Estat previ

Duisburg és una ciutat de la conca del Ruhr, una de les zones més densament poblades d'Alemanya a causa del seu fort desenvolupament industrial a partir de mitjan segle xix. Dins el Ruhr, la regió que rega el riu Emscher, amb uns dos milions d'habitants que viuen en disset ciutats, es coneix pels testimonis d’un important passat industrial, mines i plantes de producció siderúrgica en bona part abandonades, una xarxa viària i ferroviària que creua tot el territori al costat de l’Emscher, que fou canalitzat com a col·lector per al transport d’aigües residuals.

L’antiga planta siderúrgica Thyssen Hochofenwerk Meiderich, situada entre els barris de Meiderich i Hamborn de la ciutat de Duisburg, constituïa un d’aquests exemples d’implantació d’indústria pesada a la vora de l’Emscher. Les seves instal·lacions ocupaven una superfície d’unes 200 ha i estaven formades per la zona minera i la coqueria, la fàbrica siderúrgica, els dipòsits de materials i una àmplia xarxa de vies fèrries industrials. Quan l’activitat cessà definitivament a l’antiga planta Thyssen, a mitjan dècada dels vuitanta, el terreny que havia ocupat, tancat i desconegut per a la gran majoria dels habitants de l’entorn, presentava un elevat grau de contaminació del sòl i de les aigües però, malgrat això, la mateixa inactivitat havia afavorit una renovació ecològica espontània que obria clares esperances per a nous usos de la zona.

Descripció

El terreny del parc és una superfície fragmentada per autopistes, carreteres, línies fèrries, murs i instal·lacions industrials on és impossible reconèixer el paisatge original. Per aquesta raó, el sentit de la intervenció ha estat recuperar bàsicament un paisatge conformat per l'antiga activitat productiva i obrir-lo a usos nous.

La planificació del parc va haver de preveure tota la complexitat d’elements que presentava el terreny de l’antiga planta siderúrgica i treballar amb tots ells per tal de crear un espai públic amb un caràcter prioritàriament d’espai verd. En primer lloc, es van tenir en compte les difícils condicions del lloc a causa de la contaminació que hi havia provocat l’activitat industrial, i la necessitat d’integrar les capacitats ecològiques de la vegetació i la fauna que de manera espontània s’havien anat desenvolupant en el terreny de l’antiga planta Thyssen. Al mateix temps, es decidí no enderrocar l’equipament industrial de la fàbrica –fet que hauria estat inviable per raons de cost econòmic– i valorar-lo com a patrimoni històric, i es tingueren en consideració les exigències de les associacions ciutadanes que plantejaren diverses opcions d’oferta cultural i de lleure.

Sota aquests supòsits, l’actuació sobre el parc quedà dividida en diversos sistemes, entre els quals i com a fonamental hi ha el sistema de l’aigua. L’Emscher canalitzat que recorre el parc s’ha regenerat gràcies a l’aportació d’aigua de pluja, que al llarg del seu cicle fins al riu aprofita els antics dipòsits de refredament de la fàbrica. Un dels altres sistemes del parc el formen les vies fèrries, que s’han tractat com passeigs elevats que travessen tot el terreny oferint punts de vista privilegiats. La presència d’aquestes vies, així com també la dels altres elements construïts, fa que la vegetació no s’estengui uniformement sinó que hi apareix fragmentada i adaptada a les característiques del sòl; per exemple, sobre una superfície formada per restes de materials de fosa, sorres i cendres es desenvolupa una vegetació semblant a la de l’estepa. Respecte a la contaminació del sòl, en algunes parts visible i en altres soterrada, s’han emprès diverses accions de sanejament en funció del tipus de materials contaminants, de manera que hi ha zones on s’ha revestit el terreny amb noves capes i d’altres que han estat tancades i no podran ser utilitzades fins que no transcorri un llarg període de temps.

L’estructura principal dels antics forns serveix ara per explicar el passat industrial del lloc, la seva important altura fa que s’utilitzi com un mirador sobre la zona i al bell mig s’ha habilitat un auditori per a concerts multitudinaris. A l’espai lliure que hi havia entre els forns s’ha construït la Plaça Metàl·lica, formada de lloses de fosa de material reciclat, que actua com a espai central de tot el parc i lloc de manifestacions de tota mena. En canvi, els antics dipòsits de material allotgen dins seu jardins tancats on creixen diferents tipus de plantes. Una passarel·la d’unió entre diferents parts del parc permet de contemplar aquests jardins al fons de les estructures dels dipòsits. Escales i altres elements d’accés construïts han estat fets amb materials reciclats del mateix lloc.

La participació directa d’associacions cíviques de la zona en la definició del parc es palesa en la utilització de les estructures de ciment dels antics magatzems de material com a parets d’escalada, mentre que el club de submarinistes utilitza les aigües que han penetrat en el subsòl dels antics dipòsits de mineral formant grutes profundes i té la intenció de convertir l’antic gasòmetre en un gran dipòsit d’aigua per a l’aprenentatge del submarinisme.

Les dependències d’entrada del parc allotgen un petit museu sobre el passat industrial del lloc, a càrrec d’una societat muntada amb aquesta finalitat. Finalment, a la part sud-est del parc s’ha establert una granja pedagògica adreçada als nens de les escoles properes, que facilita el contacte amb els animals i introdueix en l’elaboració d’un jardí rural.