Estat previ

Amb una carena allargassada i paral•lela al mar, sobre el qual s’eleva fins a poc menys de dos-cents metres, Montjuïc és un promontori aïllat que separa el delta del riu Llobregat del nucli antic de Barcelona. El seu vessant nord-occidental cau suaument cap a la plana barcelonina, mentre que el vessant marítim forma un penya-segat sec i abrupte, el Morrot, que s’alça com a teló de fons del port de mercaderies. L’alçada i posició de la muntanya li han atorgat un paper rellevant en la història de la ciutat. Amb el gres de les seves pedreres, que ja s’extreia en temps dels romans, s’ha construït bona part dels edificis nobles de Barcelona i s’hi han trobat restes d’un poblat ibèric dels segles III i II aC. També conserva els vestigis d’un cementiri jueu de l’edat mitjana que probablement li donà nom ?Montjuïc vol dir «Mont dels Jueus» en català antic? i, des del 1883, acull el Cementiri del Sud-oest, el més gran de la ciutat, que exhibeix excel•lents mostres d’arquitectura funerària modernista. El 1929, la construcció del recinte de l’Exposició Universal, que encara avui és un espai firal de referència internacional, va comportar l’ordenació de les cotes baixes del vessant septentrional de la muntanya i la seva integració al teixit urbà. Les cotes mitjanes d’aquest vessant contenen l’Anella Olímpica dels Jocs d’estiu del 1992, així com un bon nombre de museus i teatres.

Llevat de totes les dotacions culturals i esportives que l’han anat colonitzant en diferents etapes i de manera fragmentària, la muntanya conserva una extensa massa vegetal. Això, juntament amb les esplèndides vistes que ofereix sobre el mar i la ciutat, la converteix en un atractiu lloc d’esbarjo que compensa les dificultats d’accés interposades per la topografia. Aquestes dificultats es van reduir considerablement amb motiu de l’Exposició Universal, quan es va construir un funicular que connecta la xarxa de metro amb la zona de Miramar, a la punta oriental de la muntanya, i el 1931, amb l’entrada en funcionament del Telefèric del Port, que uneix aquesta mateixa zona amb el barri portuari de la Barceloneta. El 1969 es va posar en servei un segon telefèric que complementava el funicular per cobrir les necessitats d’accés a la part alta de la muntanya, l’últim espai del qual la ciutat encara no s’havia apropiat.

Aquí hi ha una fortalesa militar que es va construir el 1751, aprofitant la importància estratègica del cim i que, des de llavors, ha protagonitzat una història funesta que explica que els barcelonins no hagin mirat sempre la muntanya amb simpatia. Lluny de tenir un paper defensiu, els seus canons no apunten al mar sinó a la mateixa ciutat, que, a mitjan segle XIX, va veure sufocades les seves revoltes populars amb diversos bombardeigs indiscriminats. Durant la resta del segle XIX i la primera meitat del segle XX, la fortalesa va servir per empresonar, torturar o executar persones que, en diferents situacions, s’havien oposat al poder establert. El castell es va usar com a presó fins al 1960, en què va ser parcialment cedit a la ciutat i es va convertir en museu militar.

A partir d’aquest moment, la part alta de Montjuïc va iniciar un primer moviment de reconciliació amb la ciutat. El 1966 s’hi va inaugurar un parc d’atraccions privat que, durant més de trenta anys, va tenir molt bona acollida per part de la població. Al cap de tres anys es van ordenar els terrenys que baixen des del castell fins a Miramar, amb la creació del Mirador de l’Alcalde. Aquest belvedere amb formidables vistes sobre Barcelona conforma una successió de terrasses enjardinades i pavimentades amb un peculiar collage de prop de 3.000 metres quadrats, elaborat per l’artista Joan Josep Tharrats a partir de la incrustació en formigó de culs d’ampolla, fragments de terrissa i peces metàl•liques de maquinària. Però, amb el canvi de mil•lenni, i malgrat la seva progressiva desmilitarització, l’apropament de la part alta de Montjuïc a la població civil continuava sent una assignatura pendent. El telefèric que complementava el funicular havia deixat de funcionar i el vehicle privat era el principal mitjà per arribar al cim. Obsolet i decadent, el parc d’atraccions va ser clausurat i el pas del temps, amb l’ajut d’una lenta esllavissada de terres, havia malmès seriosament el Mirador de l’Alcalde. A més, el Morrot i els terrenys naturals que separen el castell del Cementiri del Sud-oest, que mai no havien arribat a ser urbanitzats, eren espais residuals i inhòspits, fins i tot perillosos quan queia la nit.

Descripció

La part de la intervenció executada fins ara correspon a la meitat nord-oriental del passeig dels Cims, un tram d’un quilòmetre de llargada que s’estructura sobre les preexistències de la carretera de Montjuïc i l’avinguda del Castell. Aquestes dues vies de trànsit rodat, que se succeeixen per salvar un desnivell de cent trenta metres, han estat complementades amb un sistema de recorreguts exclusius per a ciclistes i vianants. Alguns d’aquests itineraris discorren paral•lelament als eixos de les vies existents, ampliant considerablement les anteriors voreres, mentre que d’altres zigzaguegen sobre els terrenys adjacents per suavitzar el seu pendent. Estan separats per talussos on s’ha respectat i intensificat la vegetació existent i, de tant en tant, s’eixamplen formant replans amb àrees de jocs, zones de repòs i guinguetes.

La carretera de Montjuïc, que constitueix el tram inferior del passeig, arrenca de la plaça de Carles Ibáñez, a seixanta-dos metres per sobre del nivell del mar, on hi ha Miramar i l’estació terminal del Telefèric del Port. Després serpenteja fins a arribar al Mirador de l’Alcalde, on s’ha estabilitzat el terreny amb l’encastament de vint micropilons, s’ha restaurat minuciosament el collage de Tharrats i s’han renovat les baranes, l’enllumenat i el mobiliari urbà.

Des del mirador, el tram superior del passeig acompanya l’avinguda del Castell fins al cim de la muntanya, a cent noranta-dos metres per sobre del nivell del mar. La vorera de l’avinguda, que en alguns trams tenia només un metre d’amplada, s’ha ampliat fins als cinc metres i el seu paviment s’ha refet amb una estesa de formigó clar, on s’han incrustat peces metàl•liques recuperades del collage del Mirador de l’Alcalde. També s’ha renovat l’antic aparcament del parc d’atraccions, adjacent a l’avinguda. Les seves plataformes són ara terrasses enjardinades que s’han connectat mitjançant rampes i escales per definir un recorregut que arriba fins a l’antiga fortalesa militar.

Al peu de l’edifici s’ha soterrat un dipòsit que acumula aigua bombejada des del subsòl de la ciutat i que alimenta un sistema de regatge per degoteig que proveeix tota la vegetació del passeig. L’estació terminal del Telefèric, que abans coronava el castell de manera aparatosa, ha estat desmantellada i reemplaçada per una nova estació situada al seu costat. Llevat d’aquest canvi, el nou Telefèric de Montjuïc manté el mateix recorregut que l’antic, tot i que ara els pals que subjecten els seus cables neixen dels talussos vegetals que acompanyen el passeig dels Cims. L’estació intermèdia, situada vora el Mirador de l’Alcalde, i l’estació inferior, que el connecta amb el Funicular de Montjuïc, també han estat aixecades de nou seguint un esquema de planta lliure que permet relacionar-les amb el paisatge i obrir-se cap a les vistes. Les seves instal•lacions han estat completament actualitzades per assolir una capacitat molt superior -2.500 usuaris per hora- i per fer-les accessibles a bicicletes i a persones amb mobilitat reduïda.