A les massificades ciutats de sud global, on viu la gran part de la població urbana del món, el "distanciament social" prescrit pels protocols sanitaris de nord és pràcticament impossible de complir.
Les condicions de la pandèmia han generat un imaginari absurd: distòpic, utòpic, utilitari, planetari. Davant d’un esdeveniment global d’aquesta mena observem una tendència a pensar en termes èpics, un pensament obstinat que no pretén merament pal·liar els trastorns ocasionats, sinó que té alguna cosa de l’ordre i de l’envergadura de la mateixa pandèmia. Totalitat, catàstrofe, circulació. D’una banda, reconeixem el desig que s’expressa en afirmacions i certeses èpiques i analítiques, i, de l’altra, recelem del seu excés, el romanticisme i la pressa per fer un diagnòstic que encén, determina i guia la nostra imaginació.
Hem començat l’article apostant per una lectura i unes reflexions diferents. Volem posar fi a tot l’enrenou de planificar i pronosticar, de projectar i igualar, per tal d’observar i veure què succeeix a Delhi, São Paulo, Jakarta i Johannesburg, les ciutats que hem estudiat i amb les quals hem treballat durant molt de temps, però també en d’altres, com el Caire, Manila, Lagos, Karachi. La perspectiva d’«aquí» és la de la història dels plantejaments globals colonials i imperials de l’extracció i la creació de riquesa, i la història de la formació de les elits nacionals que han determinat que les majories urbanes visquin amb recursos mínims, vulnerables als petits canvis en les formes d’organització social i econòmica. Així, doncs, volem dirigir la nostra mirada cap a aquests «mons de la vida» [els Lebenswelten de Husserl], que no poden ser dividits tan clarament en un «abans» i un «després» de la pandèmia, i on la «crisi» i el «dia a dia» no es poden separar tan fàcilment. Llocs on aquests dos mons més que no pas aturar-se han continuat amb situacions en les quals hi ha cada vegada més imprevistos, que han provocat reordenaments amb processos massius de microespeculació i riscos agreujats. En comptes de centrar-nos en les narratives totalitzadores i singulars que ha produït la pandèmia, insistim en centrar-nos en les formes quotidianes de la vida col·lectiva, és a dir, una manera d’entendre la pandèmia i el món en sintonia amb les experiències i els processos urbans del sud.
Proposem la vida col·lectiva com a tema per a una anàlisi que creiem que se centra en el que s’ha de centrar: en com la majoria urbana intenta sobreviure i tirar endavant dins d’unes estructures de desigualtat, ara marcades amb la nova empremta de la covid-19, però en les quals es mantenen també formes més antigues de distanciament i exclusió. Les disposicions pandèmiques agreugen els existents racismes estructurals, les desigualtats de classe i les jerarquies de gènere i sexe, sobre els quals s’han construït les massificades ciutats de les colònies, el Tercer Món, el sud global.
No hi va haver confinament
Qualsevol periodista que hagi treballat un dia durant aquest confinament dirà que no hi ha confinament. D’una banda, tenim la versió Disney de les nostres taxes d’infecció, que queden bé sobre paper … I, d’altra banda, tenim la majoria de la gent de Sud-àfrica, que passen el dia amb la seva mascareta a la barbeta, i que reneguen d’unes restriccions que, al cap i a la fi, no els protegiran de res.
Per a la majoria de ciutadans del sud global, on viu la major part de la població urbana del món, el «distanciament social» prescrit pels protocols sanitaris del nord és pràcticament impossible de complir. En un món imaginari, existeix una projecció en què les persones disposen d’una casa on es poden aïllar i treballar, on els nens poden rebre classes via Zoom, on es tenen estalvis que permeten sobreviure sense nous ingressos durant els dies de confinament i on un es pot rentar les mans fàcilment. Les crides a «quedar-se a casa» i a «treballar des de casa», a més del disseny de «confinaments» que restringeixen la mobilitat com a pràctica epidemiològica preventiva, basen el seu imaginari en ordenacions urbanes, en formes construïdes, en «mons de la vida» econòmics del nord i en els barris elitistes que van portar la covid-19 a les ciutats del sud. La covid-19 fou introduïda en les ciutats del sud global per membres de les elits que havien viatjat a Europa i a la Xina. Es va expandir des dels barris de classe alta a les zones pobres de la ciutat, sovint portada pels treballadors de la llar que van contreure el virus dels seus ocupadors rics. Aquesta direccionalitat ha creat formes de veure el virus i maneres de donar-hi una resposta que segueixen un paradigma del nord i de l’elit.
Aquests imaginaris paradigmàtics d’elit tenen fines arrels en ciutats on l’autoconstrucció, les infraestructures i els serveis de mala qualitat, i les economies locals, diverses i submergides, sumades a la impossibilitat de pagar un habitatge, defineixen les condicions de vida de la majoria. Aquí hi ha hagut una relació llarga i no resolta entre els conceptes de «llar» i «treball», entre espai privat i espai públic, fins i tot entre qui i què és la família o la unitat domèstica. Les famílies i els rellogats, amics i estranys, dormen en cambres de bany i cuines, comparteixen sofàs i llits, treballen en l’espai públic i en cases alienes, i ells mateixos viuen en cases que sovint estan en procés de construcció o reforma, segons els recursos i els materials que estiguin disponibles en cada moment. A l’Índia urbana, en el 65% de les llars amb més de tres membres, aquests conviuen en menys de dues habitacions. A Jakarta, enormes mercats mòbils informals en petits espais urbans subministren menjar i infraestructura econòmica a la majoria dels residents de la ciutat. A Johannesburg, els patis de les petites cases dels townships, poblats per gent no blanca, s’omplen de xaboles de xapa de ferro corrugat, que comparteixen preses d’electricitat i aigua i, per tant, no encaixen en els models heretats de «llar». Representen la història colonial del sistema dels treballadors migrants negres que va reorganitzar des de la base les unitats domèstiques i les famílies negres sud-africanes que ja es movien a través de nombroses estructures i grans distàncies, cosa que fa insostenible la idea d’una única unitat domèstica.
En aquestes ciutats, tirar endavant significa poder-se moure, cada dia, en solitari o amb altres persones, a fi d’estar preparats per al comerç, l’skarrel (l’enrenou), tràfec per aconseguir aigua, menjar, feina, per ocupar-se de les deixalles, per tenir cura dels nens, de les dades i la documentació per un dia, una setmana, o simplement per una mica més de temps. Totes aquestes maneres de fer possibiliten la vida quotidiana a l’urbs del sud i constitueixen el nucli del que volem expressar amb la vida col·lectiva. Les anomenem així precisament perquè es tracta d’operacions i maneres de fer que, per bé que també les inclouen, van més enllà de les institucions formals, les organitzacions cíviques i les associacions de voluntariat a les quals pertanyen els individus. La vida col·lectiva urbana és un ampli teixit de relacions, iniciatives, esforços, maneres de prestar atenció, d’unir forces, invertint temps i recursos, que tenen lloc com a qüestions d’organització intencional, però encara més important, com un seguit de pràctiques que les persones duen a terme per gestionar la seva existència quotidiana dins de les ciutats. Sense accés als cotxes privats per arribar a les botigues d’aliments, sense targetes de crèdit per demanar menjar a domicili, i sense diners o espai de transport suficient per comprar en grans quantitats o per emmagatzemar durant molt de temps, aconseguir menjar comporta molts, molts viatges. Demanar que et deixi diners un amic que viu a prop, que va haver de fer una llarga cua per treure efectiu del caixer automàtic, pagar el bitllet d’un rickshaw o d’un minibús, a vegades passant l’import a tres o quatre passatgers fins que arriba al conductor, pagar en efectiu al mercat en diverses parades per aconseguir les millors ofertes. Pensem en la quantitat de mans per les quals han de passar els bitllets i les monedes perquè la gent pugui menjar. La simple velocitat de l’intercanvi i la circulació per proveir-se dels recursos més bàsics redueix completament les intencions de les regulacions del confinament.
Aquestes maneres de fer produeixen tipus particulars d’urbanisme. Són l’encarnació espacial i material d’unes vides que requereixen un moviment constant, que s’adapta a canvis estructurals micro i macro que, al cap i a la fi, se senten de la mateixa manera. La pandèmia no ha fet que els residents s’hagin tornat vulnerables, com a vegades s’infereix de comentaris recents. La majoria urbana sempre ha estat vulnerable, una condició que s’ha agreujat en les darreres dècades. El que sí que ha fet la pandèmia és erosionar profundament les formes d’organització que creen i recreen aquestes maneres de tirar endavant, aquestes formes de vida col·lectiva, amb la qual cosa deixen els barris i els individus amb la urgència de reorganitzar ràpidament processos que per si mateixos ja eren dèbils i plurals. Mesures com els confinaments, que busquen una inactivitat i immobilitat impossibles i que tenen poques arrels en els urbanismes de les nostres ciutats, més que no pas ajudar-los, els han complicat la vida encara més. El disseny dels confinaments —com abans les pràctiques estatals i la planificació— no entén bé la vida urbana quotidiana a les ciutats del sud, amb la qual cosa fa més profundes les línies de falles de la desigualtat. La suma de lògiques anteriors en condicions de pandèmia i l’aplicació de directives sanitàries impossibles de complir han portat a uns nivells creixents de criminalització de la majoria urbana, ja que la policia s’erigeix en el vector per obligar al seu compliment; a circuits epidemiològics que suporten el pes dels prejudicis religiosos i racials, i a esforços benintencionats que pretenen ajudar però que deriven en interpretacions molt errònies de la vida urbana.
Reorganització
A mesura que la pandèmia i les respostes estatals han donat lloc a noves condicions estructurals de cap a cap de les nostres ciutats, els residents s’han afanyat a organitzar i reorganitzar les seves vides de maneres diferents, que exigeixen la nostra atenció. A Jakarta, algunes comunitats s’han esforçat a «anunciar-se» a si mateixes i les seves condicions, per fer-se visibles als estats, les ONG i els mitjans de comunicació, com una manera de tenir accés als recursos. Han creat petits públics en llocs de crowdfunding o han fet circular arxius JPEG a WhatsApp i Facebook, que han donat com a resultat un gran nombre de petites aportacions. N’hi ha uns altres que fan el contrari: es basen en xarxes d’autoritat dispersa, una presa de decisions no gaire transparent però també altament participativa, col·laboracions discretes entre actors i institucions sense acords oficials, tot això per mantenir oberts uns canals flexibles d’obtenció de recursos. D’altres ni tan sols funcionen com una part de comunitats recognoscibles: es concentren en intercanvis coordinats amb amics, familiars i altres contactes a través de grans extensions del territori urbà, aprofitant oportunitats a curt termini aquí i allà.
La dependència de formes locals de recursos i xarxes ha estat necessària tant per a la gent com per als governs locals a l’ombra d’un abandonament total a escala nacional. El llenguatge i la idea de la pandèmia es negocien en l’àmbit nacional, però els governs nacionals han estat en gran manera ineficaços a l’hora de crear respostes serioses que protegeixin la majoria. L’àmbit regional, l’alcaldia i en particular el barri, sovint sense connexió administrativa o pràctica amb la governança nacional, han estat els àmbits d’una resposta significativa. Al Brasil, Bolsonaro ha negat la gravetat de la pandèmia, no ha mostrat cap compassió pels milers de morts, i ha soscavat iniciatives per controlar el contagi, impulsades pels governadors locals i estatals. Els residents de les perifèries urbanes densament poblades han ideat alternatives de tota mena per cuidar-se ells mateixos. Alguns dels seus líders vehiculen el seu sentiment d’abandonament i la urgència per resistir i actuar, mitjançant la posada en pràctica del lema: «Nós por nós!» (Nosaltres per nosaltres!). A São Paulo, es van mobilitzar per recollir i distribuir aliments; es van fabricar mascaretes, gel i sabó per repartir-los entre els veïns; es van inspeccionar barris per identificar i aïllar els malalts; es van trobar maneres de pagar col·lectivament els metges, i es van seguir ordres de toc de queda dictades pel crim organitzat. Mentrestant, les persones van continuar treballant: eren necessàries a tot arreu per als serveis de neteja i reciclatge de la ciutat, com a treballadors sanitaris, policies, guàrdies privats, i l’exèrcit de mottoboys sempre de guàrdia per lliurar medicaments, aliments, menjar per emportar i tot el que es comprava en línia per a aquells que es podien quedar a casa.
Això es va repetir a Johannesburg, on amb els menjadors escolars suspesos van ser les tietes i les mares a cuines de barri les que van reunir amb molt d’esforç els fons que trobaven disponibles a les xarxes per cuinar i distribuir aliments, lluitant contra un desplegament policial ampliat i unes regulacions nacionals que amenaçaven de tancar les seves cuines i criminalitzar l’únic tipus de treball assistencial que evitava una greu crisi de fam. Per afrontar la covid-19, el govern nacional va anunciar una petita prestació econòmica, prèvia comprovació dels mitjans de subsistència, però ha estat incapaç de posar-la en pràctica. Mentre els esforços per prestar auxili a escala nacional fracassen i ensopeguen, la labor de cuidar les persones recau, com sempre però ara amb més intensitat, en les xarxes d’ajuda mútua i de responsabilitat veïnal. En un assentament informal als afores de Johannesburg on viuen molts immigrants africans, una xarxa de voluntaris d’ONG, empreses i comunitats va crear un punt de distribució local informal per a 8.000 paquets d’aliments. Imatges captades per un dron d’una companyia de seguretat local mostrava la cua de tres quilòmetres de persones que esperaven per tenir accés als paquets, durant tot el dia, sense mascaretes ni equips de protecció individual (EPI) tot i la possibilitat de rebre alguna cosa al final era mínima.
A les ciutats de l’Índia la imatge més impactant de la pandèmia és la de la sortida de centenars de milers de persones que intenten abandonar les ciutats per por de no poder sobreviure o simplement per buscar altres possibilitats en un altre lloc. Amb la prohibició dels viatges interestatals en autobús o en tren, van marxar a peu, caminant centenars de quilòmetres per carreteres i vies ferroviàries. L’espectacle de les marxes en massa va omplir els titulars, cosa que va deixar al descobert la fragilitat de l’organització urbana per a tanta gent. Quan els governs es van veure forçats a reconèixer l’èxode i a posar trens especials per possibilitar el desig de partir, van fer cas omís o van eludir les seves pròpies restriccions de confinament, i van reconèixer la impossibilitat de seguir-les.
Enmig d’una molt mala gestió dels governs, amb marcades diferències entre governs locals, provincials i centrals, hi ha hagut intents d’alimentar la gent, prendre mesures i compensar els ingressos perduts. L’Índia, Sud-àfrica i el Brasil han conegut intents de transferències de diners en efectiu a petita o gran escala, programes públics d’aliments i l’ampliació d’instal·lacions sanitàries. La idea i el gest de proveir de benestar continuen vigents. Amb tot, aquests actes de planificació no tenen efectes de manera significativa en la vida de la majoria urbana. Abans del confinament les formes d’organització de la vida col·lectiva no constituïen la base de la planificació governamental i, en canvi, ara els governs lluiten per entrar en aquests «mons de la vida». Per exemple, ¿com expliquen els governs la falta d’una infraestructura d’aigua en els assentaments informals que reconeixen només de manera transversal en condicions de pandèmia però que no solucionarien sota el seu mandat normal? Com es poden fer transferències de diners a treballadors que no estan registrats a cap sistema formal, en part com a resultat d’uns processos de precarització i subcontractació supervisats pels mateixos governs que ara fan gestos per protegir-los? ¿Com implementa un govern un programa de salut pública eficaç si la salut pública mai no es va dissenyar ni proveir de recursos per atendre la majoria, o si la privatització i la falta de fons han assetjat els sistemes de salut que es van establir en unes èpoques més democràtiques? Aquí, els límits dels nostres imaginaris existents, les dades, les institucions i les pràctiques queden al descobert, i la necessitat d’una nova manera d’afrontar la situació resulta urgent.
La vida col·lectiva
Llegir la pandèmia a través de la vida col·lectiva significa mirar més enllà dels actors i les institucions formals, paisatges llegibles, dades curosament tabulades i racionalitats econòmiques lineals. És reconèixer la realitat i el potencial de les formes tàcites en què la gent es movia, actuava i es relacionava per produir resultats urbans «abans». Són les formes d’organització de les llars autoconstruïdes, de les unitats domèstiques de múltiples generacions i constituïdes per familiars i no familiars, la criança compartida entre pares no casats i a través de distàncies i fronteres; les formes de tirar endavant en l’àmbit laboral que no tenen res a veure amb l’ocupació formal sindicalitzada però que, d’alguna manera, mouen petites quantitats de diners; l’ocupació de terres i les connexions d’aigua i electricitat il·legals; la falta d’inversions en el medi rural, el partit polític, la lluita; les reinversions en una política de la circulació basada en els nous medis, en diferents estils urbans, en evangelismes especulatius, nacionalismes i maneres emergents d’autoprotecció. Llegir la pandèmia des d’aquest punt de vista és preguntar-se quin ha estat l’efecte de la pandèmia en aquestes interrelacions, en aquestes formes d’organització, i descobrir quines han sobreviscut i quines ja no han pogut suportar certes debilitats o possibilitar nous resultats enmig d’unes limitacions profundes i duradores. És preguntar-se quines noves formes, pràctiques i accions han emergit com a reordenaments i què ens poden ensenyar sobre allò que els passa a les nostres ciutats i, alhora, allò que succeeix a les nostres ciutats.
No hi haurà una única resposta a aquestes preguntes a les ciutats i, de fet, no hi haurà cap mapa ordenat de comunitats espacials específiques o marcades per la seva identitat. En la manera en què la concebem, la noció de vida col·lectiva és diferent de la noció de comunitat i no implica cap idea de consens. Més aviat volem emfasitzar que allò que és col·lectiu és plural i no necessàriament acordat: només es comparteix en les seves contradiccions, ambigüitats, multiplicitats i parcialitats. La diversitat és, de fet, un dels seus recursos centrals. També la densitat, no necessàriament en forma d’operacions residencials i comercials altament compactes, sinó en l’intercanvi i la circulació de persones, materials i sensibilitats.
Què diria del confinament aquesta lectura de la vida col·lectiva, de la densitat com a socialitat? Quan es llegeix des d’aquesta òptica, qualsevol resposta a una pandèmia capaç de funcionar en el context de les condicions urbanes del sud hauria de buscar una escala rellevant d’aïllament i una noció de «distanciament» que tingués en compte les maneres de fer pròpies de la majoria urbana. Llars, oficines, companyies i empreses no serien aleshores els termes d’una resposta. En canvi, estarien en joc una geografia i un imaginari social més amplis: el carrer, la cuina comunitària, la parada de taxis, l’abocador, el mercat, la vigilància de barri, la cua per poder cobrar transferències de diners i el subministrament d’aigua. Les noves formes d’organització es tornarien visibles i es podrien emprar com a pràctiques que es poden intercanviar.
Les quarantenes comunitàries, «acupunturades» en aquests paisatges por les mateixes mans que les van construir en primer lloc, la vigilància de barri duta a terme pels veïns i l’aïllament de les persones vulnerables com la gent gran són, en els espais col·lectius, idees que sorgeixen del fet d’escoltar les formes de vida col·lectiva ja existents i que donen lliçons per configurar el «després» de la covid-19. Les institucions locals, com escoles, mesquites, esglésies i centres comunitaris, poden trobar nous usos en condicions de pandèmia perquè tenen la capacitat de llegir una àmplia gamma de necessitats i aspiracions locals i, per tant, poden actuar com a nodes d’intervenció polifacètics. A més, en alguns barris, els residents estan tan acostumats als detalls de les maneres de fer en l’àmbit domèstic, les ocupacions i la mobilitat, tan acostumats a fixar-se sempre en el que fa tothom, que això sembla possibilitar una coreografia complicada que els permet adaptar-se a les noves condicions sense organització o deliberació explícites. Aquests exemples assenyalen la capacitat de poder mobilitzar idees i planificació, recursos i respostes, segons els projectes de la vida i reorganització dels menys pensats o negats, fins i tot quan aquests mons i experiències constitueixin la majoria. El fet que Dharavi, una de les zones construïdes més denses del món, estigui emergint més com un exemple de resiliència que de vulnerabilitat és precisament una coreografia d’aquest tipus. Això és també una espècie de densitat —d’interconnexió, d’històries conjuntes i maneres de tirar endavant, dels instints de la vida col·lectiva—, i potser és un recurs més durador que les respostes èpiques, les solucions tecnològiques o l’acció institucional a gran escala.
La vida col·lectiva és el concepte que acostumem a emprar per pensar, anomenar i reflexionar sobre aquestes formes d’organització urbanes, que descriuen conformacions que estan sempre en gestació, sempre canviant, però que poden ser identificades i arribar a ser objecte de la nostra reflexió i la nostra orientació. Entenem que és important prestar atenció a aquests processos mentre es van transformant a través de la pandèmia, i identificar les noves maneres i formes de vida col·lectiva que estan emergint en les seves onades, en el seu deixant. Fer-ho no significa que un rebutgi l’imperatiu d’actuar i respondre a la pandèmia «a escala». Al contrari, confirma que les mesures polítiques, els esforços d’assistència i les pràctiques de resposta que sostindran i possibilitaran de manera significativa la recuperació seran aquells que estiguin basats en formes de vida col·lectiva existents i emergents. Així, doncs, abans que res ens hem de fixar en aquestes formes, rebutjar el reclam de l’èpica i tornar al realisme urbà de la majoria.
Gautam Bhan és professor a l’Institut Indi d’assentaments humans a Bangalore.
Teresa Caldeira és catedràtica d’Estudis regionals i urbans a la Universitat de Califòrnia (Berkeley).
Kelly Gillespie és professora al Departament d’Antropologia a la Universitat de Western Cape a la Ciutat del Cap.
AbdouMaliq Simone és Senior Professorial Fellow a la Universitat de Sheffield.
Foto: Vaga de ‘riders’. São Paulo, 1 de Juliol de 2020. Autor: Pedro Stropasolas/ Brasil de Fato.
Aquest article va ser inicialment publicat a la revista digital Society + Space.
