Estat previ
El 1879, mentre el fervor vuitcentista per les exposicions universals envaïa les ciutats europees, Berlín va inaugurar un parc firal anomenat Universum-Landes-Ausstellungs-Park (ULAP). Estava situat a l’actual districte de Mitte i el riu Spree, que passava pel vèrtex sud-oriental del recinte, el separava de l’edifici del Reichstag. Tenia un perímetre triangular, definit per la trobada obliqua de l’avinguda Alt-Moabit i la Invalidenstraße i quedava dividit en dues meitats per les vies que arribaven a l’adjacent estació de Lehrter i que passaven sobre un viaducte quatre metres per sobre del nivell del parc. Fins poc abans de la Primera Guerra Mundial, s’hi celebraven les principals exposicions de caràcter comercial, industrial i artístic que tenien lloc a la ciutat, però, el 1926, es va construir al districte de Charlottenburg-Wilmersdorf la Funkturm, la torre de transmissions radiofòniques de Berlín, i a la seva base es va obrir una nova fira de mostres que va fer caure en desús els terrenys de l’ULAP.El recinte abandonat va ser intensament bombardejat durant la Segona Guerra Mundial i les restes dels seus pavellons van ser definitivament enderrocades el 1951. Durant la Guerra Freda, el sector occidental dels terrenys del parc va ser ocupat per un conjunt d’edificis d’oficines, mentre que el sector oriental, més proper al Mur de Berlín, va quedar erm i s’hi va desenvolupar espontàniament una massa boscosa. Com si la natura l’hagués reconquerit, l’antiga escalinata d’accés a l’ULAP va ser envaïda per les arrels dels arbres. Després de la reunificació alemanya, però, la creació de l’adjacent districte governamental als voltants del Reichstag va fer que aquest sector oblidat adquirís de sobte protagonisme i centralitat. Aquestes qualitats es van veure reforçades el 2005 amb la conversió de l’antiga estació de Lehrter en la Hauptbanhof, l’Estació Central de Berlín.
Objecte de la intervenció
L’any 2005 el Senat de Berlín va convocar un concurs per adequar la zona boscosa de l’antic recinte de l’ULAP al seu nou context, definit per l’aparició del flamant districte governamental i de la recentment inaugurada estació. La intervenció havia d’endreçar subtilment la zona, respectant el caràcter natural que havia adquirit espontàniament per tal que articulés, com un vestíbul verd, la relació entre aquestes dues noves realitats. A tal efecte, es va destinar una inversió de més d’un milió d’euros a la recuperació de l’antiga zona d’accés al parc, presidida encara per la vella escalinata i anomenada ULAP-platz en record del desaparegut recinte firal.Descripció
Com si establís una homotècia amb l’antic recinte firal que la conté, la nova ULAP-platz té un perímetre triangular, definit per la trobada esbiaixada de les vies de la Hauptbanhof amb l’avinguda Alt-Moabit. Ambdós eixos viaris transcorren quatre metres per sobre de la superfície de l’ULAP-platz i l’antiga escalinata salva aquest desnivell. Esberlats per les arrels dels arbres, els seus esglaons s’han mantingut intactes però se’ls ha juxtaposat una escalinata paral•lela que obeeix al mateix ritme de trams d’escala i replans. Tant l’antiga escalinata com la nova es recolzen sobre l’anomenat «Mont-ULAP», un suau promontori semiesfèric, poblat pels arbres preexistents, que constitueix una de les tres seccions en què s’ha dividit l’àmbit d’actuació.Les altres dues seccions s’han designat com el «Saló Verd» i l’«ULAP-platz». El primer és un bosc amb terra vegetal sobre el qual s’han distribuït alguns bancs paral•lelepipèdics resolts amb llates de fusta separades per petites escletxes que de nit emeten llum. La totalitat dels seus arbres, així com la dels del «Mont-ULAP», han estat conservats i podats. L’«ULAP-platz» és una superfície pavimentada i despoblada d’arbres que resol la trobada amb les edificacions veïnes. Una sendera pavimentada ressegueix la base del viaducte elevat que arriba a la Hauptbanhof.
Valoració
Per mitjà d’operacions subtils i contingudes que endrecen l’espai i el fan accessible, aquesta intervenció sap fixar la idiosincràsia del lloc en un determinat moment de la seva pròpia evolució, a mig camí entre l’esplendor de l’ULAP i la seva posterior decadència. Això fa que l’indret estigui impregnat del record de l’esdeveniment històric que el va generar, i mantingui al mateix temps la bellesa espontània del bosc que posteriorment el va colonitzar.David Bravo Bordas, arquitecte
[Darrera actualització: 02/05/2018]
