat en la construcció de la Casa do Vapor (una edificació temporal construïda a Trafaria sota l’orientació del col·lectiu francès EXYZT), i que va ser posada a la disposició del projecte de cuina comunitària per aquest mateix col·lectiu, que a partir d’aquest moment també es va implicar en el projecte).

Finalment, i no menys important en el procés que va conduir al desenvolupament del projecte, mereix ser destacat el moment en què l’Ajuntament d’Almada accepta fer possible l’abastiment d’aigua al barro (cosa que es realitza els primers mesos de 2014) i finalment l’aprovació del finançament de l’obra per part de la Fundació Calouste Gulbenkian (a través del Programa de Desenvolupament Humà). [6]

 

L’objecte

Tal com va dir l’Álvaro Siza a propòsit del projecte del Barri de Malagueira, a Évora –que la “dificultat no residia en construir cases, sinó comunitats” —el mateix principi es pot seguir en l’anàlisi i valoració de la cuina de Terras da Costa en tant que objecte arquitectònic.[7]

Per tant, no és tan rellevant la consideració de l’edifici tenint en compte les seves qualitats espacials, formals o la seva materialitat, sinó “l’edifici en tant que entitat física concreta que “abriga el procés” (tal com expliquen els autors del projecte en un dels plafons que acompanyen la candidatura al Premi Europeu de l’espai Públic 2018). O, anant més lluny, més important que la cuina serveixi com a espai de convivència, on es poden realitzar àpats col·lectius, és el fet que l’arquitectura construïda hagi permès a aquesta comunitat accedir a l’aigua potable.

Però creiem que seria injust no subratllar la justesa i la intel·ligència de la forma arquitectònica produïda. L’escala adequada i la configuració en “U” de l’edifici (que abriga amb claredat un programa d’usos simple) revelen la precisió i saviesa dels models arquetípics, constituint-se com un suport coherent, que accepta i promou altres accions i llenguatges creatius per part dels seus usuaris, que acaben per determinar la manera com l’edifici i els seus espais adjacents són usats i valorats.

Però paradoxalment, en certa mesura, estem davant d’un espai inestable i ambigu (que se situa en algun lloc en la frontera entre el pla col·lectiu i el pla domèstic) que en absència d’una identitat distintiva, pot ser redefinit i emmotllat per les activitats transitòries i diverses que acull. Alliberat d’un ordre imposat per la forma construïda, la Cuina de Terras da Costa pertany a una categoria d’espais que la Margaret Crawford designa com a “third space”: “espais aparentment buits de significació, que adquireixen constantment significats diferents canviants –socials, estètics, polítics, econòmics—a mesura que els seus usuaris els reorganitzen i els reinterpreten. És a dir, són espais activats a través de l’acció social i de la imaginació social” .[8]

Amb gran coherència afirmen els autors del projecte que el seu treball, el paper de l’obra i la raó de ser de tot aquest procés només guanyarà sentit “(...) quan la cuina pugui ser desmuntada i les seves aixetes deixin de ser necessàries per abastir aquella població. Aquest treball només serà reeixit quan les més de 300 persones que viuen a Terras da Costa estiguin vivint en un habitatge digne, com la Constitució de la República preveu, amb aigua, desguassos, llum i tot allò a què tenen dret.” [9]

Mentre aquest objectiu no es concreta romandrà certament l’exemple d’una obra que a més d’haver permès crear un veritable espai públic –en tant que “escenari àvid d’esdeveniments, perquè les coses es creuin i s’ajuntin”  [10]” —també va tenir el mèrit de reobrir el debat sobre la importància de reconèixer la pràctica arquitectònica com a disciplina rellevant i capaç d’assumir una participació activa en la discussió i resolució dels problemes de l’esfera pública.

 

REFERÈNCIES