Estat previ
La plaça de Wilhelmina era un espai inhòspit i ventós. Tenia una extensió massa àmplia, buida, i les seves façanes eren discontínues i excessivament baixes. A més, el vehicle privat hi tenia una presència abusiva, no només perquè gaudia de tres carrils en cadascun dels seus costats, sinó, també, a causa de l’aparcament construït al seu subsòl, que dificultava la plantació d’arbres a la superfície. Tot i això, la buidor del seu paviment la feia molt apta per acollir un important mercat setmanal de queviures, així com diversos esdeveniments i fires de concurrència massiva.A més, la plaça reunia diverses condicions que la feien potencialment més rellevant a Zaailand, un barri abundant en petits comerços i situat a mig camí de l’estació de ferrocarril i el nucli antic. Aquesta posició estratègica feia d'ella una bona candidata per acollir molts dels actes a l’aire lliure que Leeuwarden celebrarà durant el 2018, quan està previst que ostenti la posició de Capital Europea de la Cultura. També hi contribuïa la presència d’edificis emblemàtics com la borsa o els antics jutjats, palau vuitcentista d’estil neoclàssic que presideix el costat occidental de la plaça.
Objecte de la intervenció
A partir de l’any 2006, es va afegir a aquestes condicions la voluntat que la plaça acollís la nova seu del Museu de Frísia, regió de la qual Leeuwarden (Ljouwert, en frisó) n’és capital. Aquesta institució, creada a finals del segle XIX per una fundació dedicada a la preservació de la cultura frisona, va rebre una quantiosa donació privada per traslladar la seva abundant col•lecció d’obres d’art i documents històrics a un edifici situat al costat oriental de la plaça Wilhelmina.L’ajuntament, que va veure la creació del nou museu com una oportunitat per renovar la plaça i conferir-li la centralitat que mereixia, va elaborar un pla urbanístic acompanyat d’un procés de participació ciutadana. Malgrat que el projecte tenia en compte l’ampliació de l’aparcament soterrat, també preveia l’assimilació de la plaça a una àrea de vianants que s’estenia pels carrers comercials dels voltants. A fi de redreçar el caràcter inhòspit de la plaça, també es va decidir reduir-ne la superfície. Amb aquesta finalitat, es va construir al costat septentrional un nou front format per tres illes d’edificis residencials entre mitgeres amb petits comerços a la planta baixa. Es tractava de densificar el teixit urbà per intensificar-ne l’activitat quotidiana sense renunciar a la capacitat de la plaça d’acollir actes multitudinaris.
Descripció
El projecte adoptat per a la reforma de la plaça de Wilhelmina és fruit de les demandes recollides en una consulta ciutadana feta a través de la xarxa. La presentació pública de tres maquetes va servir per explicar a la població sengles solucions alternatives i recollir-ne els aspectes que comptaven amb un suport més ampli. També es va crear un comitè d’experts i afectats que feia un seguiment periòdic de l’evolució del projecte.Una de les conclusions principals d’aquest procés participatiu va ser que la gent volia arbres, malgrat la dificultat tècnica que això suposava, atès que la plaça és la coberta d’un aparcament. Per respondre a aquesta demanada, es van disposar sobre el paviment deu parterres elevats on hi ha plantats sengles arbres de diverses tiges. Cada parterre, de dos per cinc metres, està revestit amb llates de fusta i ofereix bancs per seure al seu perímetre.
El paviment dibuixa al centre de la plaça una catifa rectangular que defineix un àmbit de menor escala. Està fet a base de tres tipus de peces llargues i estretes amb diferents tonalitats de granit. Hi ha incrustats dispositius LED, així com canalons de drenatge i brolladors que alimenten una làmina d’aigua situada al centre de la catifa.
Valoració
La reforma de la plaça de Wilhelmina s’enllestia al setembre del 2012. Encara faltava un any per a la inauguració de l’esperat Museu de Frísia, detonant de tota la intervenció, però l’espai es va omplir de vida ben aviat. Des del primer moment, els vianants van prendre la superfície que se li havia conquerit al cotxe —malgrat que aquest rebés una dubtosa contrapartida amb l’ampliació de l’aparcament subterrani—. Les terrasses dels cafès s’omplien per poc que fes bon temps, el mercat setmanal funcionava com mai i s’hi van celebrar amb èxit diversos esdeveniments multitudinaris.En aquest èxit immediat hi ha una lliçó per a les ciutats que confien només en l’espai públic i els grans equipaments a l’hora de regenerar els seus teixits urbans. L’espai públic funciona quan és escàs, quan és extraordinari. Per això, també cal pensar en l’habitatge i el comerç que l’han d’omplir de vida. A la plaça de Wilhelmina, la construcció d’edificis residencials, entre mitgeres i amb petits comerços a la planta baixa, va comportar una fèrtil reducció de l’excessiva superfície lliure. La densitat porta intensitat.
David Bravo
[Darrera actualització: 18/06/2018]
