multimedia-frontend Portlet

Centre psiquiàtric Càritas: Un edifici convertit en espai públic

Ewa P. Porębska

Menció Especial del Premi 2018, Lleó de Plata de la Biennal de Venècia de 2018 i finalista del Premi Mies van der Rohe, aquest edifici testimonia el poder dels projectes que combinen hàbilment l’estructura existent amb elements nous. També és un argument a favor de la col·laboració d’inversors, dissenyadors, usuaris i experts: en aquest cas, un col·lectiu especialitzat en un discurs sobre l’art, l’arquitectura i l’urbanisme.

El Centre Psiquiàtric Caritas es va construir al començament del segle XX als afores de Melle, una ciutat mitjana de Bèlgica. El complex original estava format per un conjunt de vil·les-pavellons repartides pels terrenys d’un parc obert. Des de la dècada de 1950, els pavellons van quedar obsolets i es van anar substituint per edificis més ben adaptats a les tendències terapèutiques de l'època.

El procés de destrucció de les antigues vil·les va continuar, i només es va aturar al començament del segle XXI, quan el nou director del centre va començar a col·laborar amb el col·lectiu Bavo. Es va decidir que, per aconseguir el disseny més apropiat per a aquest lloc, s’havien de combinar aspectes filosòfics, terapèutics i arquitectònics en un debat obert entre pacients, metges i dissenyadors. Els creadors van concedir un gran valor a l’ús de tot tipus d’experiències individuals i al reforçament del sentiment comunitari local.

En els debats es va fer evident que aquest procés no afectava únicament l’arquitectura moderna. L’arquitecte i filòsof Gideon Boie (Bavo), que va treballar en la definició del concepte, va dir que «aturar el procés de demolició i convertir el ruïnós pavelló Saint-Josef en una estructura exterior monumental constituïa una sinècdoque del centre psiquiàtric del futur» i. Els pacients van participar en el traçat dels primers esbossos. Amb el consentiment de la junta directiva, el 2015 es va anunciar un concurs d’arquitectura que va guanyar architecten de vylder vinck taillieu.ii 

Segons el concepte d’aquests arquitectes, s’havia de conservar l’edifici en la seva forma semiderruïda. Es va desmantellar part del sostre, però es va deixar l’estructura de fusta; es van enderrocar alguns envans; aquí i allà es van retirar els paviments; es van desmuntar algunes finestres de la planta baixa per donar lliure accés a l’exterior. A les parets només es van deixar alguns trossos de guix. Es van plantar arbres i es van sembrar altres plantes; es van instal·lar fanals. Tot això va intensificar la sensació que un edifici històric s’havia convertit en un espai públic. Els cubs-hivernacles de vidre instal·lats a diversos nivells han fet més profunda la impressió d’espacialitat, a part d’exercir la funció de llocs de trobada íntims, separats, tot i que transparents.

Per descomptat, una estructura d’aquest tipus pot tenir moltes finalitats pràctiques, però els seus creadors insisteixen que la seva importància no resideix principalment en la seva funció. El fonamental és «obrir la porta», o «la invitació de cuidar l’obertura al cor del campus psiquiàtric» iii. Aquest lloc per a les trobades més o menys formals nega l’exclusió, un inconvenient tradicional en aquesta classe d’institucions.

Subratllem, doncs, l’aspecte simbòlic: el pavelló com a testimoni material i espiritual, registre de la història del centre psiquiàtric i els canvis que ha sofert. Això no pot deixar d’afectar els empleats, metges i pacients. El filòsof polonès Roman Ingarden va descriure els processos creatius de la manera següent: «I quan [...] creem o participem en la creació de noves obres d’art, noves lleis, nous ideals socials o morals, nova història, noves màquines i instruments, tot això [...] deixa una empremta en nosaltres. [...] No podem seguir vivint i sent com érem quan no existieniv

És difícil no sucumbir a l’encís de l’edifici, i no només per la composició arquitectònica del pavelló ressuscitat. Una atmosfera específica de calma i atemporalitat, ben adient als llocs pensats per a la curació o la contemplació, ens recorda els parcs dels segles XVIII i XIX, on les ruïnes reals o artificials apel·laven a la memòria individual i col·lectiva i convidaven a reflexionar en el pas del temps.

Val la pena observar que la ruïna permanent és un tema etern en els debats dels conservadors. Segons John Ruskin, al segle XIX es posava l’accent en l’autenticitat, excloent tota intervenció; actualment, mereix una gran atenció la inseparabilitat de l’estructura i el paisatge. L’adaptació de la vil·la històrica de Melle suposa un pas endavant en aquesta direcció, ja que l’edifici sembla atraure el paisatge a l’interior, fonent-se encara més amb el seu entorn.

L’edifici i l’espai exterior s’han convertit en una sola cosa.

Ewa P. Porębska

_________________________________________________________________________________________________________________

i https://arch.kuleuven.be/onderzoek/publicaties/incubators-proceedings-p.pdf; Relational Architecture, Experiences from the Psychiatric Field; Gideon Boie

ii http://www.architectendvvt.com/news 27/08/2015 - PC CARITAS : Happy to announce to have won the competition for PC CARITAS in Melle. Regarding a new future for an old history of one of the villa houses on the site, challenging a possible rethinking of care.

iii BAVO, «Care for architecture», en https://www.bavo.biz/care-for-architecture

iv Roman Ingarden, Człowiek i jego rzeczywistość, 1936, p. 35 [in]: Książeczka o człowieku, Kraków: Wydawnictwo Literackie 1998

També et pot interessar