Estat previ
A vista d’ocell, no és l’agricultura sinó la indústria minera el que, des de mitjan segle XIX, fa palesa l’acció de l’home sobre la plana on es troba Lens. No obstant això, el prolongat declivi econòmic que ha viscut la regió des dels anys seixanta ha deixat el paisatge ple d’infraestructures i explotacions abandonades que la natura s’afanya a recolonitzar. Des dels anys noranta, quan l’extracció carbonera va cessar del tot, les autoritats de la regió de Nord-Pas de Calais han apostat per la reconversió cap a manufactures amb més valor afegit, com la indústria alimentària i la de l’automoció, o cap al sector terciari, especialment preocupat per atraure estudiants i turistes.El cert és que l’enclavament presenta diverses oportunitats que el fan potencialment atractiu: cruïlla d’importants rutes europees, proper a les fronteres belga i alemanya i situat a una hora de París en TGV o de la boca de l’Eurotúnel, que porta a la Gran Bretanya. La jove Universitat d’Artois, amb una de les seus a Lens, encarna la voluntat d’atraure estudiants. La d'atreure turistes va motivar que, l’any 2003, el govern regional i els responsables del Museu del Louvre signessin un acord de col·laboració inspirat en el precedent de Bilbao. Seguint l’estratègia de la capital biscaïna, que va combatre la desindustrialització de la seva ria amb una reforma urbana centrada en l’obertura d’una delegació de la Fundació Guggenheim de Nova York, Lens havia d’acollir una seu del museu parisenc. Se li va reservar una parcel·la triangular, amb una superfície de vint hectàrees, situada als afores de la ciutat i envoltada de teixits suburbans de baixa densitat. Es tractava d’un jaciment abandonat, amb diversos pous miners i piles allargassades on l’escòria s’acumulava fins a quatre metres d’alçada.
Objecte de la intervenció
L’acord entre el Museu del Louvre i la regió de Nord-Pas de Calais havia de beneficiar ambdues parts. D’una banda, la nova seu donaria sortida a una part de l’extens fons artístic que, per manca d’espai expositiu, el Louvre es veu obligat a retenir en els seus magatzems subterranis, antiquats i perillosament exposats a una eventual crescuda del Sena. De l’altra, el renom del museu parisenc situaria Lens al mapa cultural francès, hi atrauria visitants d’arreu i estimularia la regeneració econòmica de la regió.A més, la implantació del museu sobre l’extens jaciment miner havia de servir per regenerar-ne el paisatge contaminat i obrir-hi un nou parc que connectés l’equipament amb les urbanitzacions dels voltants. L’espai verd seria un lloc d’activitat cultural vinculat a l’agenda del museu, però independent dels seus horaris. Un punt de trobada ciutadana, espai per a la comprensió de la memòria industrial de la regió i amb funció pedagògica sobre els valors ecològics del lloc.
Descripció
Inaugurat al desembre del 2012, el nou Museu Louvre-Lens és un centre d’exposicions que, sense fons permanent, exhibeix una col•lecció de sis-centes obres cedida temporalment per la central de París. A més, les seves instal•lacions compten amb un annex preparat per emmagatzemar obres d’art en millors condicions que als soterranis de la seu central. El complex cultural consta d’una sèrie de cossos prismàtics esglaonats i molt oberts al paisatge que els envolta.La naturalesa, que ja havia començat a colonitzar el jaciment durant dècades d’abandonament, va ser reforçada amb nous exemplars d’espècies arbòries i arbustives. Els materials del jaciment s’han mantingut al lloc però se’ls ha sotmès a diverses operacions que n’acceleren la naturalització. A les piles d’escòria, es van fer talls verticals que serveixen per definir un recinte. També es van practicar al terra perforacions regulars que conviden la molsa a colonitzar el sòl esquistós formant catifes que absorbeixen els metalls pesants i redueixen la pols que el vent suspèn a l’aire. Al voltant de l’edifici, hi ha un paviment de formigó que dibuixa clapes rodones plenes de grava o de vegetació. També s’ha estès una xarxa de senderes que serpentegen entre els arbres preexistents.
Valoració
L’obertura del Museu Louvre-Lens descentralitza l’atractiu de l’omnipotent París cap a una perifèria greument afectada per la desindustrialització. Tant de bo l’aposta per la terciarització serveixi perquè la regió de Nord-Pas de Calais combati l’atur i la decadència del seu paisatge postindustrial. En tot cas, el parc que envolta la nova seu és un primer pas en la millora del territori. La intervenció s’adscriu a una escola del paisatgisme que, a l’hora de restituir els valors naturals d’un lloc delmat per l’activitat humana, no opta per fer taula rasa de les preexistències i endur-se runes i materials contaminats a un abocador llunyà. Al contrari, en una actitud honesta, sensata i respectuosa amb la memòria, es contenta d’efectuar operacions subtils però estratègiques que estimulen la natura perquè es torni a fer càrrec del jaciment.David Bravo
[Darrera actualització: 18/06/2018]
