Estat previ
Després d’anys de veure tancar les seves fàbriques, Saint-Étienne sembla haver acceptat la desindustrialització com una sentència inapel·lable. Potser per això s’endinsa en la societat del coneixement decidida a convertir-se en «capital del disseny», cosa que li ha valgut l’ingrés a la xarxa de ciutats creatives de la UNESCO. No falten les veus que troben que el projecte és abstracte, però el cert és que els seus efectes sobre la ciutat comencen a fer-se ben palpables. L’any 2007, l’ajuntament va crear l’ÉPASE (acrònim francès de l’Empresa Pública per al Desenvolupament de Saint-Étienne) per promoure la «renovació urbana» de gairebé mil hectàrees del centre urbà. L’operació, que preveu la creació d’un gran centre de negocis, un clúster cultural, un pol d’atracció turística o un campus científic, està suposant l’enderroc d’un gran nombre d’edificis considerats insalubres. Mentre la incertesa creix entre els veïns, el paisatge urbà s’omple de buits que, sota l’efecte de la crisi, cada cop triguen més a edificar-se.Un d’aquests solars es troba al límit nord-oriental del centre històric, allà on la densitat articulada dels barris dóna pas a una perifèria feta de buits ambigus i construccions icòniques. És el cas de l’edifici ameboide del davant, que conté l’aparcament de l’estació del TGV. Però el solar, tancat a migdia per les mitgeres cegues de dos edificis vuitcentistes, pertany encara al nucli antic. Té una superfície de set-cents metres quadrats i una forma irregular que, fruit de la convergència obliqua dels carrers Cugnot i Ferdinand, li garanteix un front de carrer llarg i molta visibilitat. Fins l’any 2000, va acollir una gasolinera que va ser enderrocada per fer lloc a una promoció immobiliària. Les obres mai no han començat i no es preveu que ho facin fins d’aquí a quatre o cinc anys, així que la parcel·la va caure a mans dels cotxes mal aparcats.
Objecte de la intervenció
Conscient de l’impacte que els canvis urbanístics estan tenint sobre el paisatge urbà i el teixit social, l’any 2011 l’ÉPAC va convocar un concurs per sotmetre el solar de l’antiga gasolinera a una intervenció artística efímera. Dotada amb una inversió de 30.000 euros, la intervenció havia de millorar la seva aparença i aportar-li nous sentits fins que no comencessin les obres del futur edifici. Més que el producte acabat per un artista, però, la solució guanyadora va proposar un procés obert i col·laboratiu per fer d’un solar erm un lloc fèrtil. Per mitjà de la participació ciutadana i amb l’ajut de professionals, els veïns transformarien l’espai amb les seves pròpies mans, se n’apropiarien i el convertirien en un lloc d’ús i gestió compartida. Tot i que no tenia cap experiència en processos participatius, l’ÉPAC es va mostrar molt interessada a recolzar la proposta.Descripció
Durant el mes de juliol del mateix any, els veïns van ser cridats a participar en l’obra d’autoconstrucció del nou espai, que rebria el nom de «Place au Changement» (Plaça del Canvi). Es van organitzar tres tallers simultanis que van tenir lloc al mateix solar, cada dia, de vuit del matí a nou del vespre. Un d’ells era un taller de fusteria i estava dirigit a construir mobiliari urbà; un altre era un taller de jardineria i paisatgisme pensat per tractar les superfícies del solar i, sobretot, per plantar-hi un hort urbà; el darrer era un taller de disseny gràfic que tindria com a suport les mitgeres i les cases dels voltants. Els tallers estaven oberts a tothom, cadascú s’hi podia afegir en el moment que més li convingués i s’hi usaven materials soferts i tècniques senzilles a l’abast de qualsevol.Es van proporcionar eines, equips de seguretat i instruccions als participants perquè poguessin aplicar a l’obra els coneixements apresos. Al terra del solar es va reproduir la planta d’un habitatge, les diferents estances del qual es distingeixen pels mobles que acullen, la varietat de graves que les entapissen i els murets de fusta que, com si fossin envans, les separen. Els mobles manufacturats tenen un caràcter domèstic; simulen butaques, sofàs, barres de cuina amb tamborets i taules d’estudi. Al centre del solar, una zona de gespa acull grans testos de fusta on s’hi planten hortalisses. Una caseta, també de fusta, permet desar les eines de l’hort.
L’al•legoria domèstica es propaga sobre el pla vertical de les mitgeres, on es va traçar la secció d’un edifici residencial. Al costat hi ha representat un gegant que seu sobre un munt de detritus urbans. Dóna fe del debat reflexiu que va acompanyar les manualitats i que va desbordar l’escala del mateix solar per tractar sobre els interessos que hi ha darrere les transformacions urbanístiques, sobre els seus efectes econòmics, polítics i socials i sobre les formes amb què les persones es poden organitzar per incidir en el destí de les seves ciutats. Arquitectes, urbanistes, paisatgistes, funcionaris municipals i associacions veïnals van confrontar els seus punts de vista en aquesta discussió crítica i democràtica. Però el lloc també acull activitats lúdiques i festives que fomenten la interacció social, com concerts, tallers de circ, cinema a la fresca, competicions esportives, classes de tango o dinars i sopars populars. Durant un temps, un blog reflectia la vida diària i es feia ressò dels propers esdeveniments.
Valoració
A la Plaça del Canvi, els veïns no són simples espectadors d’una intervenció artística, sinó actors protagonistes de la transformació d’un espai pensat per ser usat i gaudit. Bé és cert que el programa de necessitats i el disseny els van ser proposats quan ja estaven concebuts. També que l’afluència de veïns ha anat decaient amb el temps i que se’ls ha animat sense èxit a associar-se per gestionar el solar. Tot i així, no és menys cert que, a la Plaça del Canvi, la participació ciutadana ha assolit els seus èxits.Un d’ells és que, mentre col·laboraven per materialitzar el canvi amb les seves pròpies mans, veïns i estranys creaven i enfortien vincles socials. L’altre, fruit de la vocació pedagògica de la iniciativa, ha estat la distribució de coneixements, ja siguin les habilitats transmeses des de professionals cap a aficionats o les discussions de tall més teòric que han permès als veïns prendre consciència de fins a quin punt els concerneix la ciutat. Dos assoliments que, malauradament, no són gens habituals en altres processos de renovació urbana.
David Bravo Bordas, arquitecte
[Darrera actualització: 02/05/2018]
