multimedia-frontend Portlet

27 d’abril 2020

Comunalitzar la ciutat: del consum a la cura

Maria Shéhérazade Giudici

Ambrogio Lorenzetti , ‘Allegory of Good and Bad Government’

La pesta del 1347 va significar el final de l’experiment comunal de Siena. Pot l’actual pandèmia animar-nos a repensar les ciutats com a espais de cura?

El 1338, Ambrogio Lorenzetti va pintar al fresc la sala del consell municipal del Palau Comunal de Siena amb L'al·legoria del Bon i el Mal Govern, que ofereix una de les representacions més antigues de la idea de civilitat al món occidental. 1 Set segles després, els frescs semblen constituir una mena de conte admonitori; encara que es pot sostenir que les nostres ciutats són més democràtiques i menys violentes que la Siena medieval, una relectura acurada de l’Al·legoria podria revelar que els espais públics contemporanis s’assemblen molt més a l’escena anomenada «Efectes del Mal Govern» que no pas a la seva parella positiva. Els espais a l’aire lliure de les ciutats contemporànies, no només a Europa sinó al món sencer, pateixen a causa de l’abandonament de les autoritats públiques que han de pagar el seu manteniment, i encara més a causa de la reducció del seu significat social i polític, en convertir-se, en el millor dels casos, en receptacles de la venda al detall i, en el pitjor, en llocs que cal evitar en l’època del Covid-19. En l’arrel d’aquestes dificultats de l’espai públic hi ha una crisi de l’esfera pública que actualment s’ha convertit gairebé en un lloc comú en el debat arquitectònic. Tot i això, crec que el concepte d’esfera pública és una cosa històricament construïda, i, més específicament, construïda per la ideologia de l’estat nació modern, que intentava establir una clara separació entre el públic i el privat que no existeix en molts contextos no europeus, ni tampoc a l’Europa premoderna. Negar-se a reconèixer la necessitat que aquesta noció del que és públic canviï (i potser desaparegui) no resoldrà l’ampli anhel de més comunicació, més transparència i més justícia social que tendim a traduir com una reclamació de més «esfera pública», a falta d’un terme millor. En canvi, potser val la pena considerar què fa que un espai públic sigui confortable i obert a la interacció social sense prejudicis, sense predeterminar el paper de l’estat. Sospito que en els últims anys la cultura eurocèntrica s’ha obsessionat amb la idea de recuperar l’esfera pública ―és a dir, la intervenció del sector públic sobre l’espai de la ciutat― en lloc de mirar més enllà a la recerca de nous models de convivència en l’espai de la ciutat. De fet, podem sostenir que les cultures que no tenen un concepte tan rígid de l’esfera pública de vegades van produir uns entorns urbans summament agradables i adaptables.

Al meu parer, la categoria fonamental que està en joc en l’existència d’un espai públic compartit és la cura, és a dir, el sentit de la responsabilitat que els ciutadans han de tenir els uns amb els altres i amb el món que els envolta. La meva crítica primordial al concepte de l’espai públic que hem heretat de la ciutat europea postrenaixentista és que aquesta idea de la cura es transfereix del ciutadà a l’estat, d’una manera completa; l’estat es converteix en el vehicle de totes les formes de la cura per a l’entorn construït (i no construït), una estratègia que va semblar eficaç durant molt de temps però que ara, a la vista d’una crisi ecològica sense precedents, està mostrant els seus límits. Això és especialment evident pel que fa a l’esgotament dels recursos naturals, però, en una escala menor, crec que es troba també en l’arrel de l’abandó dramàtic dels nostres espais «públics», que pateixen les conseqüències del fet que els ciutadans actuïn amb ells com a consumidors passius i no com a administradors conscients.

Els «Efectes del Mal Govern» i els «Efectes del Bon Govern» de Lorenzetti representen la mateixa ciutat, que és una versió recognoscible de Siena; de fet, tots dos representen un espai públic, possiblement la Piazza del Campo vista des de les finestres de la sala del consell municipal. Encara que hi abunden les figures (tant realistes com al·legòriques), l’espai urbà compartit és el veritable protagonista dels frescs, i la diferència principal entre tots dos és l’estat d’abandó i desordre que distingeix els carrers i places del «Mal Govern». És un paisatge espectral, caracteritzat pel buit de les finestres fosques i obertes dels seus edificis abandonats. Per contra, els «Efectes del Bon Govern» és una celebració dels petits actes d’amor i de cura: des d’un grup de paletes que reparen o amplien un edifici fins als testos de flors i les gàbies d’ocells que hi ha a la majoria dels ampits de les finestres. L’espai representat en el fresc és el que anomenem un espai «públic», en el sentit que és un entorn urbà a l’aire lliure sota la jurisdicció del govern municipal; ara bé: no hi ha indicadors explícits de l’esfera pública, ni mobiliari ni il·luminació urbans, ni policia ni senyalització, ni tan sols paviment. El que s’hi ha pintat és un entorn de convivència pública, més que no pas d’autoritat pública: els ciutadans tenen cura personalment de si mateixos i dels altres, com veiem en les nombroses activitats que tenen lloc en els porxos ben mantinguts que voregen els carrers. Les classes de l’escola, els oficis i el comerç ocupen aquesta zona grisa que no és ni «privada» ni «pública» i que, no obstant això, es pot considerar completament cívica pel que fa al seu ús i la seva percepció.

La pesta de 1347-1348 no només va matar el mateix Lorenzetti: també va liquidar l’incipient sentit del compromís cívic que havia inspirat la seva obra. 2 Després d’una pandèmia terrorífica, les estructures polítiques i econòmiques es van tornar cada vegada més asimètriques i rígides, i es va formar una elit al voltant de les famílies terratinents i banqueres. Un esperit contrarevolucionari es va apoderar de Siena, una ciutat que durant l’últim segle havia experimentat una ampliació sense precedents de la participació política. 3 Abans de la pesta, la més alta autoritat política de la ciutat era ocupada per 54 ciutadans cada any; com aquests canviaven cada any, i la ciutat tenia un total de 40.000 habitants, un ciutadà baró tenia aproximadament un vint per cent de possibilitats d’exercir aquesta funció una vegada a la vida, per no parlar del gran nombre d’altres càrrecs existents. Les restriccions del cens eren relativament escasses, i només l’aristocràcia estava exclosa oficialment de la vida política; també es podia elegir els immigrants, sempre que paguessin els impostos i tinguessin el seu domicili a Siena. De fet, el 1300 gairebé la meitat dels habitants de les comunes italianes havia nascut a un altre lloc, 4 cosa que demostra un grau considerable de mobilitat i obertura. Si obviem la deplorable situació de les dones, la Siena de Lorenzetti constituïa un model prometedor de govern participatiu, i era precisament la participació el que feia «bo» el seu govern.

Aquest esforç cívic arribaria a la seva fi després de la pesta; l’harmonia social plasmada per Lorenzetti no va sobreviure als estralls de la pandèmia, que van agreujar les desigualtats econòmiques i van reforçar el sector més ric de la població. Els processos participatius que havien conformat l’espai urbà de Siena abans de la pesta exigien temps, energia i recursos, però la pandèmia va provocar una redirecció radical d’aquests recursos i va precipitar la tornada a una forma molt més estricta de poder oligàrquic.

Per aquesta raó, en els segles següents, la idea original d’allò que constitueix un «bon govern» es va tornar cada vegada més opaca, i es va arribar a imposar la impressió que un bon govern és el que dirigeix amb mà ferma la vida de les persones: un govern marcadament públic. En canvi, aquella idea no tenia res a veure amb el govern de dalt a baix, i es basava completament en la participació. El concepte polític que descriu més exactament aquest procés és la «comunalització», un compromís actiu en la cura dels recursos compartits que ha estat àmpliament teoritzat en les últimes dècades per pensadors que van d’Elinor Ostrom 5 a Massimo de Angelis. 6 És un procés que comporta formes de responsabilitat personal que esborren la distinció entre el privat i el públic. Crec fermament que cal restituir aquest sentit de l’agència i la cura si volem crear espais urbans que siguin valuosos per als seus usuaris; que la possibilitat del compromís directe, o fins i tot el deure del compromís directe, és un requisit imprescindible perquè els carrers i les places siguin alguna cosa més que mers conductes per a la circulació.

Això només serà possible si es fomenta una escala més granular d’agregació social no oficial, complementària a l’administració pública oficial: les associacions veïnals, els sindicats de barri i les comunitats locals poden ser actors eficaços en aquest terreny.

Tinc dues motivacions finals per advocar per l’espai «comú» com una alternativa a l’espai «públic», una de social i una altra d’arquitectònica. Des d’un punt de vista social, el meu escepticisme davant les formes de l’esfera pública fomentades per l’estat nació està motivat pel fet que mentre que els estats protegeixen i ajuden alguns dels seus ciutadans, també han funcionat històricament com a màquines de produir asimetries, construint i naturalitzant jerarquies racials, socials i de gènere. Els espais comunals, en canvi, no funcionen creant categories, sinó més aviat mitjançant la simple presència i participació, fins al punt que la Siena premoderna podia ser força inclusiva amb els nouvinguts (tot i que encara estava prou estructurada com per excloure les dones i les persones extremament pobres).

Finalment, des d’un punt de vista arquitectònic, el que em sembla perdurablement atractiu del «Bon Govern» de Lorenzetti és que els edificis no han de ser tots iguals perquè l’espai urbà tingui forma i caràcter. En el fresc podem observar una diversitat d’estils, llenguatges i materials, cosa que demostra que els processos de comunalització han de permetre l’expressió individual. I, amb tot, hi ha un «projecte» subjacent en la manera com aquests edificis estan col·locats al voltant de la Piazza del Campo i la Via dei Banchi; hi ha un esforç compartit per construir un entorn que sigui alguna cosa més que la suma de les parts, i el funcionament del qual no requereixi la neutralització del caràcter de les parts. Com a dissenyadora, em sembla que aquest caràcter dels espais comunals té un gran interès, ja que la seva forma ofereix un índex llegible d’un lent procés de convivència, més que d’una imposició lineal d’un disseny.

No hi ha cap recepta per construir un espai comunal; però el primer pas que podem fer en aquesta direcció consisteix a canviar la nostra actitud envers l’espai «públic», passant del consum a la cura. El resultat a llarg termini podria estar ben lluny de la monumentalitat i cohesió de l’espai públic occidental tal com va ser concebut del Renaixement ençà; però ja és hora que l’arquitectura s’obri a models alternatius d’allò que és públic. La pandèmia del 1347 va significar el final de l’experiment comunal de Siena; seria una bella vindicació que la pandèmia del 2020 desplegués, per contra, noves energies per repensar els espais de les nostres ciutats com a llocs de cura més que no pas com a llocs de consum

 

1 Algunes lectures fonamentals sobre els frescs de Lorenzetti son Nicolai Rubinstein, «Political Ideas in Sienese Art», in Journal of the Warburg and Courtauld Institutes 21, no. 3-4 (jul.-dic. 1958), pp. 179-207; Quentin Skin­ner, «Ambrogio Lorenzetti: The Artist as Political Philosopher», a Proceedings of the British Acad­emy LXII, pp. 1-56; Randolph Starn, Ambrogio Lorenzetti: the Palazzo Pubblico, Nueva York, George Braziller, 1994; Chiara Frugoni, «Immagini troppo belle: la realtà perfetta», a Una lontana città: sentimenti e immagini nel Medio­evo, Turín, Einaudi, 1983, pp. 136-197.

2 Sobre el rerefons polític de l’obra de Lorenzetti, vegeu Alois Riklin, Ambrogio Lorenzettis politische Summe, Berna, Stämpfli, 1996.

3 Sobre la vida política de la Siena del segle XIII i el començament del XIV vegeu William M. Bowsky, A Medieval Italian Commune: Siena under the Nine, 1287 – 1355, Berkeley, University of California Press, 1981.

4 Marco Romano, La città come opera d’arte, Torín, Ein­audi, 2008, p. 10.

5 Elinor Ostrom, Governing the Commons: The Evolution of Institutions for Collective Action , Cambridge, Cambridge University Press, 1990.

6 De Angelis, Massimo. Omnia Sunt Communia: On the Commons and the Transformation to Postcapitalism , Londres, ZED Books, 2017.

 

També et pot interessar