Estat previ
La riera de la Fontsanta, en el terme municipal de Sant Joan Despí, a l'Àrea Metropolitana de Barcelona, fou canalitzada anys enrere i utilitzada durant molt temps com a abocador a l'aire lliure de materials inorgànics, fet que comportà una alteració substancial de la seva forma, alhora que l’eliminació d’un sistema natural amb els seus processos implícits. Abans del projecte, la riera presentava diferents graus de transformació; mentre que l’àmbit comprès entre un cementiri existent i un equipament esportiu construït sobre un gran dipòsit d’aigües havia estat completament terraplenat, la zona desenvolupada en la quarta fase del projecte per a la construcció del parc mantenia en bona mesura la forma i la topografia dels entorns de l’antic curs d’aigua.Objecte de la intervenció
En l'àmbit mediterrani, la característica presència de rieres ha tingut una forta incidència en la morfologia del territori. Malgrat aquest fet, no obstant, les rieres i els seus àmbits d'influència han estat entesos sovint com a llocs marginals de la ciutat, no aptes per a acollir els seus usos principals i sovint qualificats pel planejament urbanístic com a zones verdes de posterior desenvolupament. L'Àrea Metropolitana de Barcelona convocà un concurs per a la construcció d'un parc que, adoptant el nom de l’antiga riera on s’ubica, posés en valor aquest indret, donant-li sentit a escala local i supralocal. El parc de la Fontsanta, construït en diferents fases d’ençà del concurs i situat entre una zona industrial i una àrea residencial de construcció relativament recent, havia de reconduir aquesta situació de marginalitat i creixent precarització del lloc convertint-lo en un entorn verd on el paisatge tornés a ser el veritable referent.Descripció
El parc, en les seves diferents fases d'execució, representa un conjunt d’espais públics nous per a la ciutat. La quarta fase, amb una superfície de 3,5 hectàrees, es desenvolupà en una zona on la morfologia i la topografia original, amb desnivells de fins a 30 metres, s’havien mantingut amb poques alteracions. El projecte proposà una intervenció que refés el lloc a través de la memòria dels seus diferents estats anteriors, utilitzant instruments propis del paisatge. Els dos elements bàsics per a la configuració general del parc en aquesta fase foren les terrasses de gabions, utilitzades per tal de resoldre les diferències de cota i configurar les zones d’ús intensiu, i el bosc, d’aurons i freixes, per generar un teixit capaç de donar continuïtat a un espai d’interès metropolità i d’escala territorial.El sistema de circulacions del parc s’organitza a partir de les condicions topogràfiques del lloc. Des de les cotes altes, enllaçades amb els diferents vials de l’entorn, però fonamentalment a partir d’un punt que el relaciona amb la zona residencial veïna, es configura un àmbit planer, suaument descendent, des del qual es pot accedir gradualment vers els recorreguts inferiors al mateix cor del desaparegut curs d’aigua, al fons d’un barranc, on a través d’un itinerari abrigat pels talussos de terra s’arriba a una nova pista poliesportiva o a una petita bassa, respectivament a ambdós extrems.
En els talussos del barranc, a fi i efecte d’estabilitzar les vessants castigades per l’impacte de l’antic abocador, s’aportaren noves terres que generaren una estructura formal sensiblement nova, que consolidava els fort pendents naturals de la conca. S’actuà de manera que, sense pretendre una reconstrucció obstinada de la situació original del lloc, sí que s’aconseguís en canvi que aquest, des de la memòria dels seus diferents moments previs –com a riera i com a abocador–, insinués els mecanismes que guiaren la intervenció. Així, l’acció d’abocar duta a terme per a la consolidació de les terres, s’extrapolà al tractament i disposició de la nova vegetació que vessa pels talussos laterals des de les plataformes superiors seguint els previsibles cursos de màxima erosió de les aigües per acabar acumulant-se en massa a la part inferior de l’antic llit de la riera, on la seva absència motivà la proposta d’un recorregut per a vianants en ziga-zaga que reinterpreta d’alguna manera la presència del vell flux enmig de la seqüència naturalitzada dels cons de terres del barranc. Per a les noves plantacions s’utilitzaren espècies vegetals existents al lloc –oms, ginesta i mimoses–, vegetació pròpia de riera –robínia i ailants–, plantes sarmentoses i plantació de prats de gramínies destinats a fixar les terres i evitar l’erosió.
Valoració
El nou parc és fruit d'una actuació atenta amb les condicions naturals d'un lloc que es refà a partir de les seves pròpies vicissituds. L'actuació proposa uns itineraris naturals per l'entorn consolidat que, amb la seva contraposició formal, reinterpreten l'àmbit i fan aflorar la seva història. Així, els eixos rectilinis dels recorreguts de vianants de les cotes altes, relacionats amb l'entorn urbà, semblen incitar, amb la seva direccionalitat manifesta, a endinsar-se en el misteriós món del fons del barranc, en el qual el petit pas que discorre tranquil·lament entre les altes parets als seus flancs, contrasta per la seva definició trencada amb la configuració dels passos anteriors. Els canvis sobtats de perspectiva en el traçat de l'itinerari inferior conviden a abstreure's del context urbà i a endinsar-se en el l'aire secret i recòndit d'un lloc que gràcies a aquesta actuació reviu en bona mesura la seva condició natural.El petit estany en un dels extrems de l'antiga llera del curs fluvial no fa sinó accentuar l'aire d'al·lusió general a la memòria del lloc i als seus estats anteriors, en un homenatge a l'absència de l'aigua, vella protagonista del lloc i última responsable de la seva morfologia característica. La construcció del parc de la Fontsanta ha representat una significativa millora ambiental per a tot el context urbà immediat i ha transformat una perifèria precaritzada pel seu mal ús i estat d'abandó en un indret naturalitzat per al repòs i el lleure ciutadà.
Mònica Oliveres i Guixer, arquitecta
[Darrera actualització: 02/05/2018]
