Estat previ
Davant l'Alhambra i el Generalife, més enllà de l'Albaicín, s’aixeca el Cerro de San Miguel, turó miraculosament preservat com a espai natural i salvatge que ofereix una de les millors vistes panoràmiques sobre la ciutat de Granada. Al seu cim hi ha l’ermita de San Miguel Alto, flanquejada per dos trams de muralla nassarita que s’han conservat gairebé intactes durant més de cinc segles i que coincideixen amb el límit del terme municipal. La muralla i els seus entorns immediats, poblats només per figueres de moro i atzavares, constitueixen un espai verd que articula la relació de la ciutat intramurs amb el territori exterior.A pesar d’aquesta privilegiada situació, la zona, sumida en un estat de deixadesa total, constitueix un sector urbà poc consolidat i afectat per certs condicionants de gran complexitat. D’una banda, es tracta d’un espai lliure i natural, però alhora residual i marginal. De l’altra, nous creixements urbans, formats per habitatges adossats amb un important impacte visual i ambiental, estan remuntant des dels anys noranta el vessant nord-oest del turó i s’acosten perillosament a la muralla. Per últim, enmig d’aquest gran desordre, la muralla està incompleta: al segle XIX un terratrèmol va fragmentar el seu braç nord i hi va provocar un esvoranc de 40 metres de llargada, visible des de l’Alhambra. Aquesta ferida és utilitzada com a pas franc pels vianants i els automòbils que es mouen entre la part alta de l’Albaicín i la nova urbanització de Los Cármenes de San Miguel.
Objecte de la intervenció
Davant d'aquesta situació, l'any 2002, l'organisme municipal Fundación Albaicín-Granada promou una actuació que suposa una inversió d'un milió d’euros, finançats amb fons europeus. El seu objectiu primordial és preservar el lloc per evitar que arribi a ser construït i contenir així l’excessiva pressió dels nous creixements urbans. Per assolir aquest objectiu, el projecte es vertebra a partir de dos grans eixos estratègics. D’una banda, pretén domesticar el paisatge vegetal, més que urbanitzar-lo, i, de l’altra, vol rehabilitar la muralla i restablir-ne la continuïtat lineal.Descripció
La recuperació paisatgística del Cerro de San Miguel arrenca amb una operació de neteja general. Les tones de residus amuntegats a les coves dels voltants de la muralla són substituïdes per noves plantacions de figueres de moro i atzavares. A més de restaurar-se les façanes de l'ermita, es millora l’estat dels camins que la connecten amb l’Albaicín. Així, es restauren els fragments on encara es conserva l’empedrat granadí i es disposa, allà on aquest ha desaparegut, un paviment tou de terra piconada. Els trams de camí amb més pendent es resolen amb escalinates formades per grans blocs de pedra recolzats sobre el terreny.Pel que fa a la rehabilitació de la muralla, l’esvoranc es reomple amb un apòsit que evita el contacte directe amb les restes històriques i garanteix la conservació dels seus panys de paret i els seus fonaments. En contraposició amb la terra pastada de les tàpies originals i el maó de les restauracions anteriors, ara s’empra una econòmica fàbrica de blocs de granit brut, amb dimensions normalitzades i junta d’un mil·límetre de morter d’alta resistència. El nou pany de muralla té exactament el mateix gruix que els antics. Ara, però, aprofitant que la seva solidesa estructural no depèn del fet que sigui massís, el mur esdevé una crugia que allotja un passadís angost de 80 centímetres d’amplada. La disposició dels blocs de granit en els paraments exteriors de la crugia deixa uns buits aleatoris que, com en una gelosia, recreen jocs lumínics i ofereixen una vista calada de la ciutat. Als dos extrems del passadís hi ha dues portes que comuniquen ambdós costats de la muralla.
Valoració
Aquestes dues portes, que no figuraven al projecte original, són fruit de la pressió exercida per veïns, que veien de mal ull com desapareixia l'antic pas franc que oferia l'esvoranc. De fet, l'obra, interrompuda abans d'estar acabada, ha despertat a Granada una controvèrsia mediàtica de grans dimensions que ha culminat amb la decisió sorprenent, per part del mateix Ajuntament que la va promoure, de procedir al seu enderroc. L'argument amb què es justifica oficialment aquesta decisió és la inviolabilitat del patrimoni contra el qual s'afirma que atempta el projecte.En realitat, aquest despropòsit delata dues actituds que malinterpreten la intervenció, malauradament efímera. En primer lloc, es reincideix en la malaptesa intel·lectual amb què encara s'interpreten les actuacions no mimètiques sobre el patrimoni. Lluny d'atemptar-hi, la intervenció és plenament respectuosa. Des de la llunyania, dóna continuïtat visual al llenç de la muralla i en restitueix el límit històric perdut. Des de la proximitat, la rehabilitació de la muralla s'escomet des d'una òptica contemporània que vol reconciliar el seu significat històric amb el seu sentit actual, diferenciant clarament allò preexistent d'allò reparat, però entonant la seva aparença amb la resta. En segon lloc, es posa en evidència que el moll de la polèmica no es troba tant en l'àmbit estrictament arquitectònic com en el polític. En efecte, la decisió municipal fa palesa la dificultat de posar límit a la incontinència urbanística que depreda actualment molts territoris arreu d'Europa. D'alguna manera, la muralla reconstruïda havia de ser un mur de contenció dels creixements desbocats i ara aquest mur tornarà a estar perillosament esqueixat.
David Bravo Bordas, arquitecte
[Darrera actualització: 02/05/2018]
