Estat previ
Turons ondulats, esquitxats de pinedes i entapissats amb prats on pasturaven les ovelles. Així de bucòlic era el paisatge de Marzahn, al nord del Berlín Oriental, fins al 1977, quan les autoritats de la RDA hi va edificar el polígon residencial de Schorfheide. El formaven milers d’habitatges públics apilats en blocs construïts amb el sistema Plattenbau, una tècnica basada en el muntatge en sec de panells prefabricats de formigó que, durant diverses dècades després de la guerra, va permetre atendre de manera ràpida, econòmica i massiva les necessitats de sostre de la població.Tot i que, en termes quantitatius, la capacitat de resposta del sistema era innegable, el cert és que la qualitat urbana dels teixits que generava resultava molt precària. Prioritzava l’eficàcia industrial de la construcció, basada en la regularitat i la repetició, per davant de la barreja d’usos i la diversitat dels buits entre blocs, de manera que resultaven monòtons, mancats d’activitat i atributs. La situació es va agreujar a partir de la reunificació alemanya. D’una banda, el polígon va experimentar un declivi constant de residents i els blocs en pitjor estat de conservació es van anar buidant. De l’altra, la massificació del vehicle privat va convertir els espais lliures, ja de per si tristos, en mers aparcaments superficials.
Objecte de la intervenció
Com a resposta a la decadència progressiva del polígon, es va estimar necessari enderrocar cinc blocs que sumaven un total de 265 habitatges. Lluny de convèncer els veïns, la proposta els plantejava neguits que anaven des de la por a perdre la casa fins al desànim de viure en un barri decadent, amb un futur incert i amenaçat per les ombres de la negligència o la delinqüència. Es va fer evident la necessitat d’involucrar el major nombre possible de residents en un debat sobre la transformació de Schorfheide després de l’enderroc. Amb aquesta finalitat, es va optar per aplicar el mètode Charretre de participació ciutadana a un procés de disseny col·lectiu assistit per artistes, arquitectes i paisatgistes i obert a tothom. La iniciativa comptava amb un pressupost de prop de mig milió d’euros.Descripció
Més de dos-cents veïns de diferents edats i procedències van prendre part en el procés participatiu, que es va desenvolupar al llarg de diverses jornades i sobre els mateixos espais on calia intervenir. Un cop recollides i discutides, les visions de futur del mateix barri van acabar confluint en la voluntat de representar el paisatge bucòlic que havia precedit la construcció del polígon. Un moviment de terres dut a terme als terrenys dels blocs enderrocats va generar una nova topografia a base de petits turons ondulants. En al·lusió al paisatge originari de Marzahn, els turons es van cobrir amb herba i s’hi van plantar cinquanta pins solitaris. A la vegada, tota aquesta verdor es va contrastar amb plantacions de tulipes acolorides.Vora els turons es van escampar vint-i-quatre contenidors prefabricats. Són blancs i estan agrupats sobre els prats verds de manera que, de lluny, recorden un ramat d’ovelles. Serveixen perquè els lloguin els veïns i els usin com a garatge, com a taller de bricolatge, com a simple magatzem o, fins i tot, per disposar d’una segona sala d’estar a l’estiu.
Per completar l’al·legoria bucòlica, es va convocar els veïns a participar en un concurs d’escultures amb forma de cérvol. La convocatòria, que comptava amb l’assessorament d’un artista, va rebre una cinquantena de propostes. Se’n van seleccionar quatre per ser emmotllades en formigó. L’organització d’una excursió al camp va servir per sufragar la construcció de les quatre peces triades i va contribuir a estrènyer llaços entre els veïns, juntament amb la festa que van celebrar per inaugurar-les.
Valoració
Abans que el resultat, el mateix procés de concepció d’aquesta intervenció ja serveix per teixir i consolidar la xarxa veïnal del barri. Ho aconsegueix posant en joc la cooperació entre estranys, a través d’iniciatives que van des del mecenatge compartit fins a la concepció consensuada d’un paisatge que recrea una identitat col·lectiva. També genera comunitat l’ús posterior de l’espai, en especial dels contenidors instal·lats, que beneficia alhora l’interès individual i el general.A nivell particular, els contenidors amplien i complementen l’àmbit domèstic contradient la premissa que reclama contigüitat als espais de l’habitatge. Així brinden als membres de llars petites i sovint superpoblades la possibilitat d’apartar-se a espais on poder estar sols o reunir-se amb altres. Ofereixen àmbits informals on celebrar àpats a l’aire lliure i en contacte amb la natura. També llocs de trobada fora del nucli familiar, possibilitat atractiva, per exemple, per als assaigs d’una banda de músics adolescents. Els beneficis a escala general són també diversos. Ajudat per la nova topografia de turons, el «ramat» de caixes blanques millora el paisatge perquè suavitza l’impacte dels blocs amb una escala més pròpia d’un poblet. Usats com a garatge, els contenidors redueixen el nombre de cotxes aparcats a l’aire lliure. Si, en canvi, es fan servir com a taller o com a estança, el fet que hagin de tenir la porta oberta per il·luminar-se activa l’espai i fomenta la interacció entre veïns.
A les perifèries europees abunden els polígons residencials com el de Schorfheide, tedioses repeticions de blocs separats per buits massa grans. La rotunditat de la seva morfologia i la delicadesa dels seus teixits socials fan que sigui molt difícil transformar-los sense provocar grans despeses o greus trastorns. Aquesta intervenció, que ha convertit el lloc en una adreça de Berlín, constitueix un bon exemple de com dotar-los de sentit i atributs amb pocs mitjans.
David Bravo Bordas, arquitecte
[Darrera actualització: 02/05/2018]
