"El Premi Europeu de l’Espai Públic Urbà es basa en la convicció que un espai públic ben dissenyat i ben intencionat contribueix a millorar la vida de les persones i la salut de la societat en general. "

Hi vaig caure quan vaig veure que entre les obres que s'havien presentat al Premi Europeu de l’Espai Públic Urbà d'aquest any hi havia la remodelació de la plaça Taksim a Istanbul. La plaça Taksim havia estat l’epicentre de les protestes que van sorgir el 2013 contra els plans de substituir el parc Gezi, que hi ha a la plaça, per un centre comercial. Aquest moviment, conegut com Occupy Taksim, neix com un acte públic que desafia el pla urbanístic però es converteix en molt més: en una protesta generalitzada a tot el país contra la deriva autoritària de Turquia. El projecte de remodelació presentat aquest any no em va impressionar pels valors arquitectònics, urbanístics o paisatgístics, sinó que em va cridar l’atenció des del punt de vista polític, per la marcada història recent d’aquest lloc que el projecte sembla negar completament.

Esborrar la memòria a través del disseny no és cap novetat per al Premi Europeu de l’Espai Públic Urbà. Al llarg dels anys, molts dels projectes presentats tenien a veure amb l’eliminació deliberada dels signes visibles d’una herència política que es volia descartar. Als països postsocialistes en particular, els símbols del controvertit passat recent eren i continuen sent substituïts com a part d’un llarg procés per saldar comptes amb dècades de dictadura. Però mentre que en aquests casos sol haver-hi consens i es considera bona idea substituir les exhibicions públiques i la memòria d’una ideologia repressiva per mostres de principis liberals democràtics, el cas turc no segueix aquest model.

Passa una cosa semblant amb els espais públics de països on l’esfera pública democràtica està seriosament en perill, com per exemple a Polònia o a Hongria, per no parlar de Rússia. Què és l’espai públic en països on se silencia la premsa i es reprimeix o inclús s’il·legalitza l’oposició política? Tenint en compte que la seu d’aquest premi és Barcelona, què podem fer en aquest sentit davant els recents empresonaments per part d’Espanya de polítics catalans electes?

Els llocs on no es poden garantir les premisses bàsiques subjacents al Premi són cada cop més nombrosos. Podem anar més enllà i qüestionar si l’espai públic de, posem per cas, França, els Països Baixos o Àustria, no està tacat per la realitat política actual, tenint en compte que en tots aquests països el suport popular a partits polítics xenòfobs, reaccionaris i il·liberals és significatiu.

El Premi Europeu de l’Espai Públic Urbà es basa en la convicció que un espai públic ben dissenyat i ben intencionat contribueix a millorar la vida de les persones i la salut de la societat en general. Aquest ideal concorda amb la premissa que una Europa unificada és una salvaguarda, una manera de prevenir guerres futures entre els estats membres de la Unió Europea, i que la progressiva integració política, econòmica i cultural millorarà la vida de tots els seus ciutadans. També hi ha la creença, àmpliament acceptada, que la ciutat pot continuar sent una “màquina d’emancipació” que permeti la mobilitat social i la realització de tots els seus ciutadans. L’espai públic urbà sol considerar-se un lloc d’intercanvi basat en la igualtat i el respecte mutu, fins i tot per a gent que no es gaire conscient del concepte d’esfera pública d’Habermas.

Per això, els termes “europeu”, “públic” i “urbà” inclosos en en el títol del premi no són neutres, sinó que estan carregats de significats ideològics i reflecteixen tot tipus d’esperances i desitjos, projeccions i especulacions.

La majoria de projectes presentats al premi durant més de dues dècades d’existència compleixen aquests ideals democràtics i inclusius, compartits per governs municipals i nacionals de signe polític molt divers. Els pocs projectes que qüestionen obertament l’statu quo no s’oposen a aquests ideals, sinó que més aviat advoquen per una acceptació més radical de la capacitat d’integració de la societat oberta.

Però amb l’increment de tendències antidemocràtiques, el sil·logisme que l’espai públic és un lloc ben dissenyat i ben intencionat no es pot aplicar en tots els casos. Els espais públics poden estar ben dissenyats però tenir males intencions. O estar ben dissenyats però per dissenyadors capritxosament còmplices amb el manteniment de valors polítics que no són els seus, mentre creuen falsament que la tolerància repressiva els eximeix d’obligacions. I tot el que és aplicable als altres, òbviament també pertoca el jurat d’un premi com aquest. Sense voler invocar el clixé de les gandules a coberta, el Titanic i l’iceberg, diria que quan es posa en perill la idea central de societat oberta popperiana i d’esfera pública habermassiana, un jurat s’arrisca a ser irrellevant o potser, fins i tot, a ser còmplice.

Un bon espai públic pot generar, promoure i celebrar millores en la vida de la ciutat i en les vides dels ciutadans, però només si les condicions polítiques són favorables. En el cas contrari, un espai públic pot seguir tenint bon aspecte, però el seu atractiu estètic ens pot portar fàcilment a la complaença d’una realitat social desagradable que la bellesa manté oculta.

Mentre valorava les obres presentades aquest any al premi, vaig començar a posar en dubte si les qualitats positives que llegia a les imatges i als textos explicatius presentats no eren res més que declaracions de bones intencions.

En l’actual clima polític, la suspensió de la incredulitat potser ja no troba cap justificació. Al capdavall, la malla formada per la ciutat, l’espai públic, l’obertura i la llibertat, que semblava tan robusta a Europa, potser és més fràgil del que ningú vol admetre en aquest moment històric concret on la continuïtat del procés cap a la igualtat i la equitat al continent ja no és tan evident. Els temps actuals exigeixen més implicació i el Premi no pot continuar sent una mera celebració, també ha de suposar una defensa de l’espai públic.