multimedia-frontend Portlet

31 gener 2019

La plaça Skanderbeg de Tirana i la seva dimensió cívica: com un espai públic pot salvar-ne un altre

Gjergj Bakallbashi

Gjergj Bakallbashi—que va nominar la plaça Skanderbeg de Tirana per al concurs del Premi 2018—reflexiona sobre el projecte i la seva capacitat de crear un nou model de la ciutat, inspirant altres places potencials.

La plaça Skanderbeg (Sheshi i Skënderbeut) de Tirana pot semblar, a primer cop d’ull, una d’aquestes places la construcció de les quals d’abans del naixement de la ciutat, de quan es disposava de terreny en gran abundància. En un dia normal, la seva superfície brilla amb les rajoles de colors pastel, envoltades pels arbustos mediterranis que saturen l’aire de fragàncies càlides, creant un santuari d’aromes frescos, humits, salats, amargs i dolços provinents d’unes plantes que el sol banya gairebé tot l'any. No és estrany, doncs, que sigui un paradís de sociabilitat i conversa per a la gent de Tirana. No obstant això, també constitueix un recordatori que es va construir en l’era dels «grisos blocs de formigó», en una època marcada per l’escassetat de terreny. A més, és també un museu a l’aire lliure de l’arquitectura de Tirana, una mostra dels diversos estrats de la història de la ciutat. Però el més important és que posa en relleu l’estrat primigeni de tota ciutat mediterrània, el de l’àgora, l’espai on la gent modela la vida de la ciutat. Com ha assenyalat amb encert Elias Zenghelis, només el sol mediterrani i les multituds de gent que omplen l’espai infonen vida a la grisor dels blocs de formigó de Tirana.

 

Quan els espais públics es dissenyen amb un cert grau de primitivisme, com és el cas de la plaça Skanderbeg, tendeixen a mostrar una sèrie d’elements atractius en un grau superlatiu. Aquesta circumstància presenta dos aspectes exemplars: a) l’estètica de la plaça, formada al llarg dels anys, que li confereix el seu aspecte natural; i b) la dimensió cívica, que també ha pres forma al llarg de tota la seva vida, fent de la plaça un lloc on els joves es reuneixen per seure als bancs i prendre el sol, on les famílies passegen de bracet i la gent gran passeja amb bells rosaris artesanals a la mà. És aquest segon aspecte, la pràctica del lliure intercanvi a la plaça, la capacitat d’interactuar en peu d’igualtat amb algú que no és del teu barri, de la teva escola o del teu poble, el que engendra hàbits socials d’autoexpressió i estimula l’interès pel món.

Hi va haver un temps, desconegut potser per a molts estrangers, en què la plaça era veritablement esplèndida. Caminar per la plaça Skanderbeg, per veure i per ser vist, era un ritual d’elegància, un acte de noblesa. La gent feia fotografies de la seva presència en aquest lloc, fins i tot els viatgers cansats que menjaven dinars modestos en les vorades que envoltaven el seu perímetre. Era com ser a la cruïlla del món, amb una perdurable sensació d’eufòria; i tot això només per ser a la plaça Skanderbeg.

Un fred però assolellat dia de novembre de fa uns quants anys, quan jo era el director del departament d’Urbanisme i Arquitectura de Tirana, vaig rebre una trucada d’un grup d'estudiants i professors d’arquitectura suïssos que estaven investigant les maneres en què la gent fa servir i omple els espais públics. A Suïssa, em van explicar, l’espai públic està infrautilitzat. Un dels plaers de la plaça, per als nostàlgics del costum poc apreciat de prendre el sol a l’espai públic, és que et permet compartir la seva esplendor. Com és natural, vaig portar els meus convidats a passejar per la plaça Skanderbeg. Presentava un aspecte diferent de l’actual, però hi havia gent asseguda per tot arreu: al «bosc» entre el Museu d’Història Natural i el Banc d’Albània; al llarg de la columnata de l’Òpera Nacional i la Biblioteca Nacional; davant de la mesquita Rüstem Pasha, i al costat de la Torre del Rellotge. Un grup de nens petits feia volar estels a la zona verda que envolta el monument de Skanderbeg, i, prop d’allà, hi havia un pastís d’aniversari al bell mig d’una manta de pícnic. Els estels volaven per sobre de l’estàtua de Skanderbeg, amb el seu casc coronat amb un cap de cabra, i els nens corrien per la gespa al seu voltant. Skanderbeg semblava somriure.

Als meus convidats els va sorprendre la facilitat amb què la gent feia servir els nombrosos racons i illes de la plaça. Tot i que no hi havia cerimònies o esdeveniments organitzats, la plaça estava plena de gent. Era el resultat d’un costum ensenyat per l’experiència quotidiana, en un context de disminució progressiva dels racons d’espai públic. Aquí, a la plaça Skanderbeg, tots els habitants de la ciutat, visitants i turistes podien contemplar el desplegament d’aquesta interconnexió. Com els meus hostes suïssos van comprendre ràpidament, els habitants de Tirana recorren a aquests llocs per satisfer la profunda necessitat humana de relacionar-se amb gent de diversos nivells adquisitius, grups d’edat, famílies i amics, en un espai que no estigui confinat als límits dels cafès o de les cases.

Fem un salt endavant fins a l’estat actual de la plaça Skanderbeg. El tret que crida l’atenció d'una manera més immediata és que ha conservat la seva antiga identitat, la de ser una institució social, «un lloc de la política», com ho va ser en els seus millors temps, plena de persones obstinades, nens desinhibits, tots ells amb la seva millor roba de diumenge, passant-ho molt bé en la seva «zona d’evasió». La recreació, a la plaça, d’aquests costums socials quotidians és avui veritablement infinita. L’evident grandesa de l’actual plaça Skanderbeg també reflecteix, amb una especificitat alarmant, la realitat de l’espai públic que l’envolta. A Tirana, la lluita pels espais públics és real i es produeix amb una intensitat particular. No cal ser arquitecte per veure-ho. Molts albanesos estan orgullosos de la seva nova plaça, però també s’adonen de l’«alteritat» i la «diferència» que troben tan bon punt en surten. Fa poc vaig conèixer un home que, amb el seu net en patins en línia, admirava la nova plaça, però al mateix temps lamentava que la seva edat no li permetia anar caminant fins allà gaire sovint. Li hauria agradat tenir una plaça més petita al seu barri, per poder veure patinar el seu net. Vaig pensar que el seu desig és molt bàsic, però també fonamental per a la interconnexió social que la plaça Skanderbeg fomenta.

¿Què passa, doncs, amb la visió de la plaça com a escenari de compromís cívic, com a mitjà, com a lloc on la gent pot anar i donar forma a la idea de societat? La plaça Skanderbeg pot exercir aquest paper; pot ser el generador d’una nova Tirana; pot salvar altres places potencials a la ciutat. El model d’una plaça central només pot ser totalment reeixit si obre el camí a un model de places de barri que pertany a més gent, que connecta més persones, i no només els pocs privilegiats que hi viuen a prop. Un exemple recent que em ve al cap és el d’un espai de 2,4 hectàrees a Yzberisht, un barri de Tirana amb una gran densitat de població, que antigament era qualificat com a zona recreativa i educativa, però que ha estat requalificat per a la construcció d’habitatges. Això vol dir que ara poden construir-se 55.000 metres quadrats d’edificis nous en el que abans era espai públic, la qual cosa suposa una amenaça no només per a la salut futura de 40.000 habitants, sinó també per a la nostra imatge de postal de la plaça Skanderbeg. La pèrdua d’aquests altres espais públics provocarà l’erradicació de la relació simbiòtica i mútuament beneficiosa entre ells i els seus habitants. Sense els altres espais públics de la resta de la ciutat, la plaça Skanderbeg corre el risc de convertir-se en un Museu de la Història de l’Espai Públic a Tirana que serviria com a record de la ciutat que el va crear, més que com a celebració del seu cor i la seva ànima, de la gent.

En efecte, la plaça Skanderbeg s’integra dins d’una xarxa d’espais que és tan essencial com la mateixa plaça. Aquesta està íntimament relacionada amb les activitats que tenen lloc en tots els espais públics de Tirana, més petits però d’una importància fonamental. Perquè la xarxa realitzi la seva potencialitat (segons el concepte aristotèlic), cal que tots els seus «nusos» estiguin sans i orientats cap a la monumental plaça Skanderbeg. La caiguda de la xarxa faria que Tirana perdés les qualitats que els meus visitants suïssos van admirar i envejar a la nostra actual plaça Skanderbeg; concretament, la seva capacitat de nodrir una vida vibrant, interconnectada en una xarxa d’espais públics que, al meu entendre, és el primer principi de les formes més atractives dels espais públics orgànics.

 

També et pot interessar