Estat previ
L'antiga estació de ferrocarril del Nord, coneguda també com l'estació de Vilanova, va ser edificada el 1861, tot i que la seva fesomia actual prové de diverses modificacions realitzades posteriorment (1864, 1880, 1912). El 1972, l’estació del Nord va deixar d’utilitzar-se com a tal, fet que va propiciar un ràpid procés de degradació tant de l’estació com dels terrenys circumdants: quatre illes de l’Eixample delimitades pels carrers de Ribes, Nàpols, Alí Bei, Sardenya i Almogàvers.Objecte de la intervenció
El parc forma part d'una intervenció molt més ambiciosa en la qual el soterrament de la línia del ferrocarril fins a la plaça de les Glòries, ha permès l'alliberament de terrenys i, per tant, la viabilitat de la urbanització i ordenació definitiva de tot el sector anomenat Glòries-Nord com a nucli de grans equipaments culturals: el Teatre Nacional de Catalunya i l'Auditori de Barcelona (sector Cra. de Ribes, Lepant, Castillejos, Meridiana), l'Arxiu de la Corona d’Aragó (Marina, Meridiana, Almogàvers) i especialment, en el cas que ens ocupa, l’antiga Estació del Nord, reconvertida avui dia en estació central d’autobusos, poliesportiu (seu de les proves de tennis de taula als Jocs Olímpics de 1992), caserna de la Guàrdia Urbana i oficina de l’INEM. Així mateix, cal destacar la construcció d’un pont que permet la unió dels dos trams del carrer Sardenya, antigament separat pel fossat de les vies del ferrocarril i la instal·lació del camp de futbol del Fortpienc.Descripció
El principal atractiu del parc ha estat la idea de dur a terme una mena de parc-escultura on un acurat modelatge del terreny combina les superfícies de gespa i sauló, d'on emergeixen i s’hi integren els principals motius escultòrics, obra de l’americana Beverly Pepper. Des de l’accés pel carrer Almogàvers trobem uns murs inclinats de ceràmica i l’escultura a manera de monticle anomenada Cel Caigut (7,5 m d’alçada per 45 m de llargada) que forma una espiral serpentejant de revestiment ceràmic de tonalitats blaves i blanques damunt de la qual els nens juguen i llisquen (zona assolellada per a l’hivern). L’altre gran escultura, Espiral arbrada, és un oval d’uns 50 m de diàmetre que es va deprimint tot formant una espiral d’arbres que es va obrint a mesura que s’obre l’espiral (zona d’umbracle a l’estiu). La façana del parc pel carrer dels Almogàvers es defineix mitjançant uns talussos enjardinats que, partint de la cota 0, guanyen fins a 7 m d’alçada en arribar a l’entrada del carrer Wellington. Aquests talussos es presenten en forma piramidal i profusament plantats al costat del carrer per tal d’esmorteir i aïllar el soroll del trànsit. Al fons, paral·lel a la façana de l’estació, un ampli passeig de pedra connecta els carrers de Nàpols i Sardenya.Valoració
En primer lloc, cal esmentar que la urbanització del parc ha sabut resoldre l'accessibilitat en uns antics terrenys que restaven deprimits topogràficament gràcies al cosit de les vores a la trama. El parc, sens dubte, ha acomplert tots aquells objectius que es plantejaven com a part integral d'una gran àrea per recuperar. Avui dia, es pot afirmar que es tracta d'un dels parcs amb més usuaris de la ciutat, tant per la seva situació immillorable com pel seu suggeridor disseny o per l'oferta d'usos lúdics.Albert García Espuche, arquitecte
[Darrera actualització: 02/05/2018]
