multimedia-frontend Portlet

8 setembre 2021

Espai gradual. Espai per a la diversitat en el futur dels espais públics urbans

Levente Polyak

Self-managed park at the Lago ExSnia, Rome. Photo (cc) Eutropian

La diversitat d’espais públics, el seu diferent grau de complementarietat, privacitat, proximitat, interconnexió i inserció es reflecteixen també en la manera com aquests espais es governen.

El 1748, l’arquitecte italià Giambattista Nolli va publicar una planta iconogràfica de Roma que documentava tots els edificis de la ciutat i els seus espais adjacents. La Pianta Grande di Roma, a més de delinear tots els edificis de la ciutat, separant-los dels espais públics que els envoltaven, també representava els espais accessibles al públic de l’interior dels edificis, com a part de l’àmbit públic. Per a molts de nosaltres, aquests espais intermedis (patis, jardins interiors o patis davanters) s’han convertit en els escenaris principals de la vida pública el 2020.

En les últimes dècades, els espais públics i el placemaking de bona qualitat ha ocupat un lloc molt destacat en l’agenda de les ciutats d’Europa i de moltes parts del món (2). Finalment han estat acceptats com a components fonamentals d’entorns urbans concebuts com els escenaris més avançats per gaudir d’uns serveis d’alta qualitat, un transport sostenible i la diversitat cultural. Si des de les últimes dècades del segle XX el planejament urbanístic ha estat segrestat per les finances, el disseny dels espais públics sovint en va ser còmplice: es van construir molts espais públics nous per augmentar el valor dels immobles urbans i perquè els propietaris i inversors obtinguessin els beneficis creats per aquests espais. No obstant això, la pandèmia de la COVID-19 i les consegüents mesures de confinaments han implicat un èxode de les àrees urbanes i demostrat que la simple existència d’espais públics no genera equitat. De la mateixa manera que els jardins privats al camp, els espais semipúblics de la ciutats, inclosos els patis, els jardins interiors i els patis davanters, com els que va representar Nolli, han esdevingut crucials durant el confinament per a les persones i les famílies per sobreviure durant els mesos de primavera. Hem redescobert que els espais públics (públics en diferents graus) són recursos determinants per al nostre benestar. Mentre que l’accés desigual als espais oberts i verds ha definit l’experiència de les persones durant el confinament de la COVID-19, els moviments de solidaritat han ajudat a mitigar els efectes negatius de l’aïllament. Els espais que ja no estaven oberts per a l’ús públic com a conseqüència de les restriccions s’han convertit en llocs per distribuir menjar, medicines i altres béns per a les persones necessitades. El 2020 va ser una lliçó sobre la solidaritat i la capacitat de compartir espais i recursos. Després de les experiències del 2020, per tant, és més necessari que mai repensar el futur dels espais públics urbans. Per mitigar els efectes dels confinaments, i contrarestar les tendències de tancat, segregació i comercialització que tenen una presència cada vegada més gran a les nostres ciutats, caldrà que els espais públics del futur s’ajustin a diversos graus de complementarietat, privacitat, proximitat, interconnexió i inserció.

Un dels objectius fonamentals dels espais públics és, en teoria, estar oberts per a tothom. Haurien de permetre que diferents grups socials convisquin i aprenguin els uns dels altres. No obstant això, com que els espais públics de més qualitat solen trobar-se als barris més benestants, o són propensos a acollir les activitats o a les persones més dominants, aquest accés universal es produeix a costa dels grups més desfavorits o vulnerables. A més, malgrat tota l’atenció invertida en el disseny de noves zones per a l’ús públic, els espais públics concebuts per a un públic universal no sempre podien satisfer la diversitat de necessitats ni tan sols del mateix grup o persona. Per exemple, en un parc infantil, una família té necessitats complexes: mentre que els nens juguen i corren, és possible que els pares vulguin retirar-se a una part del parc relativament més tranquil·la per dedicar el temps a xerrar entre ells o llegir, sense perdre de vista tot l’espai ni els seus fills. Per a alguns, l’espai públic és exposició i intercanvi, per a d’altres és retir i recolliment. ¿Com dissenyar espais que funcionin al mateix temps com a àgores i refugis? ¿Com concebre llocs que puguin acollir tant la sociabilitat com la contemplació solitària?

La creació d’espais públics es torna encara més complicada quan aquests es destinen a diferents membres d’un grup o a diferents grups en general. Els espais públics han de comprendre la diversitat: han d’acollir tant els que volen jugar i socialitzar com els que volen abstreure’s llegint un llibre o un diari o observant l’entorn, fent que els uns complementin els altres, sense molestar-se ni estar radicalment separats. Han d’oferir espai per a activitats tan diferents com la boxa i la dansa, com al Superkilen de Copenhaguen, o plantar hortalisses i fer volar estels, com al Tempelhofer Feld de Berlín. Han de ser oberts, segurs i atractius tant per als que volen mostrar-se al món com per a aquells que prefereixen romandre tan invisibles com sigui possible. Hauran d’incorporar diferents graus d’exposició i participació, en una mena de combinació d’un escenari i un seient al fons d’un teatre.

Els espais públics també haurien de proporcionar diferents graus d’accés per a diferents grups. En certs casos, la seguretat o la comoditat d’un grup de nens o dones, per exemple, depèn d’un accés restringit. Addicionalment a l’oferta d’espais públics que proporcionin una rellevància i un accés universals, necessitem espais més íntims que reuneixin membres d’un grup social o una localitat específics en llocs que siguin extensions dels seus espais domèstics, especialment quan l’espai a casa és escàs i sobreutilitzat. Els jardins comunitaris, els terrats, els centres socials, els horts per a dones o les zones d’esbarjo són els llocs on ens trobem a nosaltres mateixos fora dels espais públics tradicionals i adoptem un paper actiu en el manteniment dels espais públics, participant en la cura de la seva vegetació, els seus edificis o la seva infraestructura. Aquests “espais públics semiprivats” inclouen institucions públiques, l’ús oficial de les quals pot complementar-se amb usos més informals, com els patis de les escoles del districte d’Oslo Groenland, que estan oberts per als estudiants també a les tardes (3) , o els parcs públics de Brighton est, oberts privadament per a famílies, d’una en una, que pateixen manca d’espai (4) . Aquests espais semipúblics també tenen un paper important en moments de crisi: durant els confinaments per la COVID-19, molts habitants de les ciutats amb restriccions de moviment es van adonar que els espais públics que no es trobaven al seu veïnat havien deixat de ser actius públics per a ells i van començar a explorar els seus “espais públics domèstics”.

En una ciutat de mobilitat limitada, la proximitat ha tornat a adquirir un nou valor. Al contrari de les llargues distàncies i l’homogeneïtat del concepte modernista de la vida ciutadana i de l’urbanisme, les nocions de la “ciutat dels 15 minuts” o la “ciutat de les distàncies curtes” introdueixen un sentit nou de la jerarquia i el gradualisme no només en el planejament de la mobilitat i altres serveis, sinó també en la concepció dels espais públics. Els confinaments per la COVID-19 van demostrar la validesa de la idea de la ciutat dels 15 minuts: molts habitants de les ciutats, per estar limitats en els seus moviments o per evitar deliberadament el transport públic, es van veure confinats al seu barri immediat, descobrint noves zones verdes on passejar o racons on seure que fins llavors havien estat invisibles per a ells. Si bé totes les nostres ciutats necessiten el seu Central Park, Villa Borghese o Bois de Boulogne, també necessiten espais públics locals a cada barri, “de camí” cap a la següent tasca del dia, que permetin que un s’hi assegui amb un cafè al matí, un entrepà al migdia o un llibre a la tarda. Aquests espais públics de proximitat haurien de viure en una forta interacció amb els serveis i institucions locals com les escoles bressol, les biblioteques, els teatres, els pavellons esportius o els espais de coworking.

Els espais públics no són un àmbit separat de la resta de la ciutat. Són part d’un conjunt interconnectat d’infraestructures que, en diferents graus, estan exposades a les forces de la naturalesa i les aprofiten. Els espais públics, amb una gran varietat de connexions amb la natura urbana, ajuden la ciutat a generar energia, compost o residus orgànics, a absorbir aigua i capturar CO2. Disfressats sovint com un conjunt d’objectes dissenyats segons unes normes estètiques, els espais públics són també exposicions en què es mostren els mecanismes mediambientals de la ciutat, com al Waterplein Benthemplein de Rotterdam. Els espais i parcs públics són els llocs en què es pot acollir la diversitat: si el Prinzessinengarten de Berlín ofereix més varietats de patata que qualsevol supermercat de la ciutat és perquè l’agricultura de monocultiu al camp ha convertit paradoxalment les ciutats en els últims refugis de la biodiversitat. Els espais públics són també interfícies immediates on nosaltres, en certa manera, “coneixem” el clima i esperem que ens en protegeixin. Si els espais públics de propietat privada (POPS) de Nova York, amb el seu disseny traïdor, podien fer servir el sol, el vent i l’aigua per mantenir allunyats els usuaris potencials, ¿per què no podem fer servir el poder del disseny per fer les temperatures extremes més suportables, com els “carrers frescos” de Viena, o divertides, com el Bright Swing d’Hèlsinki (gronxadors que s’il·luminen amb una dinamo)?

A banda de la seva connexió amb els processos naturals de la ciutat, els espais públics també estan, en diferents graus, inserits en el teixit econòmic de la ciutat. Els espais públics, els parcs i les places tendeixen a augmentar el valor de les propietats dels seus voltants, i proporcionen a molts negocis espai a l’aire lliure gratuït. D’altra banda, és per les finestres i les plantes baixes dels edificis contigus per on els “ulls sobre el carrer” poden mantenir segurs els espais públics. I són els sòcols adjacents, les plantes baixes del veïnat, els que poden proporcionar a un espai públic la capacitat econòmica de ser mantingut, alimentat i desenvolupat. Tot i estar connectats de tantes maneres amb els fluxos econòmics de la ciutat, els espais públics han de mantenir-se ferms: encara que poden produir ingressos per a les activitats econòmiques a les quals allotgen, i que van dels mercats i els cafès a la jardineria o la producció de compost, han de ser capaços de proporcionar espais lliures de consum per als seus habitants fent un ús correcte de les forces econòmiques dels seus barris, alhora que nodreixen el teixit econòmic local. En aquest sentit, podem pensar que els espais públics inclusius corresponen als principis de l’economia social. Un disseny acurat dels circuits econòmics que envolten els espais públics ha de ser conscient de la seva exposició a les dinàmiques econòmiques extractives, ha de deixar espai per a actors econòmics més vulnerables que subministren béns i serveis a comunitats més vulnerables; i hauria d’assegurar que els beneficis creats en i pels espais públics es reinverteixin en el nostre àmbit públic.

La diversitat d’espais públics, el seu diferent grau de complementarietat, privacitat, proximitat, interconnexió i inserció es reflecteixen també en la manera com aquests espais es governen. Mentre que la majoria dels nostres espais públics estan dominats per una sola autoritat pública o un únic negoci privat, amb els seus respectius codis de conducta, en els intersticis del control públic i privat de l’espai va néixer un nou gènere d’espai públic. Aquests espais, també anomenats els comuns, es caracteritzen per la gran quantitat d’esforços, pensaments i gestos que s’inverteixen en les seves operacions diàries, i les seves comunitats codissenyen i renegocien constantment el conjunt de normes pel qual es regeixen. Si es podien practicar esports o escoltar concerts de franc al Campo de la Cebada de Madrid sense molestar els altres va ser gràcies a les capacitats d’autoorganització de les seves associacions de veïns. Si pots gaudir de la vista del Lago Bullicante, el llac natural més gran de Roma, avui enmig d’un parc, és gràcies a la feina que el comitè de barri du a terme per protegir el lloc i fer-lo accessible per a tothom.

La importància d’aquestes modalitats d’autoorganització va més enllà dels mateixos espais autoorganitzats. Les interaccions constantment readaptades de les iniciatives autoorganitzades reflecteixen la varietat d’usos, graus d’intimitat i publicitat, proximitat, interaccions naturals i interdependència econòmica que un espai públic pot nodrir. Els espais públics del futur han d’aprendre molt encara d’aquestes formes d’organització: l’heterogeneïtat de relacions que un espai públic, en realitat, pot mantenir amb els seus usuaris, el seu entorn natural i el seu context econòmic també pot ser instructiva sobre el seu manteniment, cultiu i desenvolupament. Mentre que els espais públics, per defecte, han d’oferir un accés universal per a tothom, també necessitem espais que siguin cogovernats i coadministrats per una multitud d’usuaris de tal manera que es garanteixi l’espai físic i mental per a les persones, grups, espècies o activitats més vulnerables.

 

Notes: 

(1) Amb contribucions de Bahanur Nasya i Giovanni Pagano.

(2) Vegeu, per exemple, el treball de la xarxa Placemaking Europe: https://placemaking-europe.eu .

 

També et pot interessar