Estat previ

Els cultius que envoltaven la masia de Can Sellarés, al sud de Viladecans, es van edificar als anys seixanta per respondre a la demanda d’habitatge dels nombrosos immigrants que arribaven a l’àrea metropolitana de Barcelona. El mas, que funciona avui com a restaurant, va donar nom a un polígon residencial enclavat entre quatre grans eixos viaris. Dos d’ells segueixen les línies d’escorrentia de la muntanya, mentre que els altres, paral·lels a la costa, garanteixen la connexió del sector amb la resta de Viladecans i els municipis veïns.

Si bé les vies perimetrals que defineixen aquest quadrilàter són àmplies i fluides, passava tot el contrari amb els carrers interiors del polígon. Tots els blocs, allargassats i paral·lels, segueixen una directriu diagonal que els encara a migdia. Els intersticis que els separen, però, s’interrompien a les plantes baixes a causa de la presència de sòcols comercials que unien transversalment els edificis. La manca de fluïdesa d’aquests intersticis, juntament amb el fet que estaven poc cuidats i plens de cotxes mal aparcats, els relegava a la condició de mers espais de pas i provocava que la majoria dels locals comercials estiguessin desocupats.

Descripció

Les restriccions pressupostàries van obligar a posposar un projecte més ambiciós que pretén crear una nova plaça davant del vèrtex septentrional del quadrilàter, fora ja del mateix àmbit del polígon. La nova plaça, que ha d’oferir un espai vestibular a l’existent parròquia de Santa Maria de Sales i a futurs equipaments, servirà per articular la relació entre Can Sellarés i altres barris de Viladecans, com el Poblat Roca, Can Batllori, Alba-Rosa o Can Guardiola. Malgrat la necessitat de postergar la creació de la plaça, les obres d’urbanització que s’han pogut executar són coherents amb el projecte. Més que com a marges perimetrals, les vies que emmarquen el polígon s’han entès com a línies de sutura i, per tant, s’han renovat a banda i banda. Els sòcols transversals ocupats pels comerços preexistents s’han substituït per establiments situats a les plantes baixes dels blocs, on abans hi havia porxos ombrívols.

La superfície alliberada per l’enderroc, juntament amb la guanyada pel desbordament de l’àmbit d’actuació, ha fet encara més imperiosa la necessitat d’austeritat en les feines d’urbanització. Els elements vegetals, constructius i de mobiliari urbà s’han seleccionat atenent a criteris de màxim estalvi. El paviment s’ha resolt com una catifa d’asfalt. Trenquen la seva monotonia àrees que estan resoltes amb solucions diferents i que assenyalen els indrets més propicis per als vianants. Algunes són parterres de gespa que resten duresa al terra; d’altres li concedeixen una certa noblesa amb panys de llambordes; les terceres dibuixen siluetes capricioses, tramades amb bandes blanques que recorden les dels passos de zebra. S’ha respectat la majoria de l’arbrat existent i s’han plantat nous exemplars de xicranda, albízia, mimosa i tipuana, que individualitzen cada interstici amb una espècie pròpia.