Conferència celebrada al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona el 13 de juny de 2008, en el marc del lliurament del 5è Premi Europeu de l'Espai Públic Urbà.

De vegades se sent argumentar que no hi ha cap futur per a les ciutat. Deu anys enrere Frances Cairncross ja va predir la «mort de la distància», és a dir, una situació en la qual els efectes dissuasius de la distància, simbolitzats pels models de localització, quedarien reduïts a zero i farien del món una superfí­cie exempta de restriccions que permetria ubicar en qualsevol punt qualsevol activitat (Cairncross, 1995, 1997). Si es dóna aquesta conjuntura, tothom podrà instal·lar-se al lloc que millor s'ajusti als seus desigs i preferències personals i comunicar-se lliurement i a un cost homogeni amb qualsevol altre habitant del món. Com que la tendència de les societats avançades ha estat la d'emigrar de les ciutats cap a la perifèria i de la perifèria cap al camp, aquesta hipòtesi sembla anunciar una forta dispersió de persones i d'activitats a través dels continents. Cinc mil·lennis de desenvolupament urbà arribaran a la seva fi, ja que la ciutat haurà perdut els avantatges que oferia fins ara com a lloc de residència i de treball.

Darrera d'aquest argument hi ha raons de tipus econòmic, tecnològic i organitzatiu. Econòmicament, el balanç de producció de les societats avançades s'ha desmarcat de la fabricació i manipulació de béns per recolzar-se en els serveis, especialment aquells relacionats amb la informació. Manuel Castells ho ha descrit com una transició envers el mode de producció informacional; segons ell, el canvi és tan poderós com el pas de l'economia agrària a l'economia industrial en els segles xviii i xix (Castells, 1989, 1996. Hall, 1995b, 1995c). El fet no és nou: ja es va observar fa mig segle (Clark, 1940). L'any 1991, als principals països avançats, entre tres cinquenes i tres quartes parts de l'ocupació pertanyien al sector dels serveis, mentre que d'un terç a la meitat tenien a veure amb l'ús de la informació; concretament, pel que fa a la informació, els percentatges eren el 48% als Estats Units, el 46% a la Gran Bretanya, el 45% a França, el 39% a Alemanya i el 33% al Japó. En general aquestes xifres s'han multiplicat per dos des de la dècada de 1920 (Castells, 2000, p. 304324). Es tracta de tendències molt fortes i homogènies i per tant sembla clar que les xifres continuaran pujant, fins al punt que el 2025 entre el 80 i el 90% de la mà d'obra de les economies desenvolupades s'emmarcarà en el sector dels serveis i entre el 60 i el 70% tindrà a veure amb la producció o l'intercanvi d'informació.

Així­ doncs, es planteja la qüestió següent: ¿quina és la naturalesa del treball als serveis relatius a la informació i com influeix en la seva ubicació? La celebrada obra de Manuel Castells parla de «l'espai dels fluxos», l'àmbit on flueix la informació (Castells, 1989, 1996). Durant el procés de recerca per a Four World Cities, el nostre estudi comparatiu de Londres, Parí­s, Nova York i Tòquio, vam identificar quatre sectors clau en l'economia de les metròpolis: els serveis per a empreses, tant financers com no financers (incloent un sector en ràpid creixement, el del disseny, que englobaria l'arquitectura, l'enginyeria i la moda); les funcions de gestió i de control, com ara la gestió de les seus corporatives i els organismes governamentals nacionals i internacionals i tota la xarxa d'activitats que sorgeixen al seu voltant; les activitats culturals i creatives, incloent les arts escèniques i els mitjans de comunicació impresos o electrònics; i el turisme, tant el d'oci com el de treball (G. B. Government Office For London, 1996). Es tracta de sectors altament sinèrgics, on una gran part de les activitats (hotels, restaurants, museus, galeries d'art, mitjans de comunicació) se situa en les interseccions entre l'un i l'altre. Tots quatre tenen a veure bàsicament amb la producció, l'intercanvi i la utilització d'informació en diverses formes. D'altra banda, estan estretament relacionats amb l'economia cognitivocultural que Allen Scott ha descrit. S'adrecen simultàniament als mercats locals, nacionals i internacionals (els intercanvis internacionals, tot i que suposin una proporció petita del total, són significatius perquè proporcionen una base d'exportació). A més a més, tots quatre sectors es confonen d'alguna manera amb els serveis de consum avançat (congressos, turisme cultural...), que a la pràctica solen ser difí­cils d'identificar. Algunes d'aquestes activitats, però no totes, estan experimentant un increment de productivitat vinculat a la introducció de la tecnologia de la informació, que genera creixement sense necessitat d'augmentar els llocs de treball. També ofereixen una àmplia gamma d'oportunitats laborals, tot i que, com ja ha assenyalat Scott, hi ha una marcada tendència a la polarització: d'una banda trobem els que Robert Reich (1991) anomena «analistes simbòlics», professionals a càrrec de tasques que exigeixen un alt nivell d'educació formal, formació especialitzada i facilitat per a les relacions interpersonals; d'altra banda hi ha tot un ventall de feines irregulars i mal pagades en l'àmbit dels serveis personals, que no ofereixen cap garantia d'ascensió laboral i que solen tenir poc atractiu com a alternativa als subsidis socials (Wilson, 1987, 1996).

Des del punt de vista tecnològic, els costos dels desplaçaments privats i de les telecomunicacions han baixat espectacularment durant els darrers cinquanta anys, a mesura que s'imposaven els avions de gran capacitat i que Internet esdevenia el mitjà preferit per a la comunicació a llarga distància. Pel que fa a l'organització, les grans companyies, cada cop menys afectades per les fronteres nacionals, han utilitzat aquestes tecnologies per estendre la seva presència a pràcticament tots els països del planeta. Ara bé, la globalització tampoc no és un fenomen nou. L'antiga Atenes i la Florència del Renaixement eren ciutats globalitzades en els seus contextos respectius, com ho va ser Londres a partir del segle XVI (Hall, 1998). A Londres hi havia trenta bancs estrangers abans del 1914; el 1985, aquesta xifra s'havia multiplicat per més de catorze, situant-se en 434 (Thrift, 1987, p. 210. King, 1990, p. 89-90, 113. Moran, 1991, p. 4; Coakley, 1992, p. 57-61; Kynaston, 1994, 1995, pàssim). Per tant, l'abast de la globalització s'ha anat ampliant progressivament.

Tanmateix, la formulació de la «mort de la ciutat» comporta alguns problemes. En primer lloc, tot i que les tendències a llarg termini anuncien clarament una forta baixada dels costos del transport i de les comunicacions, aquests mai no arribaran a ser nuls o totalment independents de la ubicació espacial (sempre serà més car fer una trucada de Londres a Nova York que comunicar-se entre dos barris diferents de Londres). Les comunicacions via Internet semblen una excepció, però la disponibilitat de l'accés de banda ampla continuarà sent irregular, ja que les connexions de màxima velocitat només s'ofereixen als grans centres de població, on hi ha més demanda. D'altra banda, el cost dels desplaçaments personals a llarga distància també ha baixat, tot i que el descens no ha estat tan espectacular i a més cal tenir en compte el cost afegit en temps quan el punt de partida o d'arribada són lluny dels principals nuclis ferroviaris o aeris.

S'ha parlat molt de la importància del teletreball. En aquest àmbit sembla que podem distingir dos fenòmens completament diferents. En primer lloc els call centers, els centres d'atenció telefònica a gran escala, on el treball és de caràcter aglomerat i similar al d'una fàbrica, i que per les seves caracterí­stiques poden traslladar-se a països de mà d'obra barata o ser substituïts per l'accés directe via web. En segon lloc, la feina des de casa a temps parcial, a càrrec de professionals que representen un percentatge cada cop més alt de les plantilles als sectors relacionats amb la informació i que reparteixen la seva jornada laboral entre tres tipus d'activitat molt diferents: tasques solitàries i silencioses (lectura, redacció d'informes); reunions cara a cara, a les oficines o en centres de congressos i similars; i comunicacions electròniques, que cada cop són més fàcils d'establir des de pràcticament qualsevol lloc. El primer tipus d'activitat es pot dur a terme en una oficina domèstica ben equipada i reservada per al treball silenciós, però també pot dispersar-se (cosa que succeeix sovint) i realitzar-se des d'ubicacions distants i fins i tot rurals (però accessibles). El segon tipus d'activitat continua sent de tipus aglomerat, però no sempre es duu a terme als llocs més cèntrics: un arquetip d'aquest nou fenomen és l'edifici de la IBM a Bedfont Lakes, prop de l'aeroport londinenc de Heathrow, que consta d'oficines equipades electrònicament per fer-hi estades curtes i d'espais de reunió semblants a cafeteries. El tercer tipus d'activitat es pot dur a terme en diferents punts de treball mòbils, com ara centres de congressos, trens, avions, vestí­buls d'aeroport i habitacions d'hotel; també és de caire aglomerat, però segueix les lí­nies del desplaçament i inclou els principals nuclis de transport, que al mateix temps són ubicacions privilegiades de tot tipus de turisme, incloent el turisme de negocis.

El fet que aquestes feines mantinguin el seu caràcter aglomerat té una raó de fons: les comunicacions a distància poden substituir els desplaçaments personals, però també poden complementar- los i encoratjar-los. Està demostrat que la invenció del telèfon, el 1876, va anar seguida de la construcció de gratacels d'oficines al centre de Nova York i de Chicago, juntament amb un creixement del trànsit ferroviari de rodalies; paradoxalment, l'efecte del telèfon sobre els negocis va ser més de concentració que de dispersió (Hall, 1998, p. 770). Aquest fenomen ha estat explicat per John Goddard, que en un treball anterior sobre Londres va demostrar que el telèfon es reservava per als contactes preliminars «programats», mentre que per a les discussions més importants i de caràcter «no programat», on no es podia preveure el resultat, es preferien les trobades cara a cara (Goddard, 1973). Les dades sobre França suggereixen que al llarg de més d'un segle, bàsicament des de la difusió del telègraf i la invenció del telèfon, el trànsit personal per motius de negoci ha anat creixent al mateix ritme que el trànsit de les telecomunicacions (Graham; Marvin, 1996). Per tant, sembla que les comunicacions a llarga distància, siguin del tipus que siguin, no supleixen la necessitat del contacte directe. Així­ sembla indicar-ho l'increment dels viatges de negocis amb avió o ferrocarril, juntament amb el desenvolupament del sector de les convencions i congressos.

Si disposéssim de dades, veurí­em que aquesta importància de les comunicacions cara a cara es repeteix a escala intercontinental, internacional i dins d'un mateix paí­s: en tots els casos, els desplaçaments personals augmenten amb la difusió de les comunicacions electròniques. Tots els testimonis, fins i tot de summes sacerdots del ciberespai com Bill Gates o l'investigador del MIT Bill Mitchell (Gates, 1995. Mitchell, 1995), indiquen que els grans nuclis urbans continuen sent la millor ubicació per a una gran part d'aquestes activitats, pel pes de les funcions interrelacionades que s'hi han concentrat històricament i també perquè les xarxes de transport solen ser radials i s'estructuren al seu voltant. Com es pot veure a l'estudi Four World Cities, realitzat el 1996, tot i que alguns sectors han començat a allunyar-se de les grans ciutats, han sorgit activitats noves que han ocupat el seu lloc. Aquesta és la principal raó del notable creixement que estan experimentant ciutats com ara Londres, Madrid, Nova York o Los Angeles, on continuen estant més presents els principals motors de l'economia. Les dades empí­riques suggereixen que la jerarquia de les ciutats europees no ha canviat gaire en els darrers quaranta anys i no canviarà gaire en el futur.

Per això és important entendre com viatja la informació en les comunicacions cara a cara. En distàncies llargues les persones continuaran desplaçant-se per via aèria, a través dels grans aeroports internacionals (Shin; Timberlake, 2000). És interessant observar la correspondència que existeix entre aquesta llista de ciutats i la que ofereix una investigació realitzada en el marc del programa GaWC (Globalisation and World Cities, 'la globalització i les ciutats mundials') de la Universitat de Loughborough (Anglaterra), sobre la jerarquia històrica urbana de l'economia de la informació o del coneixement (Taylor, 2004). Significativament, ambdues són molt similars.

Probablement, una de les principals influències que s'apreciaran en el futur serà el desenvolupament de la xarxa ferroviària d'alta velocitat, amb diversos projectes en curs d'implantació per al 2010 (Hall, 1995a). Si ens fiem de les dades recollides al Japó i en diferents països europeus, podem predir que aquesta mena de trens gestionaran del 80 al 90% del trànsit en distàncies de fins a 500 kilòmetres i un 50% del trànsit en distàncies de fins a 800 kilòmetres; el testimoni més recent, el cas de França, suggereix que l'avantatge competitiu del tren d'alta velocitat podria ser fins i tot superior, ja que resulta pràctic i còmode per als viatges de negocis (Pepy; Leboeuf, 2005; Pepy; Perren, 2006). Això vol dir que l'any 2010, quan les principals ciutats europees, des de Bari fins a Glasgow i Umeå, estiguin connectades per la xarxa d'alta velocitat, pràcticament tot el trànsit entre els principals parells de ciutats - Nàpols i Roma i Milà, Milà i Parí­s, Munic i Colònia, Colònia i Brussel·les, Brussel·les i Londres, Brussel·les i Parí­s, Copenhaguen i Estocolm - es durà a terme per tren. Els desplaçaments que comportin distàncies superiors (entre el sud i el nord d'Europa, entre l'extrem occidental i l'extrem oriental d'Europa, i evidentment el trànsit entre continents) continuaran basant-se principalment en el transport aeri, i una de les principals qüestions urbaní­stiques que es plantejaran serà la vinculació d'ambdues xarxes als aeroports. Ja ho estem veient als aeroports més avançats d'Europa, com poden ser Amsterdam, Frankfurt o Parí­s Charles De Gaulle. És molt probable que a la pràctica aquests espais esdevinguin nous centres urbans, com ja va suggerir Dejan Sudjic fa més d'una dècada (Sudjic, 1992). A més d'atreure una gran quantitat d'activitats en forma de centres de conferències, centres d'exposició i hotels, esdevindran centres comercials de ple dret, comes fa palès al projecte de la nova terminal 5 de l'aeroport de Heathrow, que rivalitzaran amb els barris de les ciutats on es concentra tradicionalment el comerç.

La classe creativa i la ciutat creativa

Segons Richard Florida, a les economies avançades és tota la naturalesa del treball la que ha experimentat un canvi radical: als Estats Units, l'any 1999, l'anomenada «classe creativa» constava de 38,3 milions de ciutadans, aproximadament el 30% de la mà d'obra del paí­s, enfront el 10% del perí­ode 1900-1950 i el 20% de les dècades de 1970 i 1980, mentre que el «nucli supercreatiu» comprenia 15 milions de treballadors, és a dir, el 12% de la mà d'obra, enfront el 2,5% del 1900. Florida considera que la classe creativa ha esdevingut un factor de distribució geogràfica de ple dret, ja que els seus integrants es traslladen a viure a llocs del seu gust i d'aquesta manera aporten creixement econòmic a zones noves (Florida, 2002, p. 57). La classe creativa s'està allunyant de les ciutats, on es concentraven tradicionalment les empreses i la classe treballadora, com per exemple Pittsburgh, i fins i tot dels estats assolellats del sud del paí­s, per traslladar-se a altres zones que consideren més atractives, com poden ser la badia de San Francisco (Califòrnia), Austin (Texas) o Seattle. Ara bé, si escullen aquests llocs no és pels «avantatges fí­sics que moltes ciutats s'esforcen a construir (estadis, autopistes, centres comercials i barris d'oci o de turisme que semblen parcs temàtics)», ja que «la majoria dels integrants de la classe treballadora els consideren irrellevants, insuficients o directament sense atractiu; el que busquen són abundants serveis i experiències de qualitat, tolerància davant de qualsevol tipus de diversitat i, per damunt de tot, oportunitats per reforçar la seva identitat coma persones creatives» (Florida, 2002, p. 218).

Florida ha intentat quantificar el poder d'atracció d'aquesta mena de llocs. Per a això ha desenvolupat una variable dependent, l'«í­ndex de creativitat», que combina quatre factors d'idèntica rellevància: (1) el percentatge que representa la classe creativa sobre el total de treballadors del paí­s; (2) la innovació, mesurada a partir del nombre de patents per càpita; (3) l'í­ndex d'activitats d'alta tecnologia, i (4) la diversitat, calculada a partir de l'«í­ndex de presència gay», que serveix com a indicador aproximat de la tolerància d'una zona davant de persones i idees no convencionals. D'acord amb això, la badia de San Francisco ocuparia el primer lloc entre les àrees metropolitanes creatives, mentre que altres punts importants serien algunes grans ciutats de la costa est, com ara Boston,Nova York o Washington, al costat de llocs on la implantació de l'alta tecnologia és més recent, com ara Austin (Texas), Seattle, San Diego o Raleigh-Durham (Florida, 2002, p. 245-246). Florida defineix finalment un «í­ndex de bohèmia», que mesura «el nombre d'escriptors, dissenyadors, músics, actors, directors, pintors, escultors, fotògrafs i ballarins», que segons ell és «un factor de predicció sorprenentment eficaç de tot el que pot oferir un lloc tecnològicament avançat al conjunt de la població i al creixement de l'ocupació en una regió determinada» (Florida, 2002, p. 260). Tanmateix, Florida no dóna els resultats de regressió ni explica clarament què causa què: sembla descriure un fenomen circular, en el qual els sectors en expansió atreuen professionals de talent, que al seu torn impulsen noves activitats i generen més creixement, mitjançant un procés cí­clic i acumulatiu. L'obra de Florida es basa en dades dels Estats Units i no és clar que pugui oferir pautes igual de definides per a un context mundial. Per exemple, alguns treballs recents que han comparat el desenvolupament dels sectors creatius a Londres, Vancouver i Singapur han trobat l'explicació en la presència d'una estructura urbana «tradicional» o antiga (Hutton, 2006). Singapur, però, no encaixa fàcilment amb la definició que dóna Florida d'una ciutat creativa.

Un enfocament històric

Un enfocament completament diferent, de base històrica, és el que ofereix l'autor d'aquesta intervenció en el seu estudi sobre sis «ciutats creatives» (Hall, 1998): l'Atenes del segle V a. de C., la Florència del Renaixement, el Londres shakespearià, la Viena dels segles XVIII i XIX, el Parí­s d'entre 1870 i 1910 i el Berlí­n de la dècada del 1920. Les tres primeres ciutats d'aquesta llista van esdevenir culturalment creatives molt abans de tenir la possibilitat d'adoptar avançaments tecnològics o de gaudir d'un autogovern eficient. Totes elles van conèixer una edat d'or malgrat que la majoria dels seus habitants treballessin en la misèria més abjecta o visquessin en condicions molt precàries, si més no d'acord amb els criteris actuals.

Es tracta de sis ciutats d'extensió molt diferent, però que en tots els casos es trobaven entre les poblacions més grans i més importants de la seva respectiva època. En general no eren llocs agradables per viure-hi, almenys segons els paràmetres materials del nostre inici del segle XXI: fins i tot l'alta burgesia vivia precàriament si es compara amb la famí­lia mitjana de l'Europa o l'Amèrica del Nord actuals. L'important és que totes estaven experimentant una ràpida transformació econòmica i social, eren ciutats que havien crescut a una velocitat vertiginosa. Difí­cilment podrí­em qualificar Atenes de capitalista, però va ser la primera ciutat de la història que va comptar amb un imperi comercial d'abast mundial i amb una xarxa complexa d'intercanvis establerts. Les altres sí­ que són ciutats capitalistes, però l'interessant és que conserven trets precapitalistes molt marcats: Florència i Londres s'estructuraven entorn dels gremis artesans i Viena i Parí­s conservaven una important tradició de tallers; només Berlí­n era una ciutat clarament capitalista i industrial. Totes sis eren importants nuclis comercials; en els casos d'Atenes, Florència i Londres, veritables capitals del comerç mundial de la seva època. I del comerç van sorgir formes d'organització econòmica innovadores, les quals, al seu torn, van portar noves formes de producció. La ubicació geogràfica d'aquestes ciutats, pel fet de ser ports o bé capitals nacionals o regionals, va facilitar el procés... ara bé, gaudir d'una situació geogràfica privilegiada no era cap garantia d'èxit, ja que altres llocs amb una ubicació similar no van arribar tan lluny. Pel que fa a l'economia, unes estaven al capdavant del món del seu moment (Atenes, Florència, Londres, Berlí­n), mentre que d'altres estaven més endarrerides (Viena, Parí­s); en això no hi ha una pauta homogènia. En qualsevol cas, totes gaudien d'una autonomia de govern molt gran per als criteris de l'època, cosa que les convertia en imants per a la immigració de talent i ajudava a generar la riquesa que podia contractar aquest talent.

És clar que la riquesa hi tenia un paper crucial. Atenes no era una ciutat rica, però les necessitats personals dels seus habitants eren molt modestes per als nostres paràmetres i hi havia riquesa sobrant. Pel que fa a les altres ciutats de la llista, eren les més riques del seu àmbit respectiu i, com se sap, en el seu cas la riquesa es concentrava en relativament poques mans, normalment la burgesia en alça o els membres més astuts de l'antiga aristocràcia, dos grups que de vegades (no sempre) establien lligams de matrimoni. En aquest cas es compleix allò que va dir en certa ocasió D. H. Lawrence: la cultura prospera amb el fem dels diners. Això vol dir que hi havia mecenes particulars, però també el patrocini de la comunitat, bé en l'àmbit municipal, bé (en temps més moderns, després de l'adveniment de la nació) en l'àmbit de l'estat-nació. El paper de la comunitat és vital, tant en la creació del baptisteri de Florència comen la dels teatres cortesans de Londres, el Louvre parisenc, la Rathaus vienesa o els grans teatres berlinesos.

Totes eren ciutats cultivades, ciutats en les quals la cultura estava impulsada per una minoria i satisfeia els gustos d'aquesta minoria. Atenes és el darrer cas de la història, o potser el darrer abans de la irrupció de la televisió de masses, en què una majoria de la població coneixia els mateixos poemes i peces teatrals; de tota manera, no hem d'oblidar que aquesta majoria era de fet una minoria, ja que els esclaus no entraven en el càlcul. Posteriorment, i en qualsevol lloc del món, l'art ha tingut sempre una clientela burgesa. Aquest fet pressuposa una distribució molt desigual de la riquesa, condició necessària per reforçar el consum individual i generar l'excedent que es farà servir per al suport oficial. Per això la majoria de les ciutats creatives són ciutats burgeses. El contrari, però, no sempre és cert, ja que no totes les ciutats burgeses, ni tan sols la majoria, van ser ciutats creatives. És una condició necessària però no suficient.

Així­ doncs, hem de concloure que la presència de talent és més important que la disponibilitat de la riquesa. Un tret interessant d'aquestes ciutats és que el públic de les obres i els mateixos artistes eren en molts casos immigrants recents (de vegades persones procedents del camp, però sovint de llocs encara més distants): els metecs de l'antiga Atenes, els artistes que es van traslladar a Florència des de les zones rurals o demés lluny encara, els músics de proví­ncies a Viena i els artistes de proví­ncies a Parí­s, els jueus a la Viena d'entre segles.
Gairebé totes les ciutats creatives eren cosmopolites; atreien personatges de talent des dels racons més remots, de vegades molt allunyats de la capital, dels imperis que controlaven. Probablement cap ciutat pot arribar a ser creativa sense aquesta renovació constant de la seva saba.

Ara bé, els personatges de talent necessiten de vegades alguna mena d'estí­mul per reaccionar. Totes aquestes eren ciutats en transició: una transició cap endavant, cap a modes d'organització nous i inexplorats. Estaven en plena transformació econòmica i a punt d'experimentar un gran canvi que afectaria valors, visions del món i relacions socials. Recorrent a una generalització un xic extrema però bastant certa, podem dir que totes aquestes ciutats vivien un moment d'inestabilitat, marcades per la tensió entre un conjunt de forces i valors conservadors (aristocràtics, jeràrquics, religiosos, conformistes) i un conjunt de valors radicals que eren just el contrari: burgesos, oberts, racionals i escèptics. Al meu llibre Cities in Civilization ja vaig dir que aquestes societats «mantenen una relació conflictiva amb si mateixes, comencen a perdre les antigues certeses i a inquietar-se pel que els està succeint». Per influència del pensament marxista, tendim a vincular el primer conjunt de valors amb el feudalisme medieval i el segon amb el capitalisme modern, però la distinció no és tan senzilla: durant el segle XIX la burgesia pot arribar a ser un fre per al desenvolupament de nous valors i estils artí­stics, comes fa palès a Parí­s. Es necessita pràcticament una revolució que faci trontollar l'associació establerta entre aristocràcia i burgesia, com va succeir a Berlí­n després del 1918, per activar la creativitat d'una ciutat. Per tant, sembla que Törnqvist i Andersson tenien raó: les ciutats creatives, els medis urbans creatius, per la seva gran turbulència social i intel·lectual, no són llocs gaire còmodes per viure-hi.

La qüestió crucial és el fet que els creadors que viuen i expressen aquesta disjuntiva se senten d'alguna manera al marge: pertanyen i no pertanyen a la ciutat, per la seva joventut, per ser d'origen provincià o estranger, per no encaixar en la jerarquia establerta de prestigi i poder, o molt sovint per complir totes aquestes condicions alhora. És el cas dels metecs d'Atenes, dels artesans agremiats de la Florència renaixentista, dels joves actors del Londres elisabetià, dels músics cortesans i més tard els intel·lectuals jueus de Viena, dels pintors impressionistes i posteriorment cubistes de Parí­s, dels productors i artistes que van arribar en massa des de les proví­ncies al Berlí­n de la dècada del 1920. El gran art no és obra de ciutadans integrats, encara que aquests ciutadans integrats poden patrocinar els artistes (com va succeir en molts dels casos ressenyats) i per tant pot arribar a establir-se una relació bastant estreta entre ambdós grups. Per tant, els forasters que accedeixen a una ciutat creativa poden trobar-se en una situació ambigua: no han de restar totalment exclosos de les oportunitats, però tampoc no han d'integrar-se gaire ràpidament si no volen perdre el seu impuls creatiu.

A més a més, han d'arribar a transmetre les seves idees d'avantguarda, si més no a una part de la classe que els patrocina: han de ser capaços de comunicar les seves incerteses, la seva impressió que hi ha una altra manera d'entendre la realitat del món. Perquè succeeixi això, cal que a la societat convencional hi hagi un subgrup que es desmarqui socialment i espiritualment de la resta, amb el nombre de gent suficient per fornir com a mí­nim una part dels patrocinadors de les noves produccions artí­stiques. Aquest és el cas dels atenencs que es van interessar per les doctrines dels sofistes i per les obres de teatre que van succeir-les, dels burgesos florentins que van començar a encarregar obres d'art religiós en un nou estil naturalista i fins i tot van gosar aparèixer retratats a les pintures, dels londinencs que assistien a les obres de teatre elisabetianes a les galeries del Globe o als teatres reials, dels melòmans vienesos que acollien entusiasmats el romanticisme o del seus néts lectors de Die Fackel, dels burgesos parisencs que compraven quadres a Manet i més tard a Picasso i dels burgesos berlinesos que acudien en massa al Theater am Schiffbauerdamm de Brecht per escoltar com els actors parodiaven i atacaven els valors de la seva classe. Per tant, un cop més veiem que les ciutats creatives són llocs inestables i incòmodes, llocs que estan experimentant algun tipus d'auto examen col·lectiu, llocs en ple procés d'insubordinació.

Això implica que hi ha quelcom contra el que insubordinar-se. Les societats estables conservadores no esdevenen creatives, però tampoc les societats on tot ordre i tot punt de referència han desaparegut. En bona mesura, les ciutats creatives són aquelles en les quals un ordre establert des de fa temps, massa temps, es troba contestat o derrocat. Aquest és el cas, gairebé fins al punt de la paròdia, de la Viena del 1900, però també, encara que no sigui tan visible, del Londres del 1600, el Parí­s del 1860 o el Berlí­n del 1920. L'art seriós sempre té quelcom de subversiu; molt sovint expressa les idees de les forces dissidents i planteja un repte a l'ordre tradicional de fer i pensar les coses, alhora que contribueix a reforçar i donar veu a aquests grups descontents. Això és obvi, evidentment, en el cas de l'art amb un propòsit polí­tic explí­cit, com pot ser el teatre de Piscator a Berlí­n, però pot succeir també amb l'art que no té aquest objectiu o que té una intenció polí­tica merament incidental, com és el cas d'una gran part del teatre elisabetià, de la pintura cubista de Picasso o de les obres de la Sezession vienesa.

Així­ doncs, ¿hem de concloure que l'existència d'un entorn creatiu és un mer reflex de les forces socioeconòmiques existents en un lloc i un moment determinats, o bé hem de pensar que es deriva d'uns determinats trets culturals que es desenvolupen gairebé independentment de la infraestructura econòmica? És una qüestió complexa. La superioritat d'Atenes sobre els altres estats grecs es pot explicar per la posició central de l'Àtica i els consegüents avantatges comercials en el Mediterrani oriental, però costa explicar per què la diferència va arribar a ser tan gran. Per la seva banda, la Itàlia del segle XV era la regió més avançada dins de l'Europa més avançada, mentre que Florència era probablement la ciutat més avançada d'Itàlia, però també en aquest cas la superioritat de Florència sembla excessiva en comparació de ciutats com Siena o Verona, per no parlar de Bolonya, Parma o Ravena. Sembla que un avantatge econòmic inicial acaba generant un avantatge cultural molt més important. Per tant, dirí­em que pot haver-hi una explicació socioeconòmica, però aquesta explicació no és suficient per entendre la singular evolució d'Atenes o de Florència.

La unió d'art i tecnologia

La creativitat artí­stica es combina de vegades amb un segon tipus d'innovació, el que imposa la Revolució Industrial a Anglaterra en la dècada del 1780, per crear una unió d'art i tecnologia que assenyala el camí­ cap al segle xxi. Això és el que va succeir durant el segle XX als Estats Units. No és sorprenent que fos precisament allà, ja que els Estats Units, si bé no destacaven per la seva capacitat d'invenció tecnològica, no tenien rival a l'hora de convertir els invents en productes pràctics i comercialitzables. No van trigar gaire a desenvolupar un estil especí­fic de producció massiva d'articles de consum estandarditzats, el que es coneix com a sistema de fabricació nord-americà. A això s'hi suma una visió populista de la cultura i l'espectacle, molt allunyada de l'actitud més aristocràtica dels europeus, convençuts que el sector públic ha de donar a les masses allò que els convé. El resultat, per bé o per mal, és Hollywood, la producció musical de la Tin Pan Alley¹ i la ràdio i la televisió comercials. L'èxit de Hollywood a la dècada del 1920 o el de Memphis a la dècada del 1950 són deguts a un nou tipus d'empresaris que arriben a triomfar en una societat extraordinàriament oberta perquè saben arribar a un públic nou: la multitud d'immigrants establerts a les ciutats de la costa est, l'emergent classe negra treballadora dels anys posteriors a la II Guerra Mundial, els adolescents alienats de les perifèries de recent construcció... grups que no havien estat tinguts en compte pels interessos comercials tradicionals però que constitueixen nous ní­nxols de mercat amb un potencial pràcticament il·limitat. Per això sorgeix una nova classe d'empresaris, els immigrants jueus que creen els estudis de Hollywood o els inconformistes que funden les productores discogràfiques de Memphis, que s'adrecen a la clientela que coneixen més directament. La revolució dels mitjans de comunicació nord-americans és obra de personatges innovadors en el sentit schumpeterià i que a més a més encaixen perfectament en la definició d'emprenedor establerta per un d'ells, Henry Kaiser: find a need and fill it ('trobeu una necessitat i satisfeula'). Aquestes persones van saber identificar l'enorme potencial d'un mercat ignorat i disposat a consumir productes nous i van elaborar els productes que podrien satisfer-lo. El sector cinematogràfic va sorgir d'un procés d'assaig i error entre Assalt i robatori a un tren i El naixement d'una nació, mentre que la música popular moderna és un invent nascut en els pocs anys que transcorren entre Elvis Presley i els Rolling Stones. Fins llavors la indústria sempre havia anat darrere del mercat, mentre que ara passa a impulsar ella mateixa el mercat. Concretament, identifica nous mercats de masses (les comunitats d'immigrants urbans de començament de segle, els adolescents rebels i avorrits dels extraradis de la postguerra...) i genera un producte nou que satisfà directament les seves necessitats emocionals més profundes.

És bastant segur que un fenomen com aquest no podria haver succeït en cap altre paí­s. El que és sorprenent, però, és que es donés en dues ciutats tan allunyades de la cultura establerta, del centre neuràlgic novaiorquès on s'havia produït la primera revolució dels mass media. Una capacitat d'innovació tan gran no neix així­ com així­. Només pot aparèixer en una societat extremadament fluida, on hi ha nous grups ètnics o socioeconòmics en procés de definició i autoafirmació. El Nova York del 1990, la ciutat immigrant per antonomàsia, complia aquest requisit, però havia perdut la seva força i per això els empresaris més astuts es van desplaçar a la costa oposada. També complia aquest requisit el Memphis del 1950, la ciutat on coincideixen diverses onades d'immigració rural just abans de l'era dels drets civils i de la recol·lecció mecànica del cotó.

Aquests nous sectors mantenen una relació inestable, entre simbiòtica i hostil, amb les forces que els han creat. El cinema, un cop superada l'etapa inicial dels nickel odeons,² era un producte car, que exigia un important capital per a la fase de producció i encara més diners per poder exhibir-se arreu del paí­s i del món; per això aquest sector no triga gaire a caure en mans dels banquers. Ara bé, com que les persones que l'havien forjat, empresaris petits i hàbils aprofitant les oportunitats, conservaven l'esperit de la seva joventut, es van rebel·lar contra els banquers. L'organització que va acabar adoptant el món del cinema, basada en una permanent tensió entre els productors i els banquers, separats per una distància de cinc mil kilòmetres, és en certa manera lògica; d'aquí­ ve la llegendària hostilitat entre les dues cultures urbanes i el fet que Nova York vegi Los Angeles com una ciutat frí­vola i superficial i Hollywood vegi Wall Street com un món ignorant i limitador, mentre que l'elit de la costa est menysprea tant els uns com els altres.

Curiosament, les empreses de la Tin Pan Alley són obra dels mateixos grups etnicoculturals que van crear Hollywood. Quan van sorgir s'adreçaven a un mercat massiu que els seus creadors comprenien visceralment perquè també en formaven part. Amb el temps, però, van acabar fracassant perquè no van saber superar la bretxa generacional: el sector de la producció musical de Nova York estava infestat de vells que s'adreçaven a un mercat adolescent, i el pitjor és que es tractava de vells acomodats, que ja no recordaven els seus orí­gens i havien perdut el contacte amb el rerefons de pobresa i marginació que els havia inspirat en el seu moment. Aquest rerefons, però, continuava existint a les zones rurals dels Estats Units, l'únic lloc on havien perdurat les tradicions folklòriques arribades de l'Àfrica i d'Anglaterra i Irlanda, paradoxalment perquè la seva pobresa no els havia deixat accedir a la revolució dels mitjans de comunicació imposada per Nova York i Hollywood a la resta del paí­s. Els empresaris musicals que van sorgir més tard coneixien bé aquestes arrels populars, ja sigui perquè havien crescut entre elles o bé perquè hi responien emocionalment, i van saber superar aquesta bretxa: una situació schumpeteriana clàssica. Tot això fa pensar que encara pot haver-hi marge per a noves sorpreses. Potser hi ha algun mercat inexplorat que ningú encara no ha arribat a entendre o que directament desconeixem. Podrien ser els milions de nens que juguen amb videojocs, podrien ser els adults avorrits de la rutina diària que busquen evasió en mons de fantasia impossibles d'assolir. És possible, però, que alguna persona que conegui í­ntimament aquests grups acabi creant un negoci nou que encara no podem imaginar més que d'una manera difosa. És molt probable que si això succeeix sigui en alguna ciutat d'un tipus especial, una ciutat amb una gran fluïdesa econòmica i social, una ciutat que rebi grans quantitats de població jove que acabi barrejant-se amb la població ja establerta i conformi una societat d'un estil nou. Potser serà Londres o Los Angeles, Nova York o San Francisco. És possible que els llocs que facin la propera revolució siguin els que ja la van fer anteriorment, però no necessàriament ha de ser així­, ja que en aquest joc definitiu no hi ha cap regla. L'evolució de les ciutats també depèn de l'oportunitat i de l'atzar.

La propera onada d'innovació... i la seva geografia

La qüestió pràctica que es planteja arribats en aquest punt és la següent: ¿de quina manera es manifestarà la creativitat a la ciutat del segle XXI? Si hi ha d'haver una nova espurna d'innovació schumpeteriana, que ara mateix podria estar ja naixent i començant a generar una nova onada de creixement econòmic basada en nous sectors, ¿quins seran els nous sectors clau dels quals partirà?

Hi ha dues dades que poden servir de pauta per saber-ho. Una és la constatació amb la qual he iniciat aquest article: la forta expansió del sector creatiu i cultural, que ha deixat de ser el terreny de joc d'uns pocs mecenes rics per establir-se com un sector de consum de masses. El futur predit per Keynes ha arribat al món desenvolupat, i durant el proper segle s'estendrà per una gran part del món que avui està en desenvolupament. En el cas del Regne Unit, Andy Pratt ha demostrat que el sector cultural ocupa gairebé un milió de persones, un 4,5% de la mà d'obra total del paí­s; és un sector tan massiu com el de la construcció i, evidentment, ha crescut molt més de pressa (Pratt, 1997).

De l'altre element en parlava més amunt: em refereixo a la convergència que ja s'està donant entre creativitat artí­stica i creativitat tecnològica, dues formes de creació que tradicionalment s'atribuïen a diferents professionals i a diferents hemisferis cerebrals: a les persones que uneixen ambdues capacitats i Frances Cairncross els ha donat el nom de techno-bohos ('bohemis tecnològics') i, més recentment, Richard Florida ha fet servir el mateix concepte en el seu estudi sobre la creativitat urbana (Cairncross, 1997. Florida, 2002). Ja hem esmentat dues situacions similars molt interessants que s'havien donat anteriorment, ambdues als Estats Units. No és causal que també siguin els Estats Units els que hagin destacat fins ara en el sector de la producció multimèdia, sorgit de la unió de la informàtica i les telecomunicacions. En aquest cas les innovacions principals són Internet, desenvolupat en el marc d'un projecte de les forces armades nord-americanes en la dècada del 1960, i la World Wide Web, descoberta a Europa per un anglès, Tim Berners-Lee. Ara bé, un cop més, és la capacitat inventiva dels nord-americans la que ha donat lloc a la major part de les plataformes comercials que han utilitzat aquestes noves tecnologies en la dècada del 1990, com ara Netscape, Yahoo! o Google.

L'interessant en aquest cas no és la tecnologia en si sinó els usos als quals s'aplica. Evidentment, la invenció de la màquina de vapor va ser un fet important, però més important encara és el desenvolupament de la xarxa ferroviària i de les lí­nies de transport a vapor, que van saltar d'un continent a l'altre i es van estendre per tot el món, i que al seu torn van produir la primera divisió global del treball. El motor de combustió interna també va ser un invent clau, però encara més crucial és el vast aparell de producció massiva d'automòbils sorgit d'aquesta invenció i tots els fenòmens que va generar, des dels extraradis urbans fins al fast food. Per tant, la qüestió que ens interessa és la següent: ¿aquest cop, quins seran els sectors que sorgiran de les noves infraestructures, és a dir, d'Internet i de la World Wide Web?

Alguns ja els estem veient: la telemedicina i la teleatenció sanitària, la teleeducació i el teleaprenentatge, els serveis d'informació en lí­nia, l'edició electrònica, els serveis financers, el comerç i la borsa a través d'Internet, la telecompra, l'entreteniment de tota mena (cinema, ví­deo, teatre, música, pop multimèdia, animació, realitat virtual, jocs), els esports i competicions electrònics i les expressions de realitat virtual, la seguretat i la vigilància, la informació sobre recursos terrestres, el control ambiental, la creació d'imatges i la fotografia digital, la recopilació i el processament de dades. La majoria d'aquestes activitats comparteixen una caracterí­stica que Manuel Castells considera central i que defineix així­: «l'aplicació del […] coneixement i la informació en la generació de més coneixement i de mecanismes de processament/comunicació, en un procés de retroalimentació acumulatiu entre la innovació i els usos de la innovació» (Castells, 1989, p. 32).

L'educació és potser la més òbvia d'aquestes aplicacions, però també la que té les implicacions socials més profundes. Durant les properes dècades, la incorporació de les tecnologies de la informació en totes les etapes de l'ensenyament i la recerca introduiran una transformació radical. Com ha assenyalat el professor del MIT William Mitchell: «Si una Jefferson actual volgués establir una comunitat educativa ideal per al tercer mil·lenni, potser la situaria al ciberespai» (Mitchell, 1995, p. 70). En el cas del Regne Unit, Douglas Hague ha predit que les conferències de qualitat impartides a distància substituiran les intervencions presencials de menys categoria i que els continguts multimèdia permetran que els estudiants dosifiquin el seu propi ritme d'aprenentatge. Els mestres i professors hauran d'adoptar papers nous: hauran de ser «orientadors » o tutors, «comunicadors/intèrprets» a la televisió, «acadèmics/intèrprets» capaços de convertir els resultats de la recerca en material d'ensenyament i «assembladors» capaços de presentar tots aquests materials en forma d'un producte; a més a més treballaran en equip, segons el model instituït en la dècada del 1960 per l'Open University anglesa. L'atenció sanitària experimentarà una transformació similar, que obligarà metges i infermers a complir noves funcions.

Hi ha un altre conjunt d'aplicacions que podem tenir per segur: el dels mitjans de comunicació, on la revolució de la fibra òptica digital generarà una capacitat pràcticament il·limitada d'enviar imatges en moviment a un terminal domèstic, que tant podrà ser el televisor com l'ordinador. Ja gairebé tenim implantada la televisió digital multicanal i no trigarem a veure els programes interactius. De fet ja estem assistint a la revolució que va descriure el professor del MIT Nicholas Negroponte al seu llibre Viure en digital: de la radiodifusió (broadcasting) s'està passant a la descàrrega sindicada de continguts (broadcatching), on qualsevol pot escollir el que vol veure gràcies a cables que transmeten informació digital (NEGROPONTE, 1995). I això és només el començament.

¿On està succeint tot això? Significativament, algunes de les ubicacions més importants d'aquests nous sectors són ciutats com ara Los Angeles, San Francisco, Nova York o Londres. Un dels motius és que l'aparició d'idees noves requereix coincidències afortunades i sinergia intel·lectual, i això és més fàcil de trobar en una gran ciutat. Un altre motiu, però, és l'especial relació existent entre el sector multimèdia i altres activitats que des de sempre s'han concentrat a les ciutats: els mitjans de comunicació, incloent les arts escèniques i les arts de l'espectacle, la publicitat i les relacions públiques, i el turisme.

Com saben bé molts dirigents municipals, les ciutats, almenys al món desenvolupat, han deixat de ser seus de la indústria tradicional: avui dia, a les ciutats es fa alta tecnologia o R+D i s'hi troben empreses creatives i culturals de tota mena, des de teatres i museus fins a editorials i cadenes de ràdio i televisió, a més a més de turisme, funcions de gestió i control en governs i companyies transnacionals o serveis financers i d'empresa. I en totes aquestes activitats la creativitat té un paper crucial, com demostren les innovacions introduïdes al sector financer durant la dècada del 1980, com ara la titularització o les obligacions negociables, i el paper que han tingut en l'expansió del volum de negoci total.

Ara bé, igual que succeeix amb les altres menes d'innovació, cal identificar quins tipus d'innovacions urbanes, i quins tipus de ciutat resultant, proporcionaran l'entorn fí­sic i social més adient per impulsar les formes de creativitat que s'imposaran en la nova economia del coneixement. Estic convençut que per respondre aquesta pregunta hem d'observar diverses ciutats d'arreu del món i preguntar-nos quina mena de llocs són els més atractius perquè s'hi instal·lin a viure i a treballar persones creatives i de talent.

De seguida veiem que aquestes ciutats poden ser molt diferents pel que fa a la seva història passada i al seu potencial present. Una primera categoria seria la de la metròpoli consolidada: ciutats que són importants des de fa temps i que no han perdut la seva posició com a centres de producció artí­stica i de consum, com poden ser Londres, Parí­s o Nova York. Són ciutats que convencen per l'acumulació històrica de capital humà i social. Fa molt temps que es van imposar com a centres de consum teatral, musical o de les arts gràfiques, i això és en part el que continua atraient personatges creatius que s'hi instal·len a viure, sempre en una certa marginalitat. A aquest grup selecte hi podem afegir una segona categoria, que podrí­em anomenar les ciutats de les zones assolellades: és tracta de ciutats emergents i no tan antigues de diversos països del Nou Món, com Los Angeles, San Francisco, Vancouver, Sydney, Auckland o Ciutat del Cap. En aquest cas l'atractiu són les seves caracterí­stiques fí­siques —el fet d'estar situades prop delmar o de les muntanyes, el clima— i l'estil de vida que en resulta. Sovint són ciutats universitàries i amb una gran concentració d'entitats culturals, i que també funcionen com a capitals comercials i culturals d'un hinterland ampli. Tot això les fa interessants coma possible destinació per a aquelles persones creatives que no poden o no volen desplaçar-se fins a altres ciutats més allunyades i de més tradició.

Ara bé, la categoria més interessant de totes és la tercera: la ciutat que està experimentant un renaixement urbà. En aquest cas pot ser una antiga ciutat industrial o portuària, normalment la més gran de la seva regió, que ha patit recentment la decadència de les activitats tradicionals. Manchester, Glasgow, Barcelona, Bilbao o Baltimore són alguns dels exemples més clars. Totes aquestes ciutats han reviscut gràcies a una hàbil inversió en nous centres culturals que al seu torn han ajudat a impulsar el turisme urbà: museus, galeries d'art, sales de concerts, salons de congressos. Amés a més, com que també són ciutats universitàries, atreuen persones joves, algunes de les quals s'hi queden un cop acabats els estudis perquè hi han fet arrels i perquè la ciutat els sembla un lloc atractiu per viure-hi. Sovint s'han invertit quantitats considerables en la protecció de l'entorn fí­sic, especialment al centre urbà i a les zones marí­times, i per això poden competir en qualitat i estil de vida amb altres ciutats de més llarga tradició cultural. En conseqüència, avui dia són algunes de les ciutats més interessants del món, perquè han aconseguit deixar enrere una imatge industrial pròpia del segle xix i substituir-la per una imatge cultural del segle xxi.

Tot això suggereix que els avantatges i desavantatges tradicionals han deixat de ser fixos i immutables: de fet, moltes ciutats tenen la possibilitat de reinventar-se i de vendre's. Potser no totes ho aconseguiran, ja que per canviar calen algunes condicions prèvies: una certa extensió, una història prèvia d'assoliments culturals, una infraestructura universitària sòlida... Així­ i tot, al món hi ha moltes ciutats que potser no estan aconseguint tot allò que podrien aconseguir.

Tanmateix, hi ha una conclusió final que en cert sentit em sembla la més important. La història demostra que la veritable excel·lència com a ciutat de cultura no es pot assolir d'un dia a l'altre ni tampoc en uns anys: és un procés llarg, que requereix dècades i fins i tot segles. Evidentment, una ciutat pot obrir una nova galeria d'art o una sala de concerts i fer-se sobtadament famosa com a destinació turí­stica, però això vol dir que simplement esdevindrà una ciutat de consum cultural, cosa que no és ben bé el mateix que ser una ciutat veritablement creativa, una ciutat de producció cultural.

Potser una iniciativa com la de Barcelona, que l'estiu del 2004 va allotjar el Fòrum Universal de les Cultures (cinc mesos, o 141 dies, de seminaris i actes culturals que van atreure més de tres milions de visitants directament i potser una quantitat equivalent indirectament) ens dóna un possible model. Però la qüestió és quin llegat deixa una iniciativa com aquesta. No em refereixo, evidentment, al llegat fí­sic (a Barcelona ha quedat un excel·lent centre de convencions que pot continuar acollint el turisme de negocis al llarg de tot l'any), sinó a un llegat cultural més profund. La millor estratègia consisteix a construir una infraestructura fí­sica per a la producció cultural, en forma de centres educatius i de formació al costat de centres de consum cultural, com s'està intentant fer avui dia a Gateshead, al nord d'Anglaterra, on s'ha obert el Centre d'Art Contemporani BALTIC i un centre de formació musical molt proper, el Sage. Ara bé, no hem d'esperar que amb això Gateshead esdevindrà de sobte un nou Parí­s o una nova Florència. Potser passarà molt temps fins que arribi a ser-ho i potser no arribarà a ser-ho mai. És qüestió de paciència. En qualsevol cas, mentrestant, la presència de centres de consum d'art fa d'ella un lloc agradable per viure-hi i treballar, i fins i tot pot ser el sistema per atreure població nova i més llocs de treball. Així­ doncs, hem de concloure que les estratègies culturals poden ser una part d'un enfocament multifacètic de la regeneració urbana. I, en moltes de les ciutats que s'estan enfrontant al repte de la transformació econòmica, aquesta podria ser l'estratègia més eficaç.

Notes

¹ La zona de Nova York especialitzada en la producció de música popular a finals del XIX i principis del XX (n. d. t.).

² Sales on es podien veure pel·liculetes breus previ pagament d'un nickel (n. d. t.).

Bibliografia

Cairncross, F. «Telecommunications: The Death of Distance», The Economist, 30 setembre 1995.

Cairncross, F. The Death of Distance: How the Communications Revolution will Change our Lives. Londres: Orion, 1997. La muerte de la distancia: Cómo la revolución de las comunicaciones cambiará la vida de la empresa. Tad. Trafi Prats, Laura. Barcelona: Paidós, 1998.

Castells, M. The Informational City: Information Technology, Economic Restructuring and the Urban-Regional Process. Oxford: Basil Blackwell, 1989. La ciudad informacional: Tecnologías de la información, reestructuración económica y el proceso urbano-regional. Trad. Quintana Muñoz, Raúl. Madrid: Alianza, 1995.

Castells, M. The Information Age: Economy, Society, and Culture. V. 1, The Rise of the Network Society. Oxford: Blackwell, 1996.

Castells, M.. The Information Age: Economy, Society, and Culture. V. 1, The Rise of the Network Society, second edition. Oxford: Blackwell, 2000. L’era de la informació: Economia, societat i cultura. V. I, La societat xarxa. Trad. García Madera, Marta. Barcelona: UOC, 2003.

Clark, C. The Conditions of Economic Progress. Londres: Macmillan, 1940. Las condiciones del progreso económico. Trad. Paredes Larrucea, Miguel; Vergara, José. Madrid: Alianza, 1980

Coakley, J. «London as an International Financial Centre». In Budd, L.; Whimster, S. (eds.). Global Finance and Urban Living: A Study of Metropolitan Change. Londres: Routledge, 1992, p. 52-72.

Florida, R. The Rise of the Creative Class. NovaYork: Basic Books,  2002.

Gates, W. The Road Ahead. Londres: Viking, 1995.

G. B. Government Office For London. Four World Cities: A Comparative Analysis of London, Paris, New York and Tokyo. Londres: Llewelyn Davies Planning, 1996.

Goddard, J. B. «Office linkages and location», Progress in Planning, 1973, v. 1, n. 2.
 
Graham, S.; Marvin, S. Telecommunications and the City: Electronic Spaces, Urban Places. Londres: Routledge, 1996.

Hall, P. «Towards a General Urban Theory». In Rotchie, J. [et al.] (eds.). Cities in Competition: Productive and Sustainable Cities for the 21st Century. Melbourne: Longman Australia, 1995a, p. 3-31.

Hall, P. «The Future of Cities in Western Europe», European Review, 1995b, v. 3, n. 2, p. 161-169.

Hall, P. «The Future of Planning». A Giersch, H. (ed.). Urban Agglomeration and Economic Growth. Berlin: Springer, 1995c, p. 257-272.

Hall, P. Cities in Civilization. London: Weidenfeld and Nicolson, 1998.

Hutton, T. A. «Spatiality, Built Form, and Creative Industry Development in the Inner City»,Environment and Planning A, 2006, v. 38, n. 10, p. 1819-1841.

King, A. D. Global Cities: Post-Imperialism and the Internationalization of London. Londres: Routledge, 1990.

Kynaston, D. The City of London. V.1, A World of its Own 1815-1890. Londres: Chatto & Windus, 1994.

Kynaston, D. The City of London. V. 2, Golden Years 1890-1914. London: Chatto & Windus, 1995.

Mitchell, W.J. City of Bits: Space, Place, and the Infobahn. Cambridge (MA): MIT Press, 1995.

Moran, M. The Politics of the Financial Services Revolution: The USA, UK and Japan. Basingstoke: Macmillan,  1991.

Negroponte, N. Being Digital. London: Hodder & Stoughton, 1995. Viure en digital. Trad. Nadal Batle  [et al.]. Palma de Mallorca: Universitat de les Illes Balears, 1997.

Pepy, G.; Leboeuf, M. «Le TGV au XXIème Siècle: Rompre sans Dénaturer», Revue Générale des Chemins de Fer, maig 2005, p. 7-27.

Pepy, G.; Perren, B. «25 Years of the TGV», Modern Railways, octubre 2006, p. 67-74.

Pratt, A.C. «The Cultural Industries Production System: A Case Study of Employment Change in Britain, 1984 91», Environment and Planning A, 1997, v. 29, n. 11, p. 1,953 1,974.

Reich, R. B. The Work of Nations: Preparing Ourselves for 21st-Century Capitalism. New York: Random House, 1991. El trabajo de las naciones. Trad. Villegas, Federico. Madrid: Editorial Javier Vergara, 1993.

Shin, K.-H.; Timberlake, M. «World Cities in Asia: Cliques, Centrality and Connectedness», Urban Studies, 2000, n. 37, p. 2,257-2,285.

Sudjic, D. The 100 Mile City. Londres: Andre Deutsch, 1992.

Taylor, P. J. World City Network: A Global Urban Analysis. Londres: Routledge, 2004.

Thrift, N. «The Fixers: The Urban Geography of International Commercial Capital». A Henderson, J.; Castells, M. (ed.). Global Restructuring and Territorial Development. Londres: Sage, 1987, p. 203-233.
 
Wilson, W. J. The Truly Disadvantaged: The Inner City, the Underclass, and Public Policy. Chicago: University of Chicago Press, 1987.

Wilson, W. J. When Work Disappears: The World of the New Urban Poor. Nova York: Knopf, 1996.