Estat previ
Des del 1950, quan va deixar de ser un municipi independent i quedà annexionat a la ciutat de Madrid, Vallecas va iniciar un creixement exponencial per donar cabuda a un gran nombre d’emigrants procedents del centre i el sud d’Espanya. Avui, quan ja comprèn dos districtes on s’agrupen un seguit de barris de caràcter marcadament obrer, encara és terra d’acollida d’una segona immigració provinent d’arreu del món i continua expandint-se vigorosament cap al sud-est de la capital.Des dels anys noranta, el Plan de Actuación Urbanística de Vallecas està estenent un nou eixample d’illes quadrades sobre una superfície de més de set-centes hectàrees, compresa entre el seu nucli antic i l’autopista de circumval•lació M-45. Malgrat que havia d’estar enllestit l’any 2004 i que ha d’acollir més de 25.000 nous habitatges, bona part de l’Ensanche de Vallecas continua oferint avui el desolador paisatge d’una extensa retícula urbanitzada però buida. Els carrers batejats i asfaltats, les voreres pavimentades, els passos zebra traçats i els semàfors i fanals plantats esperen en solitari l’arribada dels edificis i els seus futurs habitants. A la meitat occidental de l’eixample hi ha un dels sectors més consolidats, format per una dotzena d’illes en construcció vertebrades pel Bulevar de la Naturaleza, una avinguda de cinquanta metres d’amplada i cinc-cents de llargada que discorre en direcció nord-sud.
Objecte de la intervenció
Malgrat que el bulevard ja s’havia urbanitzat i que amb prou feines havia estat estrenat, l’any 2004, l’empresa municipal de l’habitatge EMV va convocar un concurs d’idees per renovar-lo. L’aposta que justificava aquesta insòlita decisió consistia a accelerar el procés de dinamització de l’activitat social en aquest espai públic, avançant-la així a la consolidació definitiva de la massa residencial que l’ha de nodrir a llarg termini. El mitjà pel qual es pretenia aconseguir aquest objectiu era fer-lo especialment atractiu a ulls dels seus potencials usuaris. A través de l’ús experimental de sistemes ecoeficients i respectuosos amb el medi ambient, la intervenció havia de millorar sensiblement el confort climàtic d’aquest espai exterior durant els secs i calorosos estius madrilenys.Descripció
La renovació del bulevard parteix de la constatació que el millor condicionament climàtic d’un espai urbà sotmès a aquesta pressió tèrmica ha de venir donat per un arbrat atapeït i espigat. No obstant això, els joves arbres plantats al llarg de tot el bulevard ?que s’han suplementat amb nous exemplars? trigaran encara tres o quatre lustres a proporcionar l’ombra i la humitat adients. Per aquest motiu, s’ha concentrat gairebé tot l’esforç de l’actuació en la instal•lació temporal sobre l’eix del passeig de tres grans pavellons bioclimàtics anomenats «arbres d’aire».Construït parcialment amb materials d’origen reciclat, cadascun d’aquests dispositius efímers, lleugers i desmuntables presenta una estructura cilíndrica que envolta un gran buit central. Elevat quatre metres respecte de terra, té una alçada sobre rasant d’uns vint metres, un diàmetre exterior de vint-i-cinc i un radi interior de nou. Està constituït per bastides metàl•liques que donen suport a cinc passeres poligonals superposades. Les passeres són exclusives per al manteniment i contenen jardineres amb plantes enfiladisses que han de cobrir el parament interior del pati central. El parament exterior del cilindre està format per una seqüència de setze conductes tubulars verticals.
Els conductes estan coronats per captadors de vent orientables que els aporten aire calent de l’exterior. Un ventilador que s’activa quan la temperatura exterior supera els 27 ºC impulsa l’aire en sentit descendent. A mesura que baixa per l’interior del conducte, l’aire calent travessa un núvol d’aigua atomitzada, produït per les plantes enfiladisses, que l’humiteja i el refrigera. Aquest sistema passiu, basat en tècniques d’evapotranspiració aplicades normalment en hivernacles agrícoles, fa augmentar considerablement la humitat relativa i és capaç de reduir uns 10 ºC la temperatura ambient. Cada «arbre d’aire» consumeix només l’energia que és capaç de produir mitjançant vuitanta metres quadrats de panells solars fotovoltaics i que, a més d’alimentar els ventiladors i l’enllumenat nocturn de baix consum, genera un superàvit anual que es ven a la xarxa elèctrica per finançar-ne el manteniment.
A la base de cada pavelló hi ha un espai circular fresc i accessible, protegit dels vents dominants per una duna perimetral de terra compactada. Està recobert amb un paviment continu de cautxú reciclat i equipat amb bancs. El presideix el gran buit central del cilindre, revestit pel fullam de les plantes enfiladisses i cobert amb una lona translúcida que el protegeix del sol. Transcorregut el temps necessari perquè l’arbrat del passeig assoleixi la mida i densitat desitjables, el buit central pot aparèixer com la clariana d’un bosc. Arribat aquest moment, els «arbres d’aire» també poden ser desmantellats i instal•lats en un altre espai que requereixi els seus serveis.
Valoració
Elogiada per alguns, la insòlita presència dels tres pavellons bioclimàtics en un espai protourbà per si mateix polèmic, ha despertat també certes reaccions tenyides de recel o escepticisme. Amb l’argument que l’arquitectura més sostenible és aquella que no es construeix, s’ha posat en dubte l’honestedat de les seves proclamades qualitats ecològiques i s’ha acusat d’excessiu el seu cost d’execució o d’artificiós el seu marcat caràcter de cos edificat. Estiguin o no justificats aquests retrets, no és inusual que la polèmica acompanyi l’aparició d’elements urbans tan sorprenents com els «arbres d’aire».El fet de suscitar un viu debat sobre les solucions amb què l’arquitectura pot contribuir que la societat adopti un model més sostenible ja és, per si mateix, una cosa positiva. Amb aprovació o sense, la mirada de l’opinió pública s’ha fixat en l’Ensanche de Vallecas, que ha començat a ser un lloc concret dins el mapa de Madrid. Siguin o no màquines de refrigeració sostenible i de dinamització social, els tres pavellons tenen l’estranya propietat d’evolucionar al llarg del temps. La seva doble naturalesa, alhora còncava i convexa, els permet reaccionar davant de les transformacions que ha d’experimentar el seu entorn. Avui són objectes aïllats, potents fites urbanes que destaquen per oposició dins d’un espai buit i desolador. Demà, però, el seu pati central o les clarianes que deixaran si són desmantellats els convertirà en buits excepcionals dins la desitjada densitat d’una massa vegetal i edificatòria.
David Bravo Bordas, arquitecte
[Darrera actualització: 02/05/2018]
