Estat previ
Abans de la Segona Guerra Mundial, els voltants de l’estació de Hofplein, al districte central de Rotterdam, eren un lloc concorregut i ple de vida, amb locals emblemàtics com el club de jazz Pschorr o el Gran Cafè Loos. No obstant això, els bombardejos de l’exèrcit nazi van arrasar del tot el centre urbà, que no va ser restituït després del conflicte bèl·lic. En lloc de l’antic teixit compacte, fet de carrers amb escala humana i illes de cases entre mitgeres, l’Ajuntament de postguerra va decidir desenvolupar-hi un nou creixement modern, fet de torres i blocs exempts, separats per espais públics excessivament grans i, per tant, inhòspits, insegurs i de manteniment costós. Era especialment erma una franja de dotze hectàrees marginada entre l’avinguda de Weena i les vies elevades del ferrocarril. A finals del segle XX, era una mena de zona de ningú que comprenia el parc de Pompenburg, diversos edificis d’oficines com el Schieblock i les restes de l’antiga estació.
Tanmateix, des de l’any 2001, l’arribada del tren d’alta velocitat que uneix Amsterdam i París va desencadenar la renovació de l’estació i tot un esclat de propostes urbanístiques per al seu entorn. La nova Estació Central estava cridada a convertir-se en un node de la mobilitat metropolitana, de manera que, l’any 2006, l’Ajuntament va presentar el projecte anomenat «Districte Central de Rotterdam», un ambiciós pla de renovació urbana que pretenia atraure grans multinacionals amb la construcció de prop de mig milió de metres quadrats d’oficines envoltades d’espais públics «d’alta gamma». Però l’operació, que havia de finançar-se amb les plusvàlues immobiliàries, va quedar encallada amb l’esclat de la crisi del 2008. Amb prou feines s’havia arribat a edificar una cinquena part dels immobles previstos i l’espai públic, lluny de la pretesa excel·lència, va caure en mans de la delinqüència i la marginalitat.
Objecte de la intervenció
Atesa la incertesa econòmica del moment, podien passar anys abans que els inversors privats reprenguessin les seves promocions. La ciutat no es podia permetre que la decadència del lloc s’allargués durant més temps, però l’Ajuntament semblava incapaç de redreçar per si sol un planejament urbanístic que ho havia apostat tot a les capacitats dels grans operadors privats. L’any 2010, l’equip de comissaris de la Biennal Internacional d’Arquitectura de Rotterdam (IABR) va recollir diverses propostes d’urbanisme tàctic especialment concebudes per a la reactivació temporal del lloc i va decidir implementar-les per a l’edició del 2012, que seria la cinquena i es titularia Making City («Fent ciutat»). Amb el nom Test Site («Lloc de proves»), la franja degradada va esdevenir un dels escenaris principals de la biennal. Sota la coordinació de l’Ajuntament, els propietaris del sòl i potencials promotors immobiliaris, es va impulsar un procés cultural que, amb una inversió publicoprivada de set milions d’euros, volia reconèixer les qualitats del lloc, revisar-ne críticament el planejament urbanístic i posar-lo a prova a través d’una sèrie d’actuacions temporals confiades en les possibilitats del «mentrestant».
Descripció
Van caldre tres anys per implementar la vintena d’intervencions del Test Site. Amb escales i naturaleses ben diverses, cada intervenció tenia al darrere un grup específic d’agents promotors i una forma pròpia de finançament. Algunes d’elles van ser possibles gràcies a la confecció de plans de negoci col·laboratius i d’altres van ser fruit de campanyes de micromecenatge obertes a la ciutadania. Unes es van encabir als edificis d’oficines abandonats; altres van colonitzar els espais públics que els separaven sota l’empara municipal de llicències per a estructures temporals. Entre les primeres, l’Annabel és un nou cafè-restaurant amb un club subterrani que ha esdevingut un punt rellevant al mapa de la vida nocturna de Rotterdam. L’edifici d’oficines Schieblock també va donar cabuda al BAR, un centre cultural amb espai per acollir conferències i debats, a la GROOS, una botiga d’objectes dissenyats i fabricats a Rotterdam, o a la Fabrique Urbaine, un taller semipúblic plenament equipat per fer maquetes, mobles i acabats interiors. Sobre la coberta plana del mateix edifici Schieblock, es va plantar el Dakakker, l’hort de terrat més gran dels Països Baixos i un dels més grans d’Europa. S’hi experimenta amb diferents solucions per construir cobertes verdes i amb diverses tècniques d’apicultura i agricultura urbana. Entre els seus productes saludables, de temporada i de quilòmetre zero hi ha fruita, verdura, herbes i mel. Es comercialitzen en bars i restaurants locals, especialment a l’Op het dak («Al terrat»), un bistrot amb vistes panoràmiques, situat en un pavelló restaurat de la mateixa coberta, que ofereix dinars orgànics frescos.
Pel que fa a les intervencions dutes a terme fora els edificis, són també molt diverses. L’àrid aparcament que hi havia darrere del Schieblock es va equipar amb mobiliari informal i efímer per convertir-se en el Biergarten, un lloc agradable per fer pícnics o prendre cervesa amb vistes a l’avinguda de Weena. Vora les vies del tren, una esplanada d’emmagatzematge va servir per ampliar el parc Pompenburg amb prats d’herba, pistes esportives i dues parcel·les de 1.200 m² cedides als veïns com a horts autogestionats. En un dels accessos del Test Site, s’hi va plantar la Spaceframe, una escultura que denuncia l’excessiva especialització funcional del sector, fet només d’oficines i centres comercials, i que reclama un teixit més mixt i compacte, que inclogui també habitatges. Però potser la intervenció més emblemàtica de totes és la Luchtsingel, una passarel·la elevada de 390 metres de llargada, exclusiva per a vianants. Està composta de tres braços que conflueixen en una rotonda circular. Un d’ells sobrevola les vies del tren per arribar a l’estació de Hofplein, al nord; l’altre s’allarga cap a ponent fins a l’edifici de Schieblock, que travessa pel bell mig; el darrer desemboca al sud sobre el parc de Pompenburg. L’estructura, de fusta groga, el color de la temporalitat, es va construint a mesura que els milers de donants d’una campanya de micromecenatge en van adquirint els diferents components, sobre els quals tenen el dret d’inscriure el seu nom o un missatge. Un cop la passarel·la estigui del tot acabada, serà donada a la ciutat de Rotterdam.
Valoració
Inaugurada al juny del 2015, la passarel·la Luchtsingel disposa d’una llicència temporal que només li permet ocupar el lloc durant cinc anys, amb la possibilitat d’obtenir un segon lustre de pròrroga. Davant la fugacitat imposada per la burocràcia, els promotors de l’actuació van lliurar a l’Ajuntament una provocadora «declaració d’amor» que, signada per multitud d’usuaris, proposa donar continuïtat al projecte Test Site en col·laboració amb el consistori. A l’espera que la declaració sigui corresposta, la intervenció ja ha estat capaç de demostrar fins a quin punt l’urbanisme tàctic, àgil i econòmic, és capaç de complementar l’urbanisme estratègic, lent i costós. Quan la ficció del planejament urbanístic topa amb les contingències de la tossuda realitat, no sempre és capaç de reaccionar, fer autocrítica i adaptar-se a situacions imprevistes. És en aquestes ocasions quan l’urbanisme tàctic pot fer de Pep Consciències, no tant per substituir-lo definitivament com per esmenar-lo de manera provisòria.
Malgrat que sol ser rebutjat per l’aparença inconsistent, inacabada o, fins i tot, lletja i tronada, l’urbanisme tàctic no s’ha de sotmetre als mateixos judicis estètics amb els quals es valoren les actuacions «definitives». Més aviat, se l’ha d’entendre com un producte cultural que estimula la mirada crítica, encén debats necessaris i posa a prova els llocs que fallen per tal d’activar-los. Al Test Site, aquest potencial d’activació queda clar en dos sentits principals. D’una banda, la intervenció ha desencallat un procés en via morta tot involucrant agents molt diversos en una coproducció publicoprivada que ha comptat, fins i tot, amb el micromecenatge de milers de ciutadans. De l’altra, ha aconseguit activar un indret que abans no era recomanable visitar i que ara apareix a les guies turístiques. La connexió sobre les vies del tren ha unit el districte central amb els barris del nord i ara usuaris de tota mena hi passen a totes hores. Però, més que un mer lloc de pas, el Test Site s’ha convertit en un punt d’atracció on anar i estar-s’hi. L’activació d’edificis buits amb horts o tallers ha posat sobre la taula que, a banda de competir per atreure multinacionals del sector terciari, les ciutats poden reforçar els teixits productius locals i de gra petit. Fins i tot els espais culturals i recreatius han estat capaços de reactivar el districte central tot retornant-li una part de l’ambient nocturn que havia perdut amb la desaparició del Pschorr o el Gran Cafè Loos.
[Darrera actualització: 18/07/2025]


