multimedia-frontend Portlet

6 July 2020

Public space’s normality

Hans Ibelings

What are the responses of designers and architects to the crisis of the pandemic with regard to public spaces? The architecture critic Hans Ibelings observes that the debate about the spatial implications of confinement has mostly focused on the home and workplace, while public space has only been marginally present. He analyses proposals that have recently appeared in specialist media, through competitions for ideas, and in a range of municipal initiatives, and indicates the urban transformation trends linked with sustainable and inclusive public spaces.

Els arquitectes, els urbanistes i els paisatgistes transmeten optimisme, encara que només sigui perquè professionalment estan segurs que la seva feina pot fer que el món es converteixi en un lloc millor. L’optimisme en el disseny també és fonamental per a les intervencions en l’espai públic, però té un significat diferent des que va aparèixer la pandèmia.

Les respostes dels dissenyadors a la crisi de la pandèmia es poden dividir, a grans trets, en tres categories. Un grup de dissenyadors donen per descomptat que això passarà, i que tornarem a un món no gaire diferent del d’abans de la pandèmia, en el qual la gent interactuarà en públic de la mateixa manera que abans. Aquests dissenyadors principalment aguanten la crisi, i mentrestant confeccionen projectes que no difereixen gaire dels que haurien dissenyat fa un any. D’altres creuen que hi haurà una «nova normalitat», i passen el temps inventant frenèticament noves maneres d’adaptar els espais públics a les noves circumstàncies, contradissenyant intuïtivament per mantenir les persones separades les unes de les altres. Un tercer grup creu que la pandèmia serà una oportunitat per incorporar canvis més fonamentals en les polítiques urbanes, i que això comportarà una «normalitat diferent».

En els darrers dos mesos, la pandèmia ha comportat principalment canvis específics per mantenir la distància entre persones. Però també cada vegada hi ha més propostes per reconfigurar els espais públics urbans de manera més permanent, perquè se suposa que el virus influirà en les nostres vides quotidianes durant un període de temps imprevisible, per crear el que ja s’anomena la societat dels dos metres. Un exemple és el projecte «Where We Stand», una iniciativa de David Michon amb l’agència Ask Us For Ideas, que va convidar 15 empreses de disseny, principalment d’Europa i dels Estats Units, a «ajudar a reimaginar els espais públics per adaptar-los a les noves demandes de distància social que els hem d’exigir mentre abordem una pandèmia global. Un cop escollit un espai públic, cada agència evita el llenguatge políticament correcte de cautela i restricció, i descobreix maneres boniques de fomentar una conducta segura i reocupar els nostres parcs, carrers, places i camps d’esports amb una sensació de comoditat, alegria i fins i tot celebració».

La meitat de les propostes de «Where We Stand» es basen en objectes per crear illes en els espais, per agrupar i dividir les persones. Els altres projectes són bàsicament intervencions planes, amb formes, punts i línies pintats (en un cas virtualment) amb la mateixa finalitat de gestionar les multituds i mantenir les distàncies. Sorprenentment, aquestes propostes planes, que ofereixen un aspecte fantàstic quan s’observen des d’un punt de vista elevat, venen de la mateixa capsa de pintures i cintes que els propietaris de les botigues han utilitzat darrerament per improvisar cues de compradors davant dels seus establiments.

Malgrat el llenguatge generós que els acompanya, la major part dels quinze projectes de «Where We Stand» són més aviat prescriptius de com se suposa que s’ha de comportar la gent en aquests espais públics. En aquest sentit, aquests projectes no difereixen gaire de la major part de les altres respostes a la pandèmia, que tampoc no deixen gaire a l'atzar. Aquesta tendència, que ja havia començat molt abans que arribés la pandèmia, s’ha vist reforçada amb el coronavirus en un domini públic cada vegada més vigilat i que ofereix cada vegada menys espai per a conductes atípiques.

«Where We Stand» és excepcional perquè es centra en l’espai públic, que, en canvi, només està present de manera marginal en el debat sobre les implicacions espacials del confinament, que es centra principalment en la llar, el lloc de treball, i la llar com a lloc de treball.

La web de notícies Dezeen es pot utilitzar com a mostra del clima que es viu en el món del disseny. El 27 de gener va publicar el seu primer article relacionat amb la Covid, amb el títol «La Xina construeix en deu dies un hospital de mil llits per tractar el coronavirus». Des d’aleshores, aquest lloc web ha penjat gairebé cinquanta peces cada mes, al començament gairebé sempre sobre idees d’edificis d’emergència, accessoris mèdics impresos en 3D i material de protecció, seguides d’un munt d’anuncis de cancel·lació d’actes relacionats amb el disseny, tota mena d’eines de distanciament social «instagramables» i sovint força absurdes, reflexions sobre el teletreball, nous dissenys d’oficina, prediccions contradictòries sobre mons que mai no tornaran a ser els mateixos, noves distribucions dels seients dels avions, necrològiques de dissenyadors que han mort de coronavirus, i pel·lícules per veure durant el confinament.

L’espai públic ha rebut relativament poca atenció. Deixant de banda un article sobre «Where We Stand», Dezeen va publicar, per exemple, un parc infantil (dissenyat per Rimbin) que permet que dos nens utilitzin un gronxador de palanca mentre estan cadascun dins d’una bombolla protectora; un Parc de la Distance, que és com un laberint, de Christian Precht, i un projecte de barri residencial a Tirana, dissenyat per Stefano Boeri Architetti, que va arribar just a temps per ser qualificat de postpandèmic i resistent al virus (i ecològic, socialment divers, a prova de terratrèmols i moltes coses més).

Dezeen també va publicar una visió general de com diverses ciutats europees i nord-americanes estan «elaborant plans per prendre espai de carrer als cotxes, a favor de ciclistes i vianants, com a reacció a la pandèmia del coronavirus». Malgrat que aquestes propostes s’emmarquen com una reacció immediata a la crisi, en realitat formen part d’un esforç més ampli i durador per fer les ciutats més sostenibles. La pandèmia es veu com una oportunitat de donar una empenta addicional a la reducció del trànsit, i la promoció d’alternatives més ecològiques.

L’article parla, per exemple, dels «Strade aperte» (carrers oberts) de Milà, un projecte que la ciutat ha desenvolupat amb la col·laboració de Bloomberg Philantropies, la divisió sense ànim de lucre de Bloomberg Associates. «Strade aperte» és essencialment el mateix que la col·laboració anterior a la pandèmia entre Bloomberg Associates i l’Ajuntament de Milà sobre les anomenades «Piazze aperte» (places obertes), que pretenien transformar «espais de carrer infrautilitzats en places socials plenes de vida en benefici dels residents i els negocis locals». Tots dos projectes són una reproducció més o menys fidedigna de l’estratègia utilitzada per a la transformació de Times Square, amb l’urbanista danès Jan Gehl com a assessor, que es va dur a terme quan Bloomberg era alcalde de Nova York.

Molts dels projectes de Bloomberg Associates proposen una «Starbucksisació» similar de l’espai públic, i apliquen la mateixa fórmula tant a Ciutat de Mèxic com a Detroit o Atenes, i sovint acaben decorant-ho amb les mateixes taules i cadires de bistró francès, de colors brillants, que es van col·locar a Times Square: reducció de l’espai per a la circulació i l’estacionament de vehicles, marques de carrils bici sobre l’asfalt, voreres més amples i pintades, i més mobiliari urbà i plantes.

En concret la pintura s’ha convertit en una eina cívica habitual per marcar el canvi. És una manera literalment superficial de fer que les ciutats siguin més habitables. A començaments d’aquest segle, hi havia una idea similar darrere del projecte d’Edu Rama, alcalde de Tirana, de pintar els edificis amb colors brillants, que va ser, segons la xerrada TED de Rama, un mitjà per «recuperar la ciutat».

En el cas de Milà (i altres projectes de Bloomberg) el color s’utilitza per delimitar l’espai per als vianants i els carrils bici, i es basa en una pràctica venerable —i predominantment europea— que ha trobat un argument addicional en les precaucions que la gent ha de prendre durant la pandèmia: les voreres més amples permeten a la gent mantenir una distància de dos metres, els carrils bici són necessaris a causa del major nombre de ciclistes que volen evitar el transport públic. Però, en essència, és la continuació d’una estratègia molt més antiga de reconquerir l’espai urbà i prendre’l al cotxe, com ja fa dècades que es va implantar en ciutats orientades a les bicicletes, com Amsterdam i Copenhaguen, o ciutats cada vegada més bike-friendly (favorables a les bicis) com Barcelona, París, Viena, Anvers i Oslo.

La pandèmia no és un punt d’inflexió en els plantejaments cívics de l’espai urbà i la mobilitat, sinó una oportunitat perquè les ciutats accelerin el que ja tenien sobre la taula. Però no sense reptes. El transport públic, que fa temps que es promou com a alternativa viable als cotxes privats, ha caigut en desgràcia des que va començar la pandèmia. El bus, el tramvia, el metro i el tren han perdut passatgers i momentàniament no semblen propostes gaire atractives per desterrar l’ús del cotxe. En canvi, la bicicleta és cada vegada més popular i ofereix un argument convincent a favor del desenvolupament de més infraestructures ciclistes, noves i millors. De fet, això podria tenir un efecte durador en la mobilitat urbana i la qualitat de vida, ja que la disponibilitat d’una bona infraestructura per a bicis anima la gent a utilitzar aquest mitjà més sovint.

Queda per veure si la pandèmia canviarà a llarg termini la ciutat europea, i com ho farà. Depèn en gran mesura de factors que queden fora de l’abast dels dissenyadors de l’espai públic, per exemple quantes botigues, magatzems, bars i restaurants sobreviuran, i si el turisme es recuperarà. Si el confinament ha demostrat alguna cosa és, justament, fins a quin punt la vida de la ciutat, i dels espais públics depèn del consum i del comerç.

Amb totes les noves normes, escrites i no escrites, que prescriuen la manera de comportar-se i d’interactuar amb els altres, l’ús dels espais públics ara està molt més regulat i els fa molt més previsibles que abans. En qualsevol cas, la pandèmia ha robat als espais públics una part del seu ús habitual i molts dels seus imprevisibles plaers accidentals. Així, demostra que el que normalment es dona per descomptat, com el caràcter i l’ambient dels espais públics, només ve determinat parcialment pel seu mobiliari, i depèn molt més de com podem i volem utilitzar-los en realitat.

You could also find interesting