Estat previ

El Fingerplanen (Pla dels Dits) és l’estratègia de desenvolupament urbanístic que ha guiat el creixement de l’àrea metropolitana del Gran Copenhaguen des del 1947. El pla recorda la forma d’una mà oberta, on el palmell representa el teixit dens i compacte del nucli central de la capital danesa i els dits corresponen a les cinc línies de ferrocarrils de rodalies (S-Bahn) que vertebren els diferents suburbis de la perifèria dispersa. Un d’aquests suburbis és el municipi de Vallensbæk, que es troba una quinzena de quilòmetres a l’oest del centre, sobre el que seria el dit polze del pla.

Es dóna el cas que aquest dit travessa el nucli antic del poble originari (Vallensbæk Strand), on hi ha l’estació i una església medieval, deixant a una banda i l’altra dues parts de desenvolupament més recent. Si bé la part sud (Vallensbæk Landsby), ben consolidada i en contacte amb la platja, gaudeix d’un bon nivell de vida, la part nord (Vallensbæk Nordmark) té un caràcter més fragmentari i marginal. Enmig del seu desgavell urbanístic, una franja ambigua i nua d’uns quinze metres d’amplada recorria de nord a sud el terç de quilòmetre que separa els carrers Kloevervaenget i Blomsterengen. El buit era resultat d’una trobada mal resolta entre dos teixits ben diferents, l’un format per conjunts de casetes adossades de classe mitjana i l’altre, pels blocs d’una promoció de 225 habitatges de protecció oficial, ocupats per gent de classe treballadora i immigrants. Vora els dos, un bosc petit i un gran prat, com a estranys supervivents de l’expansió immobiliària.

Descripció

Un any després, la franja buida s’havia transformat en un passeig enjardinat per a vianants i ciclistes. Els moviments de terres duts a terme per preparar el terreny van posar al descobert els fonaments d’una antiga masia, al jardí de la qual pertanyien els arbres del bosquet preexistent. La massa arbòria, que va ser conservada, aixopluga ara bancs i taules per fer-hi pícnics. A més, el seu volum contribueix a esmorteir l’excessiva linealitat de l’espai dividint els seus tres-cents metres de llargada en dues meitats diferenciades.

El tram sud, bona part del qual està solcat per una làmina d’aigua allargassada, s’ha resolt amb una seqüència de panys amb textures de dureses diferents, com gespa, graves, asfalt o empedrats. Aquí i allà, masses prismàtiques de pedra fan de bancs. L’extrem més proper al bosc està equipat amb aparells de condicionament físic per fer exercici a l’aire lliure. Al seu costat, tres sorrals conviden a jugar a la petanca. Al tram nord, de textura més dura però adjacent al gran prat, la predominança d’asfalt permet patinar, anar en bicicleta o monopatí i jugar a bàsquet prop d’una cistella instal·lada amb aquesta finalitat. Només hi han quedat quatre clapes toves. Tres d’elles són circulars i acullen monticles d’herba o jocs infantils. A la quarta, de perfil més irregular, la gespa emmarca les restes de l’antic mas.

Una trama de segments paral·lels que recorda un pas de zebra dibuixa una sendera que vertebra el passeig de dalt a baix. La constància del seu motiu ratllat acompanya el recorregut longitudinal del passejant amb una càrrega icònica que dóna uniformitat a l’espai. Tot i així, la sendera reacciona davant l’heterogeneïtat dels fragments que travessa, variant d’amplada, de directriu o de material. Si bé els seus segments són pintats quan es troben sobre l’asfalt, esdevenen planxes metàl·liques quan coincideixen amb panys tous de grava, de gespa o, fins i tot, d’aigua. En efecte, un dels segments s’escapa de la sendera per formar una fràgil passarel·la sobre la làmina d’aigua. Nous exemplars de cirerers, salzes i plàtans acompanyen la sendera en el seu camí.