Estat previ
Al mitjan anys seixanta, una empresa constructora va començar a adquirir els fèrtils conreus que envoltaven l’ermita romànica de Bellvitge, a la riba esquerra del riu Llobregat. Així naixia a l’Hospitalet, dins l’àrea metropolitana de Barcelona, el que acabaria sent un dels polígons residencials més grans d’Europa. La criatura creixeria ràpidament, alimentada per l’afluència massiva d’immigrants d’arreu d’Espanya, per la proliferació de pràctiques especulatives sota la indulgència de l’administració franquista i pel consegüent desbordament de la perifèria barcelonina.Al llarg dels anys, la tenacitat reivindicativa de les associacions de veïns aniria civilitzant el que havia estat una ciutat dormitori desconnectada, mal urbanitzada i mancada d’equipaments i serveis. Les lluites veïnals van paralitzar la construcció de nous blocs i, ja entrada la democràcia, van desembocar en l’arribada del metro, l’obertura de parcs, escoles o mercats i, fins i tot, en la creació de campus universitaris i centres de referència en recerca científica com l’Hospital de Bellvitge.
Malgrat tot, la relació del barri amb les ribes del riu continuava sent una assignatura pendent. L’obstacle principal entre ambdós dominis l’interposava el complex nus viari en què la Gran Via conflueix amb la Ronda de Dalt (B-20) i la Ronda del Litoral (B-10), dues artèries de circumval·lació creades amb motiu de la celebració dels Jocs Olímpics del 1992. Atesa la prioritat que aquestes infraestructures havien donat a la mobilitat en vehicle privat, als vianants i ciclistes de Bellvitge els calia aventurar-se dins un garbuix de vorals estrets, cruïlles perilloses i passos inferiors tenebrosos per poder gaudir dels valors naturals de la conca fluvial.
Objecte de la intervenció
Novament, hauria de ser la força de les reclamacions veïnals el que portaria millores al barri. A partir de l’any 2008, les associacions de veïns i grups ecologistes es van mobilitzar en defensa de la preservació de Can Trabal. Així es coneix la quarantena d’hectàrees que separa el nus viari del complex hospitalari, un conjunt de cultius i masies que, malgrat ser la darrera zona agrícola de l’Hospitalet de Llobregat, es veia amenaçada per plans urbanístics que en plantejaven l’edificació. Potser va ser la crisi el que va aturar aquest pla, però la protesta va servir per posar de manifest la necessitat d’obrir una permeabilitat civilitzada entre el sòl urbà i el riu.L’any 2009, després de signar un acord amb el Ministeri de Foment, propietari de la infraestructura, l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat va aprovar un projecte finançat pel Pla d’Inversions de l’Àrea Metropolitana de Barcelona a través del CAME (Catàleg d’Actuacions Metropolitanes). Com a resultat d’aquesta col·laboració entre diferents administracions i d’un diàleg permanent entre tècnics i associacions de veïns, es van destinar prop de 240.000 euros a l’execució de les obres d’un camí per a vianants i ciclistes que permetés travessar el nus viari en condicions de seguretat.
Descripció
La nova sendera arrenca d’una esplanada situada al peu de l’Hospital Universitari de Bellvitge, poc més de mig quilòmetre al sud-oest de l’ermita romànica que marca el punt fundacional del barri. L’esplanada s’ha urbanitzat amb asfalt reciclat per habilitar-la com a aparcament a l’aire lliure. Rengleres de pollancres vers (Populus nigra) acompanyen el camí, de formigó in situ, mentre ressegueix el límit meridional del sector de Can Trabal i s’atansa al nus viari.Un cop aquí, s’estreny fins al metre i mig d’amplada per convertir-se en el voral asfaltat d’una carretera existent. El separa del trànsit una barrera de protecció feta amb mòduls prefabricats de formigó tipus New Jersey. Després del primer pas inferior, la sendera s’endinsa al recinte encerclat pel nus viari, on la rep una sorprenent arbreda de pollancres que duien més de vint anys isolats. Una vegada superat el darrer pas inferior, la sendera s’eleva sobre pendents fets amb materials reciclats de la mateixa obra. Transcorreguts un total de vuit-cents metres, just després d’esquivar els darreres d’una gasolinera, l’espera el camí de ribera.
Valoració
Un cop establerta, amb mitjans ben modestos, aquesta connexió per a ciclistes i vianants entre Bellvitge i el Llobregat, les escapades dels veïns al riu han deixat de ser un esport de risc per esdevenir una passejada agradable i segura. Com a resultat, les visites s’han incrementat notablement, fent que la sendera hagi assolit un grau d’acceptació popular del qual donen fe els nombrosos comentaris en blogs i xarxes socials.Però la lluita veïnal que tant ha marcat la història del barri està lluny d’haver-se apaivagat. La millora de la senyalització i l’equipament de la sendera amb mobiliari urbà són les reclamacions més immediates. Les més ambicioses passen per la recuperació mediambiental de l’àrea i la seva integració a la zona agrícola de Can Trabal. Sens dubte, la nova sendera contribueix a sensibilitzar la ciutadania respecte a la necessitat de preservar uns espais naturals que poden fer d’un polígon tradicionalment arraconat i terminal com Bellvitge una porta per on el segon municipi més poblat de Catalunya tingui accés al riu que li va donar el cognom.
David Bravo Bordas, arquitecte.
[Darrera actualització: 02/05/2018]
