Estat previ
El Álamo, una població de 7.500 habitants situada trenta quilòmetres al sud-oest de Madrid, presenta un teixit radial travessat al seu centre per un eix viari diagonal. Prolongació del camí de Madrid, aquest carrer major rep al seu pas pel poble els successius noms d’avinguda de Madrid i carrer de Las Escuelas. La plaça de La Constitución, seu de l’ajuntament, s’hi recolza tangencialment al punt on canvia de nom. Aquí, la qualitat arquitectònica dels edificis no és digna d’un centre urbà. Aquesta situació es veia fins fa poc agreujada tant per l’efecte invasiu del trànsit rodat i l’aparcament indiscriminat com pel general estat de deixadesa de l’espai públic. Els seus desendreçats paviments, plens de graons i altres barreres arquitectòniques, presentaven un precari estat de conservació. Les infraestructures públiques tampoc no eren les adients: tant els conductes de drenatge com els de subministrament d’aigua, obsolets i danyats, patien ruptures freqüents.Objecte de la intervenció
L’any 2004, l’ajuntament va convocar un concurs que plantejava el repte de dignificar el centre urbà actuant exclusivament sobre l’espai públic. Amb aquest prerequisit, l’actuació havia de ser capaç de transformar el paisatge urbà per conferir al centre una nova identitat digna i representativa. La consecució d’aquest objectiu comptava amb el propòsit del govern municipal de construir properament un gran aparcament excèntric que ha d’absorbir bona part del volum de vehicles escampats pel poble.Descripció
L’actuació parteix de la conversió de la plaça de La Constitución i dos trams adjacents del carrer de Las Escuelas i l’avinguda de Madrid en una zona de vianants de més de nou mil metres quadrats. Com en un woonerf holandès, els vehicles encara hi tenen un accés restringit, però l’aparcament ha desaparegut i s’inverteix l’antiga proporció entre les zones per a vianants i les zones per al trànsit rodat. A cada tram de carrer, l’arbrat i el mobiliari urbà es disposen formant franges longitudinals que protegeixen les zones laterals per a vianants del pas central per al trànsit rodat. Les zones per a vianants confereixen al carrer una secció asimètrica, amb una franja per caminar, estreta i lliure, i una franja per estar-s’hi, ampla i equipada. Els recorreguts de circulació serpentegen entre els llocs destinats a la reunió i el descans, que se situen alternativament a banda i banda de l’eix del carrer.Eliminats els graons i les voreres, tota la superfície d’intervenció queda al mateix nivell, de manera que l’espai esdevé continu i accessible. El paviment obeeix a una trama de fulls d’acer corten sobre la qual s’alternen panys de textures diferents resolts amb enllosats de granit, empedrats de llambordes, esteses de formigó o reblerts de terra vegetal. Els elements del mobiliari urbà, escocells, enllumenat, bancs i papereres, es composen ordenadament sobre aquesta retícula. Els bancs i els escocells s’agrupen sota els arbres per tal d’alliberar espai. El perímetre de la plaça es ressegueix amb fileres de lledoners i als trams de carrer hi ha ametllers i liquidàmbars que posen de manifest el pas de les estacions. Totes les infraestructures han estat renovades i el cablejat de les façanes s’ha soterrat sota el paviment.
Valoració
Menystingut com una tasca menor, l’ofici de pavimentar i equipar un espai urbà pateix sovint l’ús inercial de solucions constructives estandarditzades, que s’apliquen de manera automàtica, sense gaire voluntat ni reflexió. Altres cops, aquest mateix menyspreu es manifesta com un complex d’inferioritat que es pretén superar a través de sobreactuacions estridents i exagerades.Contràriament, aquesta actuació celebra la importància de l’ofici des d’una actitud alhora modesta i ambiciosa. És ambiciosa la voluntat de revalorar un centre urbà actuant només sobre el paviment i el mobiliari. També ho és la voluntat amb què es reflexiona sobre les possibilitats de conjugació dels diferents elements urbans sobre una mateixa trama ordenadora i unitària dictada pel paviment. Però la importància atorgada al paviment es manifesta en un joc savi i discret que evita les estridències del que és monumental per reconèixer-se amb modèstia dins del paisatge urbà. Les lleis internes d’aquest joc compositiu se subordinen modestament a l’ús públic de l’espai, oferint llocs concrets on estar, on jugar, on conviure. És d’aquesta manera com l’espai urbà pot començar a esdevenir espai públic.
David Bravo Bordas, arquitecte
[Darrera actualització: 02/05/2018]
