multimedia-frontend Portlet

20 d’octubre 2021

La bellesa és al carrer

Daniele Porretta

Encara que l’opció del confinament domèstic i del teletreball ha estat una realitat només per a una part privilegiada de la població, no hi ha dubte que el relleu de tot un seguit d’activitats gràcies a la tecnologia és un aspecte real de la nostra societat.

La beauté est dans la rue
Cartell del maig del 68

“Futur”, una de les paraules que més s’ha sentit en aquests últims temps. Urbanistes, sociòlegs i psicòlegs han debatut també com serà la ciutat post COVID-19. Algunes de les propostes que han sorgit d’aquestes especulacions plantegen la construcció d’habitatges autosuficients, equipats amb impressores 3D per fabricar els objectes necessaris i horts per produir aliments. Buscarem espais higiènics i asèptics, a prova de contagi. En aquest futur smart els cotxes autònoms recorreran els carrers, els drons faran els lliuraments i la intel·ligència artificial controlarà el trànsit als carrers. És possible que, després de l’experiència de confinament i d’exposició a la infecció, la tendència sigui la de tancar-se progressivament en bombolles domèstiques, convertides també en espai de treball i de relacions socials (virtuals), on es concentrarien tots els aspectes de la nostra vida. En aquest futur imaginari, els carrers corren el risc d’esdevenir un lloc d’escàs interès o fins i tot potencialment perillós. A més, quina necessitat hi hauria de sortir o de viatjar si una llar automatitzada seria capaç d’oferir tot el que es necessita?

El 1909 l’escriptor Edward M. Forster publicà un petit conte de ciència-ficció titulat “The Machine Stops”. Encara que l’escriptor britànic sigui recordat més per la seva mirada crítica sobre les relacions i els conflictes de classe de l’època victoriana, com a Howards End (1910) i Viatge a l’Índia (1924), la seva incursió en la ciència-ficció representa una de les distopies tecnològiques més interessants del segle xx. Forster no va ser l’únic escriptor de la seva època que es va preocupar pels efectes de la revolució tecnològica; una mirada ombrívola i escèptica apareix també en algunes de les pàgines de Jules Verne i Herbert G. Wells. Els homes serien capaços de governar aquelles forces que ràpidament estaven transformant tots els aspectes de les seves vides? El rebuig a la industrialització d’Anglaterra, un procés que estava canviant radicalment no només les condicions dels treballadors, sinó també el paisatge, va portar a la publicació d’utopies antiurbanes i relats ecològics com News from Nowhere (1890) de William Morris, on en un futur harmoniós el camp substitueix la ciutat contaminada i els barris pobres són enderrocats. Però en llegir avui Forster és inevitable adonar-se que la seva intuïció va aconseguir anticipar, millor que altres autors, alguns temes d’actualitat.

La protagonista de “The Machine Stops” és una dona de metre i mig d’alçada anomenada Vashti, un “tros de carn” que viu en una habitació hexagonal, sense finestres ni ventilació. Es passa el dia sola, mai no surt de casa seva, i no obstant això coneix milers de persones amb les quals té llargues converses a través de nombrosos dispositius tecnològics. Passa l’estona asseguda en una butaca, com de fet fan tots els altres habitants del món, xerrant des d’una habitació completament buida, esperant rebre d’aquestes “conferències” algun tipus de gratificació personal. El seu lloc és hipertecnològic: “Hi havia botons i interruptors per tot arreu: per demanar menjar, música o roba. Hi havia un botó del bany calent que, en prémer-lo, feia sortir de terra una banyera de marbre rosa (d’imitació), plena fins a vessar d’un líquid calent i inodor. Hi havia un botó per al bany fred. Hi havia un botó que produïa literatura i, és clar, hi havia botons mitjançant els quals es comunicava amb els amics. L’habitació, encara que no contenia res, estava en contacte amb tot el que a ella li importava al món.” (1)

La fantasia d’un hàbitat automatitzat apareix també en altres relats de l’època, i ciutats artificials i cases del futur omplen les pàgines de llibres i revistes. Al cinema mut s’ha jugat amb els efectes còmics de la tecnologia, com va fer Segundo de Chomón a El hotel eléctrico (1908) o Charles Chaplin a Temps moderns (1936). Els mecanismes alimenten, afaiten, tallen embotits i a l’últim curtcircuiten, embogeixen. Però la imatge de la màquina de Forster, que alimenta tota la humanitat tancada en una ciutat subterrània, és una representació del futur particularment fosca i depriment. Vashti i els seus amics han deixat de ser humans, aïllats i desconnectats entre ells. Aquests habitants del futur, un cop domesticada la natura, viuen sota terra en ciutats-rusc totes iguals, reclosos a les seves cel·les, afectats pel “terror de l’experiència directa”, alimentats i controlats per una màquina que adoren com una divinitat. Fins que “va arribar un dia en què, sense cap avís, sense cap signe previ de debilitat, el sistema de comunicacions es va col·lapsar integralment arreu del món; i el món, tal com l’havien entès, va arribar a la seva fi.” (2)

El relat de Forster té dues intuïcions notables. La primera és la possibilitat d’una vida tancada en una cel·la, envoltats de substituts virtuals de les relacions humanes i alimentats a través d’un sistema de lliuraments “a domicili”. Els subministraments arriben a través de tubs: nutritius, medicinals i musicals. Un escenari que, inevitablement, ens recorda una de les conseqüències que ha tingut la pandèmia sobre part de la humanitat: l’atomització, la desconnexió i l’aïllament social en bombolles domèstiques, assistides per una tecnologia que ha pogut proporcionar eines de treball, diversió i fins i tot suplir les relacions humanes. Encara que l’opció del confinament domèstic i del teletreball ha estat una realitat només per a una part privilegiada de la població, no hi ha dubte que el relleu de tot un seguit d’activitats gràcies a la tecnologia és un aspecte real de la nostra societat. La pandèmia simplement ha accelerat tendències en curs: el comerç en línia, les plataformes de cinema en streaming, les reunions virtuals. Només cal mirar la pujada de les cotitzacions d’aquestes empreses i veure com s’han incrementat les fortunes dels seus propietaris. Encara no s’és conscient dels efectes socials, laborals i fins i tot espacials que viurem en els propers anys, ja que també les nostres ciutats estan destinades a transformar-se radicalment. Els canvis se succeeixen de manera molt ràpida, molt més accelerats que no pas la capacitat de ser assimilats per la societat i regulats per la política. Encara no ens hem adonat que, tot i que en aquest moment als carrers tinguem centenars de riders lliurant pizzes i furgonetes d’Amazon fent els seus repartiments, és probable que tard o d’hora també aquestes tasques siguin substituïdes per màquines. I algun dia es veurà per fi realitzada la utopia d’un sistema de producció, logística i distribució de béns de consum sense cap necessitat de mà d’obra. La casa serà també el triomf d’aquella distopia del control total que molts van creure veure a les pantalles del Gran Germà, mentre que de manera més subtil el recull de dades es realitzava a través dels sensors de les torradores, dels termòstats i de les neveres.

El segon aspecte interessant del conte de Forster és la possibilitat que aquesta relació de dependència, de sobte, es pugui trencar. Que la màquina s’aturi. És un escenari possible, del qual els habitants de Nova York han tingut una anticipació durant l’apagada del 2003 i que els usuaris de Google han experimentat al desembre del 2020, tot i que només durant 45 minuts. Seria un experiment de ficció interessant imaginar com reaccionaria una civilització del futur, encara més dependent de la tecnologia que nosaltres, a aquest sobtat tall de subministraments, pèrdua de dades, desconnexió generalitzada.

Com han explicat de manera diferent Slavoj Žižek i Mike Davis, els reptes als quals la humanitat s’enfronta avui són tan importants que la nostra única sortida està en un canvi radical que, en el cas de Davis, implicaria recuperar el pensament utòpic. Tot i que la necessitat de rescatar la utopia, amb la seva tendència cap a una perfecció totalitària i inflexible, no seria desitjable, és cert que els relats distòpics han arribat a un punt de saturació. El consum d’imaginaris apocalíptics, ara que hem acabat vivint una realitat distòpica d’escala global, genera més cansament que l’atracció morbosa de fa uns temps. Entre les perspectives més distòpiques que se’ns presenten, cal tenir en compte la del món automatitzat de Forster, la dependència total d’una “utopia” tecnològica que ho virtualitzaria tot, relacions socials i laborals, del control exercit per una màquina amb uns objectius que no coneixem, més enllà d’explotar el nostre paper de consumidors dòcils i submisos. No ens queda altra cosa que recuperar el pensament radical i, no hi ha dubte, qualsevol canvi possible necessitarà que baixem al carrer. “A les cases, res de bo”, reflexionava Louis-Ferdinand Céline a Viatge al fons de la nit (1932). Tot i que aquestes quatre parets ens proporcionin una sensació d’il·lusòria seguretat —cuidats, alimentats i entretinguts per la tecnologia—, tancar-nos a les cases de Forster seria el pitjor dels nostres errors.

 

 

Notes: 

(1) Forster, Edward M., “The Machine Stops”, The Oxford and Cambridge Review, novembre de 1909.

(2)Ibid.

També et pot interessar