Un porxo i una passarel·la omplen el buit deixat per l’enderroc d’un antic teatre i esdevenen una finestra que emmarca les vistes cap a les muntanyes i una porta d’accés al nucli antic.

[Francis Rambert, Director de la Cite de l’Architecture et du Patimoine (la Cité) | Durada: 01:32]

FITXA TÈCNICA

Promotor: Ajuntament de Ripoll
Autors: RCR Aranda Pigem Vilalta Arquitectes SLP | Joan Puigcorbé
País: Espanya
Superfície: 599 m²
Cost: 761.219 €
Inici del projecte: 2004
Inici de les obres: 2005
Finalització de les obres: 2012

DESCRIPCIÓ

L’enderroc del teatre «La Lira» va desocupar durant anys un solar del centre de Ripoll, ciutat petita i plujosa que jau al peu dels Pirineus. Flanquejat per dues mitgeres cegues, el buit donava un respir a l’estret carrer Verdaguer, però feria la continuïtat de la façana urbana que s’aboca sobre el riu Ter. La ferida quedava a la vista dels nombrosos forasters que, des de l’estació o per carretera, arribaven a la vila per visitar el seu monestir romànic. També enlletgia la trobada amb un curs fluvial que, des de l’edat mitjana i fins ben entrat el segle xx, va abastir d’aigua la indústria metal·lúrgica de Ripoll, reconeguda arreu d’Europa per l’ús de la «farga catalana».

L’any 2003, l’Ajuntament va convocar un concurs per convertir el solar en un espai públic. Ara l’ocupa un altre teatre que manté el nom del seu predecessor mentre treu partit de la seva desaparició. El nou teatre «La Lira» és un porxo alt que aixopluga un espai obert i versàtil sota el qual hi ha una sala polivalent subterrània. El sostre és impermeable, però deixa passar la llum a través de lamel·les paral·leles que es pleguen als dos laterals per tapar les mitgeres veïnes. El conjunt forma una finestra que restitueix la cornisa de la façana fluvial i enquadra les vistes del carrer Verdaguer cap a les muntanyes. També és una porta d’accés al nucli antic, ja que consta d’una passarel·la que salva la llera del Ter.

Tant el porxo com el pont estan fets d’acer patinable. La rudesa d’aquest metall entona amb la pàtina dels edificis adjacents, mentre que la diversitat dels seus tractaments entronca amb la tradició metal·lúrgica del lloc. Però la tradició més pertinent que reprèn «La Lira» és la dels mercats i les estacions vuitcentistes que sabien quedar-se a mig camí entre l’edifici tancat i l’espai obert. Com aquells porxos cívics, el nou teatre de Ripoll evita el malbaratament en vidres i climatitzacions, mentre guanya versatilitat en les maneres de deixar-se usar i solidaritat amb el context urbà que l’envolta.

David Bravo, arquitecte