En primer lloc, deixeu-me dir que no sóc ni urbanista, ni arquitecte, ni historiador de l'art, ni tan sols sociòleg. En el fons no sóc res més que un lliurepensador que en altre temps fou una mica estudiós de l'hinduisme, una mica estudiós de les religions comparades i una mica filòsof. Així­ doncs, si espereu que us faci alguna revelació espectacular, segurament quedareu molt decebuts. Tanmateix, reconec que sempre m'han interessat les ciutats antigues, des del punt de vista simbòlic de les grans urbs tant occidentals com orientals, unes urbs plenes d'història que desvetllen els monuments prestigiosos de la història de la humanitat. He admirat Delfos, Benarés, Angkor Vat, la Ciutat Prohibida, Kyoto, Luxor, el Machu-Picchu i les piràmides maies de Palenque, al Yucatán. He apreciat moltí­ssim «El temps de les catedrals», com molt bé il·lustra Georges Duby en el seu llibre que porta el mateix tí­tol; m'han agradat les «ciutats emblemàtiques » com Ispahan, Istanbul, Florència, Roma i Toledo. Fins i tot he intentat comprendre el sorprenent microcosmos que fou Parí­s, centre intel·lectual de la cristiandat a l'edat mitjana i capital del segle xix, segons Walter Benjamin, que sentia una veritable passió per aquesta ciutat. En un article que vaig publicar fa temps a França, fins i tot em vaig atrevir a comparar Ispahan amb Parí­s, i vaig demostrar fins a quin punt l'una era als antí­podes de l'altra. Si bé el Parí­s haussmanià del Segon Imperi era, com deia molt bé Baudelaire, un «formiguer, una ciutat plena de somnis», Ispahan era una mena de visió «imaginària» suspesa en l'espai del somni. És veritat que avui he de parlar de Teheran, ja que aquest és el tema del nostre col·loqui aquí­, a Barcelona. Però permeteu-me que, abans de fer cap afirmació sobre Teheran, la meva ciutat natal, us parli una mica de les ciutats tal com sempre me les he imaginades.

Pel que puc recordar, he viscut en uns espais dislocats en què forma i contingut, lluny de crear una simbiosi reeixida, revelaven totes les fissures de la distorsió. Res no era al seu lloc, ja que viví­em en un estat de transició en què les restes del món antic es burlaven d'una modernitat estúpida que s'instal·lava amb penes i treballs. Ens entestàvem a empalmar objectes incongruents, «mons» incompatibles que, juxtaposats, superposats en unes configuracions improvisades, xocaven entre si, de manera que sempre he tingut la sensació de viure en una no-man's land. He vist desaparèixer èpoques decrèpites i renéixer perí­odes que ja es desfiguraven quan amb prou feines acabaven de començar. He estat testimoni de la proliferació de les èpoques que se succeïen a un ritme vertiginós, sense que poguessin atènyer una articulació harmoniosa. Tot em semblava en desordre, i en realitat, tot estava en desordre. Tanmateix, vaig aprendre que l'espai i la ciutat que el representa no sorgeixen així­ com així­, per casualitat; que darrere aquestes metamorfosis hi ha un pensament que les visualitza, una ànima que les projecta i una visió que les posa en pràctica. Vaig aprendre una cosa: que entre l'hàbitat, és a dir, l'espai construït, per tant la ciutat, i l'espai mental hi ha moltes correspondències; i també que no podem modificar el primer sense alterar el segon, i que, al capdavall, l'espai mental és allò que modela i estructura l'hàbitat i l'esperit d'una ciutat. Quan el pensament esclata, quan es desorienta i perd el seu centre de gravetat, llavors es produeixen totes les derives possibles, fins i tot les més absurdes. Això és el que dissortadament estem veient aparèixer a les megàpolis del sud, ciutats monstruoses tentaculars que no tan sols contaminen l'aire que respirem, sinó que també emmetzinen la nostra ànima. Car la lletjor no és una contaminació com qualsevol altra, sinó que a més a més suposa una agressió al nostre gust estètic.

L'arquitectura sempre ha estat al servei d'un somni col·lectiu, d'una utopia o d'una il·lusió. Resulta impossible entendre el Parí­s haussmanià sense la ideologia imperial del Segon Imperi, de la mateixa manera que resulta difí­cil copsar la bellesa fastuosa de l'arquitectura monumental de la Ringstrasse de Viena sense tenir en compte la monarquia dels Habsburg i el paper dominant de la burgesia, els valors suprems de la qual, és a dir, el dret (Recht) i la cultura (Kultur), se singularitzen a través de quatre edificis d'estils diferents: el parlament neoclàssic (Reichsrat), l'ajuntament gòtic (Rathaus), la universitat, d'estil renaixentista, i el teatre barroc (Burgtheater). L'urbanisme d'una ciutat com l'Ispahan dels safàvides hauria estat inconcebible sense tenir en compte l'arquetip Jardí­-Paradí­s que sempre ha influenciat les manifestacions de l'art persa. Així­ doncs, qualsevol contingut espacial comporta una manera de ser, o una manera particular d'entendre el món, de copsar-ne el significat. Si em permeteu que em citi a mi mateix, una vegada vaig escriure això: «Quan anem de Benarés a Ispahan, després a Parí­s, i en acabat a Los Angeles, no només travessem uns espais diferents, sinó que ens deixem impregnar per uns mons heterogenis. Ara veiem, a Benarés, com la simultaneïtat de totes les etapes de la vida es desplega com en una visió cinematogràfica del samsara (cicle indefinit de les transmigracions); ara ens elevem, a Ispahan, davant la visió màgica de les cúpules de turquesa, gairebé en estat de levitació; ara veiem, a Parí­s, l'odissea de l'"Esprit" i de les seves representacions successives en el temps; ara ens estenem, a Los Angeles, a l'infinit en l'horitzontalitat avorrida d'aquest i de les seves nombroses metàstasis.»¹ El motiu del fet que l'home sigui capaç de projectar espais tan diferenciats, que sigui capaç d'adquirir aquesta diversitat de presències al món, és que tots aquests «espais» formen part de la seva naturalesa, que potser representen els diversos paisatges de la topografia de la seva ànima, i que encara que siguin rebutjats per l'assalt de la modernitat triomfant, poden ressorgir per vies indirectes, i denunciar de manera cridanera i caricaturesca la seva existència reprimida, com els edificis grotescos, desfigurats, deformes que, a l'Iran actual, es manifesten en les horribles estructures de les mesquites, que exclouen qualsevol sentit de la proporció, com si ja no fos possible copiar ni tan sols els antics models. O bé aquestes façanes estridents, suposadament modernes, que són com ferides mal cicatritzades i parracs apedaçats que ens mostren un món en plena descomposició, un wasteland, trist i a vegades patètic.

Tota ciutat autèntica és també un palimpsest, un pergamí­ de rastres soterrats a la pàgina de la seva història. Així­ doncs, no és cap casualitat que Freud, en el seu Malestar en la cultura, compari els estrats de la psique amb les capes arqueològiques de la ciutat de Roma, perquè Roma és un veritable palimpsest, i al costat de les restes i les ruïnes de la ciutat antiga trobem les construccions medievals, les grans obres del Renaixement i els sumptuosos palaus barrocs, sense tenir en compte els edificis més moderns. Tot s'hi barreja: la vellesa s'uneix amb la joventut, allò que és sublim es troba al costat de la cosa més vulgar, les èpoques s'entrecreuen, i tot això en un creixement orgànic inigualable al món. Però la ciutat també es pot convertir en una imatge que representi el món i la història. Prenguem com a exemple la ciutat de Parí­s. El meu parer és que no hi ha cap altra ciutat que ofereixi aquest rar caràcter de liber mundi, és a dir, que sigui també un manuscrit de pedres, un paisatge de reminiscències el desxiframent de les quals ens inicia en l'ànima mateixa d'Occident. Un amic meu, el cineasta romanès Barba Negra, té una visió molt suggerent de Parí­s, que explica en certa manera la vocació històrica de la ciutat com un moviment que va de l'est a l'oest, Sena avall, és a dir, de Notre-Dame a l'Étoile, i en aquest camí­ cap a l'est trobem les etapes successives de la migració de l'esperit. Si la catedral gòtica al cor de l'ílle de la Cité és l'aurora naixent de la llum, un microcosmos perfecte que integra en el seu somni de pedra la ciència total, cosmològica del món —si més no per a l'home medieval—, el Louvre —residència dels prí­nceps— és el centre de la santificació del poder temporal, ja que aquí­ la ciència còsmica de la totalitat és substituïda pel regne absolut del rei sacerdot. I més cap a l'oest arribem a la Place de la Concorde, al mateix lloc on el dret diví­ dels sobirans capetians fou sacrificat damunt l'altar de la revolució. Mentre que, més cap a l'oest encara, l'Arc de Triomf inaugura l'esplendor de l'Imperi, la difusió de la nova ideologia per tots els racons de la terra. En realitat no sé dir si ens trobem davant del crepuscle dels déus o del progrés fulgurant del pensament humà, com afirmava Condorcet. Sigui com sigui, el moviment hegelià troba a Parí­s les seves transformacions arquitectòniques més eloqüents, i en cap altre lloc del món veiem un escenari més complet de les obres del pensament en l'espai i en el temps.

Abandono aquí­ les meves digressions i reprenc el tema del nostre col·loqui, és a dir, la ciutat de Teheran. És una il·lusió, com fou Parí­s per a Baudelaire, el visionari de la modernitat, quan revelava «els plecs sinuosos de les velles capitals», on fins i tot l'horror pot ser meravella? O bé és com aquella Sant Petersburg espectral, oní­rica, fantasmagòrica, tal com la somiaren i la imaginaren Gógol i Dostoievski? En absolut! Teheran, al contrari d'Ispahan, que és per si mateixa un microcosmos, no va ser mai una ciutat emblemàtica, mai no va poder obtenir el prestigiós estatus d'una ciutat plena d'història. I ara una altra pregunta: Teheran també és una ciutat palimpsest com Istanbul, Roma o altres ciutats antiquí­ssimes? Doncs no, tampoc! Perquè, en realitat, només té dos segles d'antiguitat, encara que els indicis de la seva existència, gràcies al prestigi de l'antiga ciutat de Raghés, situada molt a prop, es remuntin al segle xi o xii i això li hagi conferit una certa aura. Convertida en capital de l'imperi persa a finals del segle xviii, per decisió del fundador de la dinastia ghajar, Aghà Mohammad Khan, Teheran no deixà de ser, malgrat els embelliments successius duts a terme pels sobirans ghajars, un llogaret més o menys agradable, més o menys sociable, replegat en si mateix com una mareperla, l'arquitectura de la qual ja anunciava la decadència d'una visió que, en l'època safàvida, havia arribat a la seva apoteosi; mentre que dels ghajars, només en reflectia el crepuscle i la decadència. Sota la dinastia Pahlaví­, Teheran va conèixer un veritable desenvolupament modern, amples avingudes rectilí­nies orientades de nord a sud i d'est a oest, vorejades d'arbres, van transformar de dalt a baix l'esperit oriental de la ciutat. Aquesta nova configuració va provocar una divisió sociològica entre el nord modern de la ciutat habitada pels rics occidentalitzats, i el sud més tradicional, on la gent vivia encara al voltant del basar i de les restes més o menys conservades d'una època ja passada. El paisatge urbà es va transformar radicalment arran de la creació de l'espai públic al voltant de les places i els jardinets. Es va construir una universitat, centres administratius, un banc central i un museu nacional, i va néixer un nou estil imperial: el neoaquemènida. En aquesta tasca immensa van participar molts arquitectes estrangers, així­ com també armenis i iranians, la majoria dels quals s'havien format a l'Escola de Belles Arts de Parí­s. Però totes aquestes obres, malgrat la seva importància, van ser esforços fugissers que es van esfilagarsar amb el temps, i la ciutat no va assolir la categoria de metròpoli fins al regnat de Mohammad Rezà Xa Pahlaví­, l'últim rei de l'antic règim. Finalment, després de la revolució, va créixer desmesuradament, tant en extensió com en altura, i es va deixar envair per la massa aclaparadora de l'èxode rural per convertir-se, a llarg termini, en una megàpolis depauperada, un no-lloc hostil, sense caràcter ni identitat. I tanmateix, Teheran no gaudia ja d'un emplaçament privilegiat? Em refereixo a l'esplendor de la serralada de l'Alborz que encercla la ciutat al nord, i qualsevol que tingui un mí­nim de gust pensaria que en un emplaçament com aquest qualsevol desenvolupament urbà, per poc intel·ligent i meditat que fos, hauria d'haver posat en relleu aquest do excepcional que la natura ens havia regalat amb tanta generositat. Però no va ser així­, i es va fer tots els possibles per fer-lo desaparèixer, per destruir-lo amb una ira gairebé ferotge.

Abans de continuar seguint el fil d'aquesta idea, deixeu-me que us descrigui aquesta ciutat tal com la vaig conèixer quan era petit i tal com la veig ara, a les portes de la meva senectut. Així­ doncs, es tracta d'una història que abraça més de seixanta anys. Comença als anys quaranta i continua encara ara. No cal dir que no tindré temps d'entrar en detalls. Intentaré condensar les meves impressions. El famós Dar-al-Khalafeye Nasserí­, tal com es deia la Teheran de l'època de Nasserdí­n Xa Ghajar —assassinat a finals del segle xix, després de gairebé cinquanta anys de regnat—, havia desaparegut com un miratge. Nosaltres viví­em al barri nord de la ciutat, en una casa art déco construïda a principis dels anys trenta per l'arquitecte armeni Vartan Ovanessian, una casa que ja no tenim però que encara hi és, en un estat de ruïna total. La Teheran dels anys quaranta era encara una ciutat petita, i la gent es desplaçava amb fiacres, dorochkés, en dèiem. El barri modern comprenia sis o set avingudes principals, on hi havia totes les novetats, els cinemes, els cafès, els hotels i les ambaixades. Quan entràvem al sud de la ciutat descobrí­em un món totalment diferent. La modernitat i la tradició tenien el seu propi espai, estaven separades per unes fronteres invisibles. Hi havia molta cortesia en els costums dels barris moderns, els senyors que es trobaven a l'avinguda d'Istanbul —el centre palpitant de la ciutat— se saludaven inclinant-se i alçant el barret. Les dones no duien vel, i l'elegància d'algunes era extraordinària. Quan comparo aquella Teheran amb la que veig avui, em fa l'efecte que he anat enrere en el temps, que ara em trobo en una època anònima, il·localitzable, en què els gratacels i les autopistes gegants travessen una civilització no identificable des del punt de vista històric: no es tracta ni de l'Iran tradicional del passat ni del naixement de la modernitat, tal com la vaig conèixer durant la meva infància. Però més endavant tornaré a parlar d'aquesta qüestió. Tornem ara als anys quaranta. En aquella època sentí­em una gran seguretat afectiva, ens adaptàvem al ritme de les estacions i de la transhumància. A l'hivern ens quedàvem a la ciutat. A l'estiu ens traslladàvem a la perifèria nord de la ciutat, cap a les altures, ben a prop de les muntanyes. Allà ens tancàvem en un bonic jardí­. Érem a recer del temps, de les vicissituds, viví­em aïllats en un món totalment màgic. La Teheran dels anys quaranta, tal com jo la vaig conèixer, ja era una ciutat civilitzada i multicultural. Al nostre carreró convivien totes les minories. Davant nostre, al nord del carrer, vivia una agradable famí­lia jueva, en un pavelló d'estil ghajar; probablement ells eren més perses que tots nosaltres. Al fons, a l'est, una famí­lia musulmana de grans terratinents; cap a l'oest del carrer (anant d'est a oest) hi havia la consulta d'un metge mazdaista molt respectat de tothom; gairebé davant seu, l'establiment del fuster armeni Aram, un artesà excel·lent i honest que sovint venia a casa a arreglar o fabricar alguns objectes, i al final del carrer, que desembocava a la gran avinguda Saadí­, una famí­lia d'immigrants grecs que em fascinaven amb els seus cants melodiosos. Afegim a aquest seguici el nostre xofer Thomas, un assiri que potser va ser l'home més desinteressat que hagi conegut mai. Vam conviure uns quants anys en harmonia en un espai força reduït, sense odis ni racisme, i amb molta simpatia els uns pels altres. D'aquesta manera vaig aprendre a estimar els meus semblants en la diversitat i en una certa distància.

En la meva vida hi ha hagut dos esdeveniments principals: en primer lloc, l'ocupació del meu paí­s l'any 1941, per part de les forces aliades, durant la Segona Guerra Mundial. Jo tenia sis o set anys, i ho recordo tot molt bé. I molt més tard, gairebé quaranta anys després, en la meva maduresa vaig viure una altra ocupació, tot i que més aviat es tractava d'una invasió des de dintre, l'horda furiosa dels desheretats que es van apoderar de la ciutat i van ocupar tots els racons, eliminant tot aquell que gosés oposar-los resistència, de manera que els antics habitants van haver d'emigrar dins mateix de les seves cases i es van convertir en exiliats endògens. Però en realitat la primera ocupació va ser menys llarga i més important per a nosaltres, perquè, en primer lloc, ens obria nous horitzons cap a un món desconegut, i, en segon lloc, perquè, a banda dels soviètics que van crear un estat titella a l'Azerbaidjan, els altres ocupants van marxar en el moment oportú. Aquell era el nostre primer contacte amb el món occidental a escala massiva. Vam veure com hi arribaven els russos, els anglesos i els nord-americans, i de la nit al dia tot va canviar. La transformació del paí­s va ser extremament ràpida, i era la primera vegada que rebí­em una dosi tan massiva d'occidentalització. La gran novetat eren els nord-americans. Ens feia l'efecte que ja els coneixí­em una mica, gràcies al cinema. No podem subestimar la immensa influència de Hollywood en tots nosaltres. Tots ens hem alimentat i format a través de les imatges que ens projectaven les fàbriques de somnis nordamericanes. Segurament el fenomen de la mimesi hi intervenia en tots els àmbits; potser ens deixàvem americanitzar sense voler. Així­ doncs, quan van arribar, ens feia l'efecte que ja els coneixí­em una mica. Els anglesos, dels quals no ens refiàvem a causa del seu passat i el seu poder colonial, es mantenien a distància, discrets, una mica a l'ombra. Els russos no sortien gaire de les seves casernes, i feien llàstima; tenien l'aspecte trist, com si duguessin damunt les espatlles tot el patiment de la humanitat. Els nord-americans, en canvi, no només eren pertot arreu, sinó que portaven a sobre tota mena de productes de consum: allò era el corn de l'abundància, la cova d'Alí­ Babà. Parlaven amb nosaltres i ens oferien xocolata i xiclets. Tothom intentava parlar anglès. Les tres categories socials que hi destacaven eren les prostitutes, els cambrers i els enllustradors de sabates. També hi van portar la cultura dels accessoris: els cascos colonials de fibra, les ulleres de sol a l'estil MacArthur, antipares i botes d'una qualitat excel·lent. Ens fascinava tot el que produïen les màquines de les fàbriques, ho consideràvem com la revenja de la indústria contra l'artesanat. Caldria esperar fins a la industrialització del paí­s, la transformació de Teheran en una metròpoli internacional, als anys seixanta i setanta, perquè l'artesanat recuperés als nostres ulls l'aura que havia perdut.

No podré parlar de la Teheran dels anys cinquanta, ja que aleshores jo estava estudiant a Europa, però el perí­ode format per les dues dècades dels anys seixanta i setanta representen un gran salt endavant en tots els àmbits. Teheran sempre ha estat una ciutat pobra pel que fa a monuments històrics. La seva veritable infraestructura moderna es va començar a desenvolupar als anys seixanta, i sobretot a partir del 1970, quan la ciutat es va convertir gairebé en una metròpoli arran de la construcció de grans hotels, hospitals, una òpera, bancs i nombrosos centres administratius i comercials. El 1969 l'empresa Farmanfarmayan va elaborar un pla urbaní­stic per tal d'establir els lí­mits de la ciutat durant un perí­ode de vint-i-cinc anys i organitzar els barris en diverses zones comercials i residencials. L'objectiu era controlar el desenvolupament salvatge de la ciutat. Però després de la revolució les coses van canviar radicalment. Vam veure sorgir un sisme, com una separació de les plaques tectòniques, un desplaçament massiu de la població, de la perifèria i les zones rurals cap a la ciutat, de manera que la fisonomia de la ciutat es va modificar fins al punt que vam assistir, per dir-ho d'alguna manera, a una depauperació de la ciutat. És cert que, amb el temps i l'aparició d'una nova generació més o menys alliberada de les obligacions socials, les coses es van suavitzar lleugerament, i es va començar a treballar per construir una gran xarxa d'autopistes, renovar els barris del sud de la ciutat, crear grans centres culturals com el Centre Bahman, situat a l'antic escorxador, millorar els serveis públics, etc. Però tot això no va convertir Teheran en una ciutat friendly ni en una veritable metròpoli. Per aquest motiu, qualsevol persona que avui visqui en aquesta ciutat inclassificable i sense memòria no pot abstenir-se de fer-se aquesta pregunta fatal: on sóc? Sóc en una ciutat o en un no-lloc hostil on només les muntanyes majestuoses em permeten d'orientar-me? Com em puc desplaçar, amb els immensos embussos que hi ha? Com puc respirar, si l'aire està contaminat, l'ambient de la ciutat és asfixiant, la lletjor és pertot arreu i les parets dels edificis estan plenes de pintades, eslògans que o bé enalteixen els martiris, o bé vituperen sense treva Occident? D'aquesta manera rebem un bombardeig constant d'imatges funestes de la mort, del sacrifici i del ressentiment, i quedem abaltits pel martelleig ininterromput dels mitjans de comunicació, que no paren d'inculcar-nos, fins a la saturació, els ritus i els preceptes de la religió oficial de l'Estat. Això em recorda allò que deia Cornelius Castoriadis sobre la Rússia soviètica: «Ja coneixí­em societats humanes amb una injustí­cia i una crueltat il·limitades. No en coneixí­em gaires que no haguessin produït coses belles. No en coneixí­em cap que no hagués produït res més que lletjor positiva. Ara en coneixem gràcies a la Rússia burocràtica.»² El que diu Castoriadis sobre el règim soviètic també es pot dir d'una altra manera, i guardant les distàncies, de l'Iran actual. El menyspreu per tot allò que és bonic, el rebuig de tot allò que desvetlla els sentits, demostren, segons el meu parer, una actitud que recorda molt més la lletjor dels règims totalitaris que la rí­gida devoció de les comunitats islàmiques tradicionals, en què una certa tolerància filosòfica alleujava la feixuguesa dels costums ancestrals. Precisament aquest aspecte «modern», totalitari, confereix a la lletjor una categoria pròpia, i fa que aquesta adquireixi una dignitat gairebé ontològica.

Un altre tret que caracteritza aquesta ciutat és l'oposició entre l'exterior i l'interior. Com més hostil és l'exterior, si més no per a una determinada classe de persones que tenien el costum de vagarejar pels carrers, més intensa esdevé la vida clandestina a l'interior i més contrasta amb l'austeritat feixuga de l'exterior. Pel que fa al jovent rebel que traspassa tots els lí­mits permissibles gràcies a la seva roba ostentosa i al seu comportament no ortodox, és pertot arreu, als carrers i als pocs bars on pot dur una vida social més o menys normal. Però això no és res més que un aspecte de la seva vida, ja que el jovent també viu clandestinament, també duu una vida subterrània, organitzant el seu propi cercle social i el seu medi individualitzat. Si juxtaposem els diversos oasis de trobada en aquest immens desert que és la vida a Teheran, veurem que aquests formen un rosari de mons heterogenis, enfilats els uns darrere els altres, i creen un calidoscopi de vidres de colors. Aquest mosaic d'una ciutat que evoluciona en èpoques diferents i en perí­odes històrics desfasats és una de les caracterí­stiques més remarcables de Teheran. Sota la capa desconcertant i alienant d'aquesta ciutat depauperada, palpita intensament una segona vida secreta en què conviuen tots els nivells històrics, que projecten un vistós patchwork, invisible per a aquells que no arriben a entrar en aquest món ocult i bigarrat. En el seu volum Héritage de ce temps,³ Ernst Bloch parla de la nocontemporaneïtat (Ungleichzeitigkeit) de la situació alemanya abans de la presa de poder de Hitler, el 1933. Aquesta oposició revela al mateix temps un passat «no actualitzat » i «un futur obstaculitzat». Això és el que veiem també, d'una altra manera i en un context històric totalment diferent, a l'Iran, tot i que aquesta no-contemporaneïtat hi és menys ní­tida, més matisada, i mostra una extensa gamma de tonalitats que van dels tons i els reflexos més foscos als més rics i clars, i revela, com ja he dit més amunt, un arc de Sant Martí­ de tots els àmbits històrics del pensament. Finalment, aquesta situació s'ha convertit en l'ordre d'un planeta globalitzat on les cultures es barregen i s'entrecreuen, on la xarxa d'interconnexió uneix totes les identitats imaginables, on gràcies a Internet la gent es comunica en temps real i té accés a la memòria del món. Bona part del jovent iranià, desentès de la ideologia oficial, dubta entre diverses opcions: o bé aprofitar el moment, sense preocupar- se per l'endemà, i refugiar-se en la droga, l'alcohol i els plaers de la carn, és a dir, en el pur hedonisme; o bé recórrer a la mí­stica un pèl new age, una mí­stica que, ens agradi o no, té les seves arrels en la tradició espiritual del paí­s, cosa que d'altra banda explica el gran rebrot de poetes com Hafez o Moulana Rumí­, que s'han convertit en best-sellers; o bé mostrar curiositat per tot el pensament modern occidental, interessant-se pels grans filòsofs, amb Nietzsche i Heidegger al capdavant, seguits dels suposats postmoderns com Foucault, Derrida i Deleuze. Paradoxalment, a l'Iran els llibres filosòfics es venen més que les novel·les. Però la revolució de les transmissions ha creat un altre esdeveniment: una explosió electrònica i un gran embolic dins el cap de la gent. Ens trobem davant d'una mena d'heterogènesi, molt semblant al que s'esdevé als països occidentals. Tots els temes d'actualitat són absorbits sobretot per la globalització i la gran xarxa de les xarxes (el web) que els posa en contacte amb el món. Un exemple, i perdoneu que faci servir justament aquest, perquè m'afecta personalment, però atès que el tema està relacionat precisament amb la globalització, em prenc la llibertat d'assenyalar-vos-el. A l'Iran la traducció persa del meu llibre La lumière vient de l'Occident va tenir força èxit i va exercir una certa influència en el jovent. Potser era el primer cop que algú parlava del multiculturalisme, de les identitats plurals, de la consciència hí­brida, de la fragmentació de les ontologies clàssiques, de la fascinació pel budisme. Van ser molts els joves que em van venir a veure, de manera que sense ser-ne conscient els devia haver tocat un punt sensible. Alguns em preguntaven com era possible que la gent s'interessés alhora per la mí­stica persa, el zen, la ciència ficció i les màgies de la virtualitat. Sembla, em deien, com si hagués quedat enrere l'època de les oposicions binàries com modernitat/tradició, occident/orient, nord/sud; vivim en un món multipolar, parcel·lat, pluralista. La democràcia ja no és un luxe, sinó una necessitat vital, ja que sense ella mai no ens sentirí­em responsables des del punt de vista polí­tic i no podrí­em participar en els afers del nostre paí­s. En certa manera, aquests joves es trobaven en el mateix clima espiritual que els adeptes del new age, tenien les mateixes inquietuds pel benestar i per la transformació interior de la personalitat. La religió tradicional ja no satisfeia les seves necessitats individuals, i buscaven, a la seva manera, és a dir, individualment, el seu camí­, o, dit d'una altra manera, el seu greal. Amb tot això vull dir que els trasbalsos que es produeixen en la societat iraniana són molt complexos i no es poden reduir a quatre fórmules lacòniques. La revolució iraniana també va suposar, en un altre nivell, l'explosió del nostre inconscient col·lectiu, que, en expulsar tots els fantasmes subliminals, acumulats des de feia segles en la nostra memòria ancestral, també els va exorcitzar. Així­ doncs, va suposar una catarsi a escala massiva, a escala nacional. I això em porta ja a l'últim tret d'aquesta ciutat, que també em servirà de conclusió.

Us he parlat de les oposicions entre l'exterior i l'interior, i també us he assenyalat les ebullicions secretes i fèrtils que es produeixen dins el cap de la gent. Però hi ha un altre esdeveniment que cal tenir en compte, la laïcització dels costums que sorgeixen de les profunditats de la societat. De la mateixa manera que en altre temps, és a dir, abans de la revolució religiosa, els senyals precursors ja anunciaven subtilment un canvi en els comportaments del jovent —vèiem, per exemple, com als carrers i a les universitats sorgien noies tapades amb un mocador negre i joves mal afaitats, i la lectura semiològica dels gestos revelava ja una transformació essencial en els pensaments—, actualment es produeix el mateix fenomen però a la inversa. Només cal observar les noies i els nois d'ara per adonar-se, per entendre, que s'han traspassat amb escreix els lí­mits lí­cits que els confereix l'ordre islàmic; que ja no es tracta només d'un canvi d'actitud, sinó d'una veritable rebel·lió en els costums, que es manifesta, per exemple, en el maquillatge intens de les dones, que condensa en el seu rostre tot el que amaga la resta del seu cos, o bé en l'actitud despreocupada i a vegades afeminada dels homes. En definitiva, tots aquests senyals anuncien sense embuts que Teheran és a les portes d'un canvi capital, i que sota les lluernes d'aquesta ciutat grisa i trista palpita un món prodigiosament nou, molt diferent de l'antic; i que el dia en què aquestes forces subterrànies surtin a la superfí­cie veurem, si no ho hem fet ja, un capgirament total de les perspectives, i la laïcitat sorgirà ben fresca de les entranyes de l'anomenada societat islàmica.

Així­ doncs, quin és el lloc d'aquesta ciutat en el conjunt del món islàmic? Jo penso que, tenint en compte que som el primer paí­s que ha viscut aquesta experiència inèdita en la història, i tenint en compte que, gràcies a l'explosió del nostre inconscient col·lectiu, ens hem alliberat a escala històrica, hem entès la insignificància dels somnis impossibles, i hem entès també que qualsevol retorn a un ordre utòpic i arcaïtzant és un engany i un parany. Això fa que ens hàgim avançat als altres països islàmics, que encara viuen amb l'esperança d'un canvi de direcció com aquest. Diguem que nosaltres ja esperem veure un dia el final del túnel, mentre que ells encara intenten endinsar-s'hi. Per aquest motiu, i tenint en compte el fracàs d'aquesta experiència, un dia la religió abandonarà l'espai públic i es convertirà, potser en un futur no gaire llunyà, en un assumpte privat, almenys en els esperits, i Teheran, escenari d'aquest canvi important en tot l'Orient Mitjà, serà sense cap mena de dubte el sí­mbol viu i eloqüent d'aquesta transformació.