Estat previ
Les Cañadas Reales són vies pecuàries que, des de l’antiguitat, recorren la península Ibèrica de nord a sud i que, al segle XIII, van ser especialment protegides pel rei Alfons X. La protecció reial, que establia una amplada lliure de setanta metres al llarg de més de cinc-cents quilòmetres, va permetre que es preservessin fins a l’actualitat com a corredors verds de titularitat estatal. Tot i que la transhumància que els donava sentit ha anat desapareixent, avui són molt usades per ciclistes i excursionistes i també fan la funció de connectors ecològics, motiu pel qual estan en procés de ser admeses com a Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.Una de les deu més importants és la Cañada Real Galiana, que discorre des de la comunitat autònoma de La Rioja fins al municipi de Ciudad Real. Però, el caràcter natural d’aquesta via s’esvaeix al seu pas per Madrid, en un tram d’uns quinze quilòmetres de llargada que acull el major assentament informal de la capital espanyola. Als anys seixanta, el règim franquista va permetre la plantació d’horts i l’edificació de petites construccions agrícoles en aquest tram de Cañada, que Madrid comparteix amb els municipis de Coslada i Rivas-Vaciamadrid. Des de llavors, les onades migratòries que ha rebut la ciutat i la manca d’habitatge per acollir-les han provocat la proliferació de centenars de barraques en un poblat lineal que ha esdevingut un focus de marginació, d’insalubritat i d’inseguretat. Els infrahabitatges, en gran part mancats de llum i aigua, conviuen amb els abocadors il·legals de runa i les inundacions periòdiques. A la manca de transport públic i l’abundància de canalla sense escolaritzar se suma la presència, en un tram de dos quilòmetres designat com a «Sector 6», del major punt de venda de droga de tot Madrid.
A la darrera dècada, les batudes policials i l’enderroc selectiu de barraques aparentment desocupades han agreujat la inseguretat jurídica d’uns habitants que se senten desatesos per les administracions públiques. L’any 2009, el Govern espanyol i el de la Comunitat de Madrid van desafectar el tram madrileny de la Cañada, que ha perdut la seva condició de sòl no urbanitzable i especialment protegit pels seus valors naturals i històrics i ha passat a ser considerat un sector urbà il·legalment edificat. Des de llavors, la potestat sobre el seu planejament urbanístic recau en els tres municipis afectats, Madrid, Coslada i Rivas-Vaciamadrid, però l’estratègia a seguir s’ha polaritzat entre dues postures contraposades. D’una banda, hi ha qui defensa l’enderroc total de l’assentament, la restitució dels valors naturals del lloc i el reallotjament dels seus ocupants. De l’altra, hi ha qui pretén assimilar el poblat a la resta del teixit urbà, legalitzar les seves edificacions i dotar-lo de tots els serveis municipals.
Objecte de la intervenció
A mig camí entre aquestes dues postures, les associacions de veïns dels cinc sectors que no acullen el mercat informal de drogues, amb el suport de diverses organitzacions no governamentals i assessorades per un col•lectiu d’arquitectes, van posar sobre la taula una solució alternativa anomenada «Pla Cañada 2.0». Amb aquest nom pretenien reflectir el caràcter participatiu d’un procés que volia fixar les seves demandes amb un grau de consens suficient per obrir un diàleg amb les diferents administracions. Sense negar la necessitat de restablir la continuïtat del corredor verd, els impulsors d’aquest pla alternatiu defensaven el manteniment de l’assentament com la solució més sostenible des dels punts de vista econòmic, ecològic i social.Per començar, van llançar una campanya de sensibilització de l’opinió pública que, sota el lema «La Cañada és real», jugava amb les paraules que componen el topònim del lloc per reclamar el reconeixement d’una situació existent des de fa diverses dècades. També es va elaborar un avantprojecte de rehabilitació del poblat que explorava diferents solucions pilot per equipar-lo i millorar les condicions dels seus habitatges. El mateix projecte preveia fer compatible l’assentament amb el pas de la via pecuària a través de la concatenació d’una sèrie de nous espais públics vertebrats per un passeig longitudinal per a ciclistes i vianants.
Descripció
Però la voluntat dels veïns era transcendir el paper i posar-se mans a l’obra en la implementació d’una sèrie d’actuacions físiques fonamentades en la participació i l’autoconstrucció. Aquestes dues metodologies evitarien imposicions despòtiques i estimularien la implicació dels residents. Així, es van dur a terme cinc intervencions en diferents punts del territori. Atès que els recursos eren molt limitats, les intervencions són de petita escala i estan fetes amb materials reciclats. Una d’elles va consistir en la instal·lació d’una oficina d’assessorament jurídic, on advocats voluntaris donen suport a veïns afectats per ordres de desallotjament. Es tracta d’una unitat mòbil lleugera i desmuntable que s’instal·la en diferents llocs de l’assentament. Una altra intervenció va coronar un turó amb grans lletres blanques que indiquen el topònim «CAÑADA REAL». Similars als famosos caràcters de Hollywood Hills, a Los Angeles, constitueixen un reclam d’identitat visible des de l’adjacent M-50, una de les autopistes de circumval·lació de l’àrea metropolitana de Madrid. També es va equipar amb una graderia el camp de futbol existent, una instal•lació gestionada per l’associació El Fanal, que utilitza l’esport com a eina per a la integració dels joves. En un altre indret, la juxtaposició de dos contenidors reciclats va servir per donar cabuda al banc d’aliments, que ha esdevingut, a més, un espai multi-funcional i un centre logístic. Per acabar, la creació de l’anomenada «plaça Cañada» permet celebrar trobades i festes veïnals. L’espai ha estat equipat amb jocs infantils i pèrgoles de protecció solar, amb la voluntat d’anar-hi afegint més elements al llarg del temps.Valoració
La participació en la presa de decisions i l’autoconstrucció de les solucions constitueixen una doble estratègia que ha aportat múltiples beneficis al poblat de la Cañada Real. D’una banda, ha fomentat l’aprenentatge col·laboratiu a l’hora d’establir consensos i compartir experiències, de manera que ha servit per cohesionar un veïnat molt fragmentat de més de vuit mil habitants. De l’altra, ha afavorit l’apropiació dels espais creats per part dels seus usuaris, que s’han fet responsables de la seva concepció, implementació i gestió. També ha contribuït que es forgés la identitat col•lectiva d’un territori marginal i estigmatitzat que ara té més visibilitat davant de l’opinió pública. Finalment, ha reforçat l’apoderament ciutadà d’una població que ha guanyat confiança en ella mateixa a l’hora de proposar alternatives per intervenir en el seu propi entorn i de defensar-les davant de l’Administració.Gràcies a tot això, la unitat dels veïns i la força de la seva mobilització han empès les autoritats a escoltar les seves demandes i a iniciar un diàleg. El govern autonòmic i els tres ajuntaments afectats han començat a signar acords que tenen en compte la legalització de l’assentament. A l’espera que hi hagi prou voluntat política per invertir-hi els fons públics necessaris, s’han establert les bases perquè la comunitat continuï reclamant la rehabilitació del seu poblat i la restauració dels valors naturals de la Cañada Real.
David Bravo
[Darrera actualització: 29/06/2023]
