multimedia-frontend Portlet

22 setembre 2021

Desplaçaments: el futur de l’espai públic urbà i el turisme

Greg Richards

L’espai urbà és allà on tots els ciutadans, amb independència dels seus ingressos i circumstàncies personals, poden sentir-se iguals i cuidats.

Fa temps que l’espai públic urbà és objecte de debat, i la pandèmia de la COVID-19 ha augmentat considerablement aquesta discussió. Tot d’una, la gent confinada a casa va començar a apreciar el veritable valor de l’espai públic i la seva contribució a la qualitat de la vida urbana. Un estudi recent de l’organització Ciutats i Governs Locals Units (CGLU) subratllava: “L’espai urbà és allà on tots els ciutadans, amb independència dels seus ingressos i circumstàncies personals, poden sentir-se iguals i cuidats.” (1) L’eurobaròmetre sobre ciutats europees del 2015 indicava que la satisfacció amb la disponibilitat de zones verdes i espais públics era el factor amb més pes en la satisfacció amb la vida en general, per davant del transport públic o l’atenció sanitària, per exemple.

Ciutats com Barcelona han prioritzat sensiblement l’expansió i el desenvolupament dels espais públics. L’exemple més recent d’aquesta tendència és el programa de les superilles, que crea noves places i zones verdes i dona prioritat als vianants. No obstant això, fins i tot amb nous espais públics, les pressions de l’ús continuen creixent. L’augment de la mobilitat i els estils de vida més actius i fragmentats porten que hi hagi més usuaris de la ciutat: més gent que ve a la ciutat per treballar, més visitants diaris i turistes i l’extensió temporal de les activitats d’oci a l’ “economia nocturna”. Aquest increment d’usuaris fa que el disseny i la gestió de l’espai públic siguin més complexos. Les ciutats necessiten estratègies per desenvolupar, gestionar i valoritzar els seus espais públics per al bé públic. Això requereix un procés proactiu de placemaking: un esforç conscient per crear llocs millors on puguin viure tots els usuaris de la ciutat (2) .

Un grup d’usuaris de la ciutat que s’ha tornat cada vegada més visible són els turistes, particularment importants en destinacions de turisme urbà populars com Barcelona. El turisme és una forma doble de desplaçament. Els turistes es desplacen des dels seus entorns d’origen per passar temps en un altre lloc. Però en estar en un altre lloc també desplacen la població local. Els turistes omplen el centre de la ciutat i competeixen amb els residents i els treballadors per un espai públic ja de per si escàs. Els esdeveniments que les ciutats organitzen per atreure turistes poden desplaçar altres funcions urbanes més locals. Els turistes també fan una demanda desproporcionada de l’espai públic, on passen la major part del temps. Els residents poden estar a casa o a la feina, però el turista habita l’àmbit públic.

L’ús que els turistes fan de l'espai públic no és només una qüestió de xifres: també depèn del tipus de turisme. Richards (3) esbossa diferents fases del turisme i el desenvolupament urbà basant-se en la conceptualització de l’evolució de la cultura de Luigi Sacco. Els orígens de la cultura pública moderna són considerats com la Cultura 1.0, i es caracteritzen pels museus fundats per rics mecenes industrials i aprofitats posteriorment per l’Estat com a símbols del poder nacional. El reconeixement subsegüent de la cultura com una indústria va donar lloc a la fase de la Cultura 2.0, en la qual la cultura es va convertir en una font d’ingressos i de llocs de treball i en un mitjà d’atreure turistes. Més recentment, la diversificació del gust cultural, la fragmentació de la producció cultural i les noves tecnologies van fer que la cultura fos vista com un mitjà de crear identitat, estimular la cohesió social i fomentar la creativitat (Cultura 3.0). La relació canviant de la cultura i les ciutats també va crear noves oportunitats per al turisme. El consum elitista del Grand Tour que va caracteritzar la Cultura 1.0 va ser substituït pel turisme cultural de masses que va inundar els nous museus i altres catedrals del consum de la Cultura 2.0. Més recentment, la Cultura 3.0 ha fomentat noves formes de turisme, com el turisme creatiu, el turisme gastronòmic i el “viu com un resident”.

Els diferents tipus de turisme també estableixen relacions diferents amb l’espai públic. Durant la Cultura 1.0, el turista es mantenia obedientment dins dels espais públics catalogats d’interès turístic, i la seva quantitat limitada i la profunda reverència que sentien pels highlights culturals també ajudaven a integrar-los. Els turistes culturals massius de la Cultura 2.0 no només eren més nombrosos, sinó que també es comportaven d’una altra manera. La cultura era una experiència que es consumia, i els espais públics oferien una cultura fàcilment accessible i unes experiències relativament barates. La prohibició que els turistes s’asseguessin al terra de la plaça de San Marco de Venècia per menjar els seus entrepans va ser una mesura de resposta a aquest tipus de turisme. El canvi cap a la Cultura 3.0 va obrir espais privats al turisme: l’apartament d’un resident, el bar de moda d’un barri determinat, la vibrant zona creativa. Els turistes culturals ja no estaven confinats al centre de la ciutat: estaven per tot arreu. Richards (4) explica com els turistes i els residents vam començar a jugar al gat i la rata. Els turistes ansiosos de tenir una experiència autèntica de la “vida quotidiana” sortien a la recerca dels residents, i aquests, cada vegada més expulsats dels seus llocs favorits habituals pels turistes, buscaven llocs sense turistes. Llavors els turistes buscaven altres llocs “autèntics”, etc. Això desplaça els focus culturals dins de la ciutat, ja que els barris cool es van passant el relleu els uns als altres. Sovint posada en marxa per residents gentrificadors i per expatriats, la transició del cafè amb llet al cappuccino també anuncia l’arribada de turistes pioners a la recerca d’experiències locals, als quals seguirà una quantitat cada vegada més gran de visitants.

L’augment, el canvi i l’expansió del turisme a les ciutats comporta conseqüències importants per a l’espai públic. Com que els visitants solen anar a la recerca d’un estil de vida més que no pas d’atraccions culturals específiques, l’espai públic es converteix en l’escenari en què es consumeixen aquests estils de vida. Els turistes no només consumeixen aquests estils de vida; també els transporten i reprodueixen. El moviment nord-sud, predominant en la mobilitat dels turistes europeus, ha estat fonamental en la importació de la cultura mediterrània del carrer a països com el Regne Unit i els Països Baixos. Conceptes d’espai públic com la Rambla han estat globalitzats tant pels turistes com per arquitectes professionals. La mediterranització del nord ha inclòs l’adopció del ja omnipresent cappuccino, els croissants i les tapes, a més de les terrasses dels cafès a l’aire lliure on gaudir-los. La reimportació de la imatge del turista de l’espai mediterrani ha transformat al seu torn els espais públics de Barcelona, com correspon a la pretesa capital de la Mediterrània (5).

Conseqüències per al futur

La pandèmia ha subratllat la importància de l’espai públic, la qual cosa ha comportat noves transformacions. El canvi digital que implica el teletreball significa un descens en la demanda d’oficines al centre de la ciutat, cosa que estimula una reavaluació de l’espai públic. En un primer moment, la pandèmia va fomentar nous usos de l’espai públic, com es va observar sobretot a les places convertides en grans terrasses de cafè i als carrers de cotxes cedits als vianants. Quan els turistes tornin després de la pandèmia, trauran tant profit com els residents locals d’aquest nou espai, restablint la pressió dels usuaris, la qual cosa requerirà noves adaptacions entre els usuaris locals i els no locals.

Part de la solució es podria trobar en les noves tecnologies. A Amsterdam, un sistema pilot va subministrar informació a temps real sobre els nivells de massificació i d’espera a les principals atraccions turístiques, cosa que va contribuir a distribuir els visitants cap a altres llocs. Per molt útils que puguin ser aquests sistemes, hem d’assegurar que la ciutat no es converteixi en un gran parc temàtic, amb un carril fast pass per als visitants que més gastin.

La creixent fusió dels modes de producció i consum offline i online estimulada per la pandèmia té així mateix conseqüències importants per a l’espai públic i el turisme. L’augment de la connectivitat digital de l’espai públic significa una major densitat d’informació i una fusió de les funcions. Els espais públics abans dominats per l’oci i els usos cerimonials es convertiran en espais d’ús mixt: espais d’aparcament com a sales d’estar improvisades, parcs com a gimnasos a l’aire lliure, terrasses de cafè com a llocs de treball per a nòmades digitals. El desdibuixament creixent dels límits de la vida offline i online accelerarà l’arribada del turisme 4.0, o l’“e-turisme cultural”, que fon les xarxes urbanes, culturals i digitals. Els espais públics ja no seran únicament el lloc de trobades físiques entre diferents grups dins de la ciutat, sinó que constituiran l’escenari d’un diàleg entre ciutadans mòbils, immigrants i turistes, els quals coproduiran el seu propi discurs per mitjà del viatge amb l’ajuda de TripAdvisor i altres plataformes.

El torrent d’informació dels mitjans socials tendeix a concentrar la gent als llocs més ben valorats per altres usuaris. Això vol dir que no es pot gestionar els turistes per separat; tots els usuaris de les ciutats haurien de ser guiats digitalment perquè actuessin de formes diferents. Les ciutats haurien de pensar a estimular l’ús cocreatiu de l’espai públic, més que a gestionar la competència per l’espai. L’informe de la CGLU sobre les sinergies entre el turisme i les polítiques culturals presenta els turistes com un actiu potencial, com una font de creativitat més que no pas com a simples usuaris dels recursos culturals. Hauríem d’assegurar-nos que el turisme s’organitzi de tal manera que maximitzi el dividend creatiu de l’augment de la diversitat i aporti un increment de massa crítica que doni suport a la cultura de nínxols. Això requereix pensar sobre el turisme, la cultura i la vida diària com a parts dependents de l’ecosistema cultural de la ciutat, més que com a interessos oposats. Aquest pensament necessita un marc regulador fort que mantingui la naturalesa democràtica de l’espai públic. Els llocs de la ciutat haurien de seguir sent essencialment “espais de confiança”, com va afirmar Eduard Delgado d’Interarts, llocs en què diferents grups reconeguin els drets i els deures que implica l’ús de l’espai públic. Si s’aconsegueix això, serà més fàcil posicionar els turistes com a ciutadans temporals més que com a mers consumidors.

 

Notes: 

(1) Garau, Pietro, Public Space: Think Piece, Barcelona: UCLG, 2014. 

(2) Richards, Greg and Duif, L., Small Cities with Big Dreams: Creative Placemaking and Branding Strategies, New York: Routledge, 2018.

(3) Richards, Greg, Rethinking Cultural Tourism, Cheltenham: Edward Elgar, 2021. 

(4) Richards, Greg, “El turismo y la ciudad: ¿hacia nuevos modelos?”, Revista CIDOB d’Afers Internacionals, no. 113, 2016, pp. 71-87.

(5) Richards, Greg, Placemaking in Barcelona: From ‘Paris of the South’ to ‘Capital of the Mediterranean’, MNNieuws, 12th September 2016: http://www.mmnieuws.nl/article/placemaking-in-barcelona-from-paris-of-the-south-to-capital-of-the-mediterranean.

.

 

També et pot interessar