Estat previ
El fenomen de les exposicions clandestines, que va proliferar per tota la Unió Soviètica durant el període de l’estancament brejnevià, no va fer excepcions amb la capital moldava. Prohibit i perseguit per les autoritats, l’art underground va trobar el suport expositiu que li negaven els espais de la cultura oficial en domicilis privats on grups de persones de confiança es donaven cita corrent el risc de ser acusades de «deslleialtat ideològica». A la paradoxa d’exposar secretament s’hi afegia la d’haver de reunir-se en apartaments de dimensions ben poc generoses.En efecte, bona part dels habitatges de Chişinău eren tan petits que desafiaven els límits de l’habitabilitat. Després que el terratrèmol del 1940 i els bombardeigs de la Segona Guerra Mundial devastessin el 70% dels seus edificis, la ciutat va ser reconstruïda amb urgència a base de grans blocs residencials de formigó armat que la propaganda del règim qualificaria de «bons, econòmics i de ràpida construcció». Però, a més de canviar per sempre la fesomia de la ciutat, la prevalença de la lògica industrial per sobre de la del teixit urbà i social tindria efectes contradictoris. En oposició a la petitesa dels nous habitatges, els espais intersticials entre blocs eren tan excessius que, encara avui, Chişinău ostenta una de les majors proporcions de sòl lliure entre les capitals europees.
Assolida la independència, l’economia de mercat ha irromput amb estrèpit a Moldàvia i, amb ella, una inhibició gairebé total de l’Estat en la cosa pública. Afeblida, desprestigiada i mancada de recursos, l’Administració s’ha vist incapaç de fer-se càrrec dels abundants buits urbans de Chişinău, que, quan no han caigut en el descontrol i la negligència, han estat presa de privatitzacions i ocupacions il•legals. Així és com equipaments culturals, zones esportives, àrees de jocs o parcs i jardins tan aviat s’han reemplaçat per edificis d’oficines o promocions immobiliàries com han esdevingut taulells d’anuncis publicitaris o aparcaments informals. Aquest darrer és el cas de l’esplanada de propietat municipal situada al carrer de Bucarest 68, just davant del Departament de Cultura de l’Ajuntament. Absent de l’agenda del consistori, l’espai tenia un aire trist i abandonat, reforçat per la invasió descontrolada dels cotxes i l’adjacència d’una mitgera cega i deteriorada.
Objecte de la intervenció
L’any 2008, una associació de joves artistes, recolzats per l’European Cultural Foundation i amb el suport de veïns que van fer contribucions en espècie i treball voluntari, va promoure una instal•lació alternativa per fer-se amb el lloc i contradir de nou el discurs oficial. La batejarien amb el nom d’Apartament Deschis, que, traduït a l’anglès com a Flat Space, dóna lloc a una ambivalència significativa, ja que juga amb la noció d’habitatge (espai d’apartament) mentre remet a la forma més immediata de l’espai públic (espai pla). Es tractava de desafiar les autoritats reivindicant l’ús col•lectiu d’un espai negligit i posant-lo al servei de l’art i la cultura.La instal•lació, especialment adreçada als joves, proposava la fundació d’un punt de trobada, un espai generador d’activitats i promotor de la participació cívica de baix cap amunt. Calia posar sobre la taula, de manera oberta, crítica i transparent, qüestions urgents i ineludibles sobre l’espai públic i la ciutat; revisar les transformacions urbanes en curs i pendents a Chişinău, entendre les realitats culturals, socials i polítiques d’altres suburbis europeus o concebre un projecte per transformar la mateixa esplanada. En definitiva, amb un pressupost mínim i a través d’activitats molt variades que es propaguessin per l’entorn immediat, es tractava de reconquerir la superfície i el sentit del lloc.
Descripció
El Flat Space és la rèplica literal d’un apartament funcionalista que s’ha disposat com un quiosc sobre el paviment de l’esplanada. La instal•lació està desproveïda de tancaments perimetrals, de manera que exposa davant la mirada pública les intimitats d’un pis limitat pels estàndards soviètics. Està lleugerament elevat de terra i, si la seva geometria polièdrica ja el converteix en un fort reclam visual, el seu significat revesteix una potent càrrega simbòlica per a aquells que han viscut en un apartament similar.Consta d’un pany de façana proveït d’un petit balcó de formigó. El balcó ha estat tancat amb mediocres fusteries de PVC que l’han convertit en galeria, tal com acostuma a passar als blocs socialistes des de l’arribada del capitalisme, quan cada veí ha personalitzat les seves finestres convertint les façanes en mosaics d’individualitats que són l’expressió de tota una societat en transició. Un envà transversal a la façana separa un àmbit que fa alhora de sala, menjador, cuina i dormitori del que serien el rebedor i el bany. Una escaleta puja fins al terra de l’apartament, on s’hi han dibuixat els mobles i els aparells sanitaris per fer entenedora la distribució. Més enllà dels usos simbòlics d’aquesta distribució, la tarima elevada funciona com a punt d’informació de manera quotidiana i com a escenari quan hi ha presentacions o esdeveniments amb públic.
La instal•lació, que va ser construïda amb la col•laboració d’associacions locals, col•lectius d’artistes, voluntaris internacionals o activistes, s’apodera també dels seus voltants. A les juntes del paviment de l’esplanada, que va ser desbrossat, reparat i parcialment alliberat de cotxes, s’hi han clavat tulipes artificials que li donen un aire d’excepcionalitat. A la mitgera adjacent s’hi pengen il•lustracions i, de nit, s’hi projecten audiovisuals. Un cop reconquerit, el lloc ha estat escenari d’exposicions, conferències, concerts, projeccions de videoart i cinema, recitals de poesia, reunions amb estudiants estrangers, fires de brocanters, mercats d’intercanvi, manifestacions, recollides de signatures, trobades d’excursionistes, tallers d’escriptura, cursos de cuina seguits de dinars populars, barbacoes o degustacions de Mămăligă (pa típic fet amb blat de moro).
Valoració
Amb ben poca despesa i en contraposició a la pràctica de decorar espais sense atendre a continguts, el Flat Space fa de la precarietat un monument. Així retorna el seu sentit més autèntic a un espai públic dominat per la representació del poder o la publicitat comercial. Ho aconsegueix recuperant l’esperit subversiu dels apartaments museu, tan necessari en un passat en què l’art oficial era un mitjà de propaganda totalitària com en un present on ha esdevingut mercaderia. En desfer-se de les façanes, l’àmbit domèstic ha perdut la condició de recinte ─d’amagatall─ per participar de l’entorn i solidaritzar-s’hi. Amb aquesta metàfora cívica, la instal•lació reclama la necessitat d’espais compartits, lliures de control polític o de barreres econòmiques, on els ciutadans puguin aprendre i debatre lliurement sobre qüestions que concerneixen a tothom. Uns espais que segueixen sent prerequisit ineludible per a la salut democràtica de les nostres ciutats.David Bravo Bordas, arquitecte.
[Darrera actualització: 02/05/2018]
