multimedia-frontend Portlet

19 febrer 2016

El CCCB i l’espai públic

Dietmar Steiner

«Durant els primers anys del Premi Europeu de l’Espai Públic Urbà, buscàvem desesperadament exemples representatius i innovadors d’espai públic i, ara, en els darrers anys, ens hem topat amb un moviment urbà que s’ha desplegat per tot Europa»

Fa vint anys, l'Architekturzentrum Wien (Az W) va organitzar una gran conferència sobre la història de l’espai públic. La majoria dels ponents pensaven que, en el procés de desenvolupament dels mitjans digitals, l’espai públic perdria materialitat i s'esvairia cap al món digital. Quan un d’aquests ponents va adreçar una pregunta concisa a l‘extensa audiència, demanant als presents qui tenia ja un compte de correu electrònic, només tres mans es van aixecar. Està clar que, en aquell moment, no érem on som avui. De la mateixa manera, molts teòrics i experts en mitjans estaven convençuts aleshores que el món digital absorbiria i substituiria l’espai públic tangible.

Vint anys més tard, la revolució digital és una realitat. Avui, parlem del domini de les «xarxes socials». Avui, probablement, a Europa només hi ha una minsa minoria de persones que no utilitza el correu electrònic. Però, alhora, estem experimentant una nova i radical concepció de l’espai públic físic, analògic. Durant els primers anys del Premi Europeu de l’Espai Públic Urbà, buscàvem desesperadament exemples representatius i innovadors d’espai públic i, ara, en els darrers anys, ens hem topat amb un moviment urbà que s’ha desplegat per tot Europa. Sí, avui tenim espai social a Facebook, Twitter, Instagram, WhatsApp i qualsevol dels nous models de negoci digital que ens entusiasmaran en el futur. Però, al mateix temps, ens adonem que la trobada física i fortuïta —és a dir, urbana— a l’espai urbà real no pot ser substituïda.

L’espai públic ha tingut sempre una funció clau com a espai social als països del sud d’Europa, mentre que, als països del nord d’Europa, ha tingut més aviat una funció representativa. Potser aquesta funció social, així com la rellevant perspectiva del disseny que afecta tot Europa, són producte de l’escalfament global. Fins i tot a Moscou, es pot veure a l'espai públic joves amb el lema amistosament provocatiu «abraça’m» al pit.

El creixent atractiu de l’espai públic també té relació amb una reavaluació de la mobilitat urbana. Arreu, les autoritats municipals lluiten per la reducció de la presència del vehicle privat als seus pobles i ciutats i a favor dels espais per a ciclistes i vianants, tot promovent el transport públic —esperonat per la voluntat pública—. La seva funcionalitat ha de tornar a ser analitzada i resolta amb noves idees i conceptes per al trànsit, però també amb solucions arquitectòniques i artístiques.

Fent aquestes preguntes, el Premi s’ha posicionat com un instrument per a l’estudi del desenvolupament urbà europeu. No obstant, encara queda una qüestió oberta: què és un espai públic urbà? És quelcom que només ateny viles i ciutats? Grans ciutats, viles petites, pobles, espais públics enmig del camp per a una societat urbana? Crec que hauríem d’observar el camp europeu com l’espai propi d’una societat urbana i, a partir d'ara, no considerar només projectes realitzats als centres de viles i ciutats. A Europa, caldria deixar de fer distincions entre ciutat i camp i la totalitat del paisatge urbà europeu hauria d'entendre's com un espai que pot ser dissenyat. Mentre a Europa no reconeguem les mútues interdependències de ciutat i camp i les afrontem, no assolirem un veritable «espai públic (urbà) europeu».

Quan el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) va posar en marxa el Premi Europeu, ara fa més de quinze anys, no hi ha dubte de que ho feia en un context adient. D'una banda, hi havia la ciutat de Barcelona, que havia atret l’atenció internacional, als anys vuitanta, sobre als seus nous espais públics urbans. Era evident, però, que també eren vistos com l'acció política del nou ajuntament postfranquista. L’espai urbà havia estat retornat a la gent de Barcelona com a lloc públic de trobada i de llibertat democràtica. D'altra banda, ja aleshores, el CCCB, amb la seva recerca diversificada i la feina de mediació sobre cultures urbanes i quotidianes, havia adquirit una excepcional experiència.

De manera que les coses van començar al lloc adient i amb la institució adequada. És gràcies a aquesta darrera que els socis europeus han estat activament involucrats des del començament. L’Architekturzentrum Wien i jo mateix estem molt agraïts per aquesta participació, doncs ha permès que el coneixement acumulat pel Jurat aportés una bona base per endinsar-se als debats entre països, ciutats i viles. Al llarg dels anys, el Premi ha estat organitzat, amb professionalitat i eficiència creixents, per Judit Carrera i Masha Zrncic. Hem après els uns dels altres i, mirant enrere, podem veure els encerts del passat, motiu pel qual no hi ha dubte que els propers quinze anys del Premi Europeu de l'Espai Públic Urbà seran crucials per al desenvolupament de la ciutat europea.

Dietmar Steiner │ Traducció de Teresa Navas

També et pot interessar