Estat previ

Aquesta actuació s'inscriu dins del marc del progressiu desplegament de la xarxa del Ferrocarril Metropolità de Barcelona, concretament del pla de continuïtat de la línia 3 del metro en direcció a Montbau, que suposa la creació de tres noves estacions de metro en aquesta zona de la ciutat: Mundet, Valldaura i Canyelles, la ubicació de les quals es decidí amb la participació activa de les associacions de veïns. A l'àrea de la Vall d’Hebron, en el punt de confluència entre la ciutat i els contraforts naturals de la serra de Collserola, l’extensió del metro representa el lògic increment de la connectivitat general de la zona a la xarxa de transports urbans i la consegüent millora del servei que el transport públic pot brindar a la nombrosa població que hi habita.

Els elements integrants de la nova infraestructura de l’estació Mundet –el cos constituït per una estructura en forma de T, el túnel pel qual discorren les vies i l’accés perpendicular a aquest– foren el punt de partida d’aquesta intervenció sorgida de la necessitat de qualificar ambientalment i arquitectònicament l’obra civil entregada.

Descripció

Després de l'anàlisi de la topografia del lloc i de l’estat de les noves infraestructures, el projecte arquitectònic apostà per substituir les boques d’accés i els edicles habituals en aquest tipus d’instal·lacions de transport per un plegament de les voreres que afavorís la relació entre l’interior de l’estació i l’exterior urbà buscant la continuïtat directa amb la ciutat i la possibilitat d’il·luminació natural del passatge i de l’espai del vestíbul. Aquest plegament en rampa de la via pública que configura l’entrada a l’estació millora l’accessibilitat general de recorreguts ja que habilita itineraris practicables per a gent amb problemes de mobilitat reduïda. El passatge fou concebut com la continuació natural de l’avinguda de Can Marcet, i dóna accés a les instal·lacions del metro i connexió directa entre les realitats d’una banda i l’altra de la via ràpida, fet que millora la comunicació a peu al sector.

Per tal de concretar les qualitats dels tres elements constitutius d’aquesta intervenció –el pas, el vestíbul i l’andana– i configurar espais amplis i agradables, s’inicià un procés guiat per la voluntat de caracteritzar específicament cada un d’aquests tres àmbits des de les seves particularitats i la seva funcionalitat implícita. El tractament de materials i els acabats finals es concretaren en la utilització preeminent del formigó, l’acer i el granit, conformant elements antivandàlics i adientment resistents, atenent tant a l’ús intensiu com al seu fàcil manteniment. Per tal d’agilitzar el procés de substitució dels elements quan aquest fos necessari, es proposà en molts casos una estricta modulació dels elements constructius. La il·luminació, tant natural com artificial, fou treballada com un component fonamental per a la creació d’una atmosfera confortable i segura.

Per a la configuració del passatge soterrat, concebut com un carrer de deu m d’ample sense cap obstacle, es dissenyaren ex professo panells prefabricats de formigó i acer inoxidable. El nou pas deprimit incorporà en el seu parament sud un projecte artístic, Mundets 01, que des de la seva concepció i a través de la involucració ciutadana contribuí a la construcció del lloc. L’artista proposà una reflexió sobre la dimensió pública i social d’aquests espais de la mobilitat col·lectiva. La instal·lació fotogràfica porta l’esfera de la vida personal i el concepte d’identitat individual al bell mig del passatge deprimit, espai del trànsit de la massa, sovint associat als conceptes d’anomia i de no lloc. El projecte pretén anar-se actualitzant amb el temps, mostrant la seva vocació de compromís amb el nou lloc, i amb aspectes que li són propis: els fluxos de gent, la mateixa gent o el pas del temps.

El vestíbul, vinculat directament amb al carrer d’accés, s’organitzà a l’entorn d’un nucli central aglutinant de les circulacions verticals, enmig d’un espai volgudament diàfan ritmat per una seqüència de llum i ombra aconseguida arran de la col·locació al sostre, aprofitant les possibilitats que les bigues de suport de les lloses brindaven per a la seva localització, de la il·luminació artificial, oculta i difusa. S’aconseguia així un alt nivell d’il·luminació que, amagada entre intersticis, qualifica l’espai sense enlluernar. El material principal emprat en aquest espai fou el granit verd, tant als terres com a la paret. La configuració d’una placeta adjacent, a la mateixa cota que el vestíbul, possibilità la seva il·luminació natural a través d’un gran envidriament i la creació d’un vincle directe amb l’exterior immediat. A l’andana, es qualificà el sostre a base de lluminàries asimètriques que produeixen una llum indirecta amb una percepció marcadament diferenciada segons s’accedeixi a aquest espai o se’n surti. Igualment es dissenyaren panells fonoacústics per tal de minimitzar l’impacte sonor dels trens.