multimedia-frontend Portlet

14 juny 2020

"Domi manere convenit felicibus": Notes sobre la crisi sanitària i l’espai públic

Xavier Monteys

L’espai públic es valora habitualment com un indret democràtic per excel·lència. Ara, el confinament ens l’ha fet idealitzar també com l’espai de llibertat, en contraposició amb la casa, en la qual ens hem trobat tancats. Xavier Monteys ens proposa repensar aquesta sobrevaloraciói reivindica l’estigmatitzat espai domèstic. El nostre domicili, inviolable i guardià de la nostra privacitat, afirma, és el nostre veritable espai de llibertat. Convé als feliços quedar-se a casa, ja aconsellava la dita clàssica.

Crec oportú començar per fer una reflexió sobre la idea recurrent que l’espai públic és l’espai democràtic per excel·lència. És cert que és el lloc de la reclamació política, paradoxalment, sigui democràtica o no, cosa que hem constatat en diferents exemples fa ben poc, i per això és democràtic. Però el fet que no tingui sentit la idea d’una manifestació a casa reclamant democràcia, per exemple, no fa de l’espai domèstic un espai antidemocràtic. L’opinió estesa que hem compartit sense reserves fins ara no s’hauria de veure, especialment en el context d’aquesta crisi, sense mirar si més no d’«equilibrar-la» amb l’espai situat a l’altra banda del mirall, l’espai privat, la casa. He de reconèixer que la meva opinió sobre el que hem anomenat espai públic ha canviat, i ara tinc certes reserves en relació amb alguns dels seus atributs.

En tot cas, el carrer és un lloc per a la lliure expressió on caben els esdeveniments més variats. El lloc del «teatre de la ciutat», l’escenari urbà que dotem de sentit diàriament amb les nostres ocupacions quotidianes. El lloc en el qual durant la pandèmia hem seguit assistint des de les llotges de casa, tot i que l’obra que es representava era equiparable per la seva austeritat i lentitud al teatre. No obstant això, no necessàriament l’espai públic és l’espai bo. I encara que escriure sobre ell sota els efectes de la pandèmia i fer-ho aquí, sota el paraigua del Premi Europeu de l’Espai Públic Urbà, pot semblar una mica fora de lloc, potser ha de servir per encoratjar una «conversa» entre articles, encara que aquesta conversa no tingui lloc d’una manera convencional. Al cap i a la fi, són els lectors els qui podran escenificar aquesta conversa dins de la qual aquestes línies seran una veu més.

La primera d’aquestes notes sobre el que podríem definir com una sobrevaloració de l’anomenat espai públic és que de moment el carrer que s’ha recuperat és el carrer comercial, que en realitat ha estat en servei durant tota la crisi, però alentit. Però el que sembla capitalitzar el protagonisme i haver-se trobat a faltar és el carrer de les terrasses, ara idealitzades per alguns fins a l’exageració, quan fa molt poc eren motiu de diferents i variades crítiques. També s’ha sabut que a causa de la crisi l’Ajuntament de Barcelona ha deixat d’ingressar una important suma en impostos sobre les terrasses en el pressupost municipal. Així es pot entendre que l’opinió «oficial» sobre aquest negoci en l’espai públic hagi variat sensiblement, encara que no per això ha de ser un negoci més democràtic que qualsevol altre. No obstant això, no hauríem de tornar a l’ocupació del carrer exactament de la mateixa manera que abans de la crisi, ni en la quantitat de terrasses, ni en la posició d’aquestes a les voreres, que les ocupen com a mers espais d’«ampliació» dels locals i no com a llocs per mirar la vida de la ciutat. Tornarem a sortir al carrer, tornarem per separat sense els nens, que fins ara han compartit més hores que mai amb els pares. Als nens se’ls ha convertit en un objecte que serveix per a tot, abans per mesurar la qualitat de l’espai públic i ara per amagar les ganes de trepitjar el carrer dels adults. En qualsevol cas, tots tornarem a les nostres ocupacions, però ho farem exactament igual que abans? Espero que no.

La segona és que per intentar revisar la nostra opinió sobre l’espai públic potser hauríem de començar per atrevir-nos a veure’l no pas com una cosa que forma un conjunt i a la qual corresponen per tant mesures polítiques adequades a aquest status, sinó començar a pensar que està format per parts tan diverses entre elles, que sovint dubtaríem que formen un tot. En dir espai públic, a Barcelona, posem al mateix sac els carrers, tan diferents entre si com les avingudes, els carrers de l’Eixample, les cruïlles aixamfranades ‒tan diferents dels carrers‒, els carrers de barris com les Corts, Sants o Sant Andreu, o carrers irregulars o sense sortida del nucli antic. Barregem places, com Glòries amb Sant Felip Neri, també petits jardins d’origen privat amb parcs, i parcs tan incomparables entre si com el Turó Park i la Creueta de Coll, o com els diferents jardins de Montjuïc. I també les platges, el port o la carretera de les Aigües, i parlem d’una cosa unitària en referir-nos a les voreres, la calçada o els parterres. Em pregunto com pensaríem tot això si en lloc de recórrer a l’escandinau bàlsam tranquil·litzador de «la vida entre els edificis» com a definició d’espai públic, acceptéssim que l’espai públic com a tal no existeix i que en realitat són parts sense formar per això un tot. D’aquesta manera, sense donar res per fet, sense deixar-nos atrapar per cap lloc comú sobre el qual exercir el control, el projecte o la reivindicació, potser podríem trobar un estat d’opinió lliure del que és funcional i del tot sovint alienant vocabulari polític contemporani. Per això ens ha agradat el carrer net, més lleuger, sense cotxes o gairebé sense cotxes, amb més ocells, amb plantes deslligades, sense terrasses, especialment silenciós i sense turistes, que ens ha ajudat a mirar-lo com si no hagués existit abans.

La tercera és reconèixer que la sobrevaloració de l’espai públic ha aconseguit que només l’hi objectem el fet de no estarmprou ben dissenyat o tenir massa cotxes. En aquesta sobrevaloració acrítica, em pregunto si hi ha jugat un paper determinant el fet de tenir un contrari al que per oposició li ha correspost l’adjectiu «privat». Així, a l’espai públic i «democràtic» li ha correspost, a l’altre extrem, l’espai domèstic, i potser sense adonar-nos-en hem estigmatitzat l’espai privat, la casa. Durant aquesta crisi hem pogut llegir, algunes vegades entre línies i d’altres explícitament, expressions com «veure’ns tancats» o «confinats a casa», i per tant privats de l’espai públic i per tant de llibertat. L’espai de casa ha estat presentat d’una manera irreflexiva (qui sap si maliciosament calculat), com la nostra presó. Probablement jo mateix he contribuït a aquesta sobrevaloració de l’espai públic, així és que crec que és una ficció compartida per la qual, mentre lloem l’espai que tenim en comú, hem estigmatitzat l’espai privat, el nostre veritable espai de llibertat, el que, convé recordar-ho, ens va ajudar a suportar la dictadura franquista. L’espai en el qual encara podem fer coses que al carrer estan senzillament prohibides (i potser millor que segueixi així). Domi manere convenit felicibus, com recollia Claudio Magris a les primeres pàgines d’El Danubi per referir-se a l’amor al lloc natal i de la manca de la mania per abandonar-lo. El nostre domicili és inviolable, si més no ho era fins que els desnonaments es van convertir en una cosa freqüent. Ara correm el risc de desnonar-nos nosaltres mateixos si persistim en aquesta adoració irreflexiva de l’espai públic democrátic.

Però paradoxalment la casa no hi havia estat mai tan pública com en aquesta pandèmia. Ha estat explicada de nombroses maneres en diferents tuits, filmada, fotografiada i també bolcada al carrer, a través de finestres, terrasses i balcons. En aquests no hi buscàvem només aire i sol i tot allò relacionat amb el que és saludable (un altre eslògan funcional), també hi buscàvem sortir per apuntar-nos al carrer i mirar-lo bellament buit i ser-hi sense trepitjar-lo. En aquesta diatriba entre la casa i el carrer, l’espai públic s’ha fet present subliminarment i sembla que els únics edificis d’habitatges «bons» són els que tenen espais comuns, llocs per socialitzar i per a les relacions veïnals. S’ha convertit en el model d’un tipus d’edificis amb els quals també hauríem de ser crítics i pensar fins a quin punt configuren espais que contribueixen a fiscalitzar les activitats dels qui s’aparten de les regles del funcionament col·lectiu d’una comunitat i en els quals no es pot viure sense estar d’acord amb els veïns, una forma com qualsevol altra de control. L’exemple de l’espai públic ha estat, d’aquesta manera, una invitació a despullar la casa d’un dels seus atributs més importants, la privacitat. En tot cas, fruit d’aquesta crisi, i també paradoxalment, parlar de l’espai públic ha fet possible, més que mai, parlar de la casa, del nostre espai de llibertat per excel·lència.

__________________________________________

[1] Convé als feliços quedar-se a casa.

També et pot interessar