Estat previ

L’antic call de Madrid s’estenia al voltant de la plaça de Lavapiés, on durant l’edat mitjana hi havia una font que servia per practicar el ritual de rentar-se els peus abans d’entrar a la sinagoga. Aquest costum donà nom a la plaça i, per extensió, a tot el raval que l’envoltava. Des de llavors, el barri de Lavapiés ha acollit sempre els sectors més desafavorits de la població, adquirint així un caràcter populós, alegre i dinàmic però alhora marginal i conflictiu. Bona part de la immigració provinent de les zones rurals d’Espanya s’hi va instal•lar a partir de mitjan segle XX. El mal estat dels edificis els feia molt assequibles i això va atraure, durant els anys vuitanta, molts estudiants i joves mancats de recursos, amb els quals va arribar la bohèmia però també la droga, la indigència i la prostitució. Durant els anys noranta va ser el barri madrileny que va viure amb més intensitat el fenomen okupa i, amb el canvi de mil•lenni, ha acollit una nova onada migratòria provinent d’arreu del món, fins al punt que, avui, la meitat de la seva població és estrangera i és més notòria la celebració del Ramadà o del Cap d’any xinès que no pas la del Nadal.

En un teixit urbà tan dens i cosmopolita, les places públiques constitueixen l’escenari on es posen de manifest la riquesa de la diversitat social i els conflictes que li són propis. La plaça Tirso de Molina n’ha estat tradicionalment un clar exemple. Situada al límit septentrional del barri, a mig camí de la plaça de Lavapiés i la plaça del Sol, té una morfologia típicament mediterrània. Les seves façanes consolidades envolten el buit deixat el 1836, durant la Desamortització de Mendizábal, per l’enderrocament de l’antic convent de la Merced, última residència del dramaturg que li dóna nom i que hi té una estàtua dedicada. Té una forma allargassada i triangular, definida pel desdoblament del carrer de la Magdalena en el carrer de la Colegiata i el carrer del Duque de Alba. A més, hi ha poc menys d’una desena de carrers transversals que hi conflueixen i que, juntament amb el fet que des del 1921 acull una estació de la línia 1 del metro, la converteixen en un lloc de pas molt transitat i en un important punt d’accés al barri.

Durant les darreres dècades, però, la creixent intensitat del trànsit rodat va anar obstaculitzant la circulació dels vianants a través de la plaça. Les tres vies que l’envolten tenien diversos carrils de circulació que, juntament amb les fileres de cotxes aparcats, segregaven el centre de la plaça i la convertien a la pràctica en una rotonda. En aquest centre aïllat, transitat només pels usuaris de les parades d’autobús i habitat per persones sense sostre, s’hi arreplegaven la brutícia i els pocs arbres que el metro del subsòl i la circulació superficial havien respectat. El centre de la plaça era un espai residual que ja no reunia les qualitats d’un lloc de trobada.

Descripció

L’any 2004, l’Ajuntament de Madrid es proposa la reconquesta per als vianants de la plaça Tirso de Molina. A partir d’una estratègia consensuada amb els residents i els agents socioeconòmics més directament involucrats, es pretén treure profit de la posició estratègica de la plaça per retornar-li el flux transversal de vianants i la capacitat d’acollir les activitats exteriors del veïnat, que tindran prioritat sobre el trànsit rodat. Però, a més de la reordenació de la seva fisonomia i de la conversió en zona de vianants, l’estratègia nuclear d’aquesta reconquesta passa per la creació d’un mercat de flors. A petita escala, aquesta nova funció injectarà vida dins el paisatge de la plaça i, a una escala major, li atorgarà una especificitat que la diferenciarà d’altres espais públics de la trama urbana.


DESCRIPCIÓ DE LA INTERVENCIÓ

Al front occidental de la plaça el pas de vehicles s’ha reduït a un sol carril de circulació que s’eixampla en un tram per formar una zona de càrrega i descàrrega. A la banda septentrional, definida pel carrer de la Colegiata, s’han conservat dos carrils de circulació i s’ha obert un carril bus per servir les parades del centre de la plaça. Al costat definit pel carrer del Duque de Alba, s’ha eradicat completament la circulació de trànsit rodat. Això ha permès estendre l’àrea central de la plaça fins al peu de la seva façana sud, que és, dels tres fronts, el més permeable. D’aquí arrenquen cinc carrers transversals i exclusius per a vianants que porten directament cap a la plaça de Lavapiés.

Quatre jardineres allargades i lleugerament elevades protegeixen la zona pacificada del bullici del costat nord. El fet que estiguin aixecades respecte del forjat que cobreix el metro els permet contenir la terra necessària per plantar-hi, a més d’heura i plantes aromàtiques, nous arbres que complementen els existents. Algunes jardineres es pleguen sobre si mateixes per abastar àmbits diferenciats, com una àrea de jocs infantils, l’emergència d’una boca de metro o els voltants de l’escultura de Tirso de Molina. La continuïtat de les jardineres s’interromp només en tres punts, per donar pas als carrers transversals que vénen del sud de la plaça. Les lloses del nou paviment, que és plenament accessible a persones que es mouen amb cadira de rodes, canvien d’aparell per dibuixar sobre el pla de terra la continuïtat d’aquests carrers. Totes elles segueixen la directriu de la façana sud i defineixen una pauta que regula la disposició de fanals, fonts, jocs de xarranca, taules de futbolí, escocells, bancs i, especialment, de les vuit parades que formen el mercat de flors.

Batejada amb el nom d’una obra literària de Tirso de Molina, cadascuna d’aquestes parades és un cub format per una estructura metàl•lica revestida de llates de fusta. Una de les seves cares verticals es pot abatre noranta graus per formar una plataforma on exposar les flors quan la parada està oberta.