multimedia-frontend Portlet

30 juliol 2018

La plaça, el poder, la ciutadania

Bashkim Shehu

La plaça Skanderbeg és el centre de la capital d’Albània, Tirana, i alhora és alguna cosa més: una mena de mirall en què es pot mirar la història d’aquest país i en què la societat albanesa pot mirar-se a ella mateixa.

La plaça va néixer gairebé al mateix temps que la capitalitat de Tirana, a principis dels anys vint del segle passat, poc després de la independència del país. Llavors estava en els marges de la ciutat, mentre que el centre urbà es trobava darrere de la mesquita que hi confronta i la torre del rellotge, al voltant del conjunt de palaus d’una figura prominent de la noblesa local. A l’altra banda del perímetre de la plaça sorgeix llavors un edifici modest que seria el primer parlament d’Albània, per convertir-se després, acabada la Segona Guerra Mundial, en el club cultural dels soviètics, i més tard, als anys seixanta, després la ruptura amb Moscou, en teatre de titelles, cosa que continua sent avui dia. Però tornem a la gestació de la plaça, en els anys vint. Encara que de manera nominal existia com a plaça, era més aviat un camp, un tros de terreny als afores d’una ciutat, fins que es va quedar envoltada per un complex d’edificis governamentals: els ministeris, l’ajuntament i el banc nacional. I això comença a canviar la configuració urbanística de Tirana: a partir de la plaça, comencen a sortir en forma radial una avinguda rere l’altra i la ciutat es va estendre a altres direccions.

La plaça prenia forma en paral·lel amb la construcció física i alhora simbòlica del nou Estat. Durant un cert període, l’epicentre de la vida urbana seguia bategant en un altre lloc, mentre que la plaça tenia el paper d’escenari del teatre polític. De fet, en totes les fotos i en tots els documentals d’aquell període apareix com a espai de les cerimònies del poder, quan no apareix com un enorme buit.

Això canvia quan, amb l’ocupació italiana a la vigília de la Segona Guerra Mundial, el règim autòcton, més aviat una monarquia d’opereta, queda substituït pel feixisme. Amb això, un nou actor puja a l’escenari: la multitud. La seva presència a les manifestacions, tant oficials com de protesta, es fa conspícua, tot i que encara no es pot dir que Albània s’havia transformat en societat de masses. Aquest canvi es completaria, en els decennis successius, amb la instal·lació del totalitarisme comunista després de la guerra. I la presència de la multitud a la plaça no es limita a les representacions oficials del poder: es produeix de manera espontània també. Però no en manifestacions, sinó en el que es pot considerar l’antípoda del que és oficial: en forma d’oci.

En aquest punt cal fer una explicació de caràcter urbanístic i alhora cultural i sociopolític. Un dels radis que surt des de la plaça Skanderbeg és una gran avinguda, comparable amb els Champs-Elysées per les seves dimensions, de manera que l’escriptor soviètic Ilyá Ehrenburg, de visita a Albània el 1945, va dir que havia vist moltes ciutats sense avinguda, però que mai no havia vist una avinguda sense ciutat. Juntament amb uns edificis de l’estil modernista característic del feixisme, construïts a l’altre extrem, té la forma d’una destral de lictor, si es mira des de l’avió. Ara bé, durant el comunisme es van ajuntar una sèrie de factors que van canviar la funció de la gran avinguda de Tirana com a espai públic i, en conseqüència, van enriquir la funció de la plaça Skanderbeg. Abans del comunisme, l’avinguda era un enorme buit perquè no hi havia automòbils, mentre que durant el comunisme a la manca de vehicles, que, amb l’excepció dels governamentals, estaven prohibits, s’hi va afegir un altre factor, o més aviat una sèrie d’altres factors. Ara la multitud tenia el costum de sortir a l’espai públic no només per necessitats de feina o per altres desplaçaments obligatoris: alguns elements de l’estil de vida modern estaven penetrant ja en la cultura del país, especialment a les ciutats principals, i poc a poc s’estaven massificant. Un d’ells era el temps lliure fora de casa. Mentrestant, als cinemes hi havia poca cosa a veure, en els teatres encara menys, els partits de futbol tenien lloc un cop per setmana i, el que és més important, hi faltava la presència femenina, especialment desitjada en una societat on les normes tradicionals del patriarcalisme estaven en procés de descomposició i hi havia una pugna entre l’aspiració a la llibertat dels costums i el puritanisme frustrant de la moralitat oficial. D’altra banda, alguna cosa havia canviat en un espai tradicional de trobada: a les cafeteries. Històricament un espai exclusivament per a homes, i sobretot per a homes madurs, es va fer accessible no només per als joves, sinó també per a les dones, sempre que anessin acompanyades adequadament per representants del gènere masculí. No obstant això, per la nacionalització progressiva de tots els negocis, i per l’austeritat que predicava la doctrina oficial, les cafeteries van esdevenir cada vegada més escasses. I els llocs de ball eren pràcticament inexistents. Quedava únicament el passeig: com a lloc de trobada, però sobretot de trobada visual. Cada tarda, llevat que plogués, desenes de milers d’habitants de la capital, sobretot joves, acudien a la via pública, per veure i deixar-s’hi veure, fet que era el compendi substitutiu dels espectacles, de les cafeteries, de les discoteques i tot. I l’espai per al passeig no faltava a Tirana. Allí hi havia la gran avinguda, i també la plaça Skanderbeg, la qual, mitjançant els passejos de la tarda, es va convertir en una prolongació d’aquesta. La gent, sempre endiumenjada, hi caminava amunt i avall, hores senceres, una vegada i una altra, saludant-se o intercanviant mirades o simplement mirant i exposant-se a les mirades. Era un gegantí saló mundà a l’aire lliure, o un espectacle on s’era actor i espectador alhora.

La situació va canviar amb la caiguda del comunisme i amb la transformació capitalista de l’economia. Tant la gran avinguda com la plaça Skanderbeg van començar a omplir-se de cotxes i van deixar de ser llocs de passeig. Mentrestant, a la plaça, el trànsit s’interrompia quan hi havia manifestacions polítiques, de protesta o de suport al govern. I la plaça es va convertir en símbol de demostració de força fins a tal punt que durant un període a mitjan anys noranta, per decisió del govern, l’oposició no podia manifestar-s’hi, i quan això passava, l’autoritat governamental trontollava: qui tenia el poder tenia la plaça, i viceversa, qui tenia la plaça tenia el poder.

Amb el pas dels anys la situació es va calmar relativament i la plaça Skanderbeg va quedar bàsicament com un lloc de trànsit per als vehicles. No obstant això, la política hi va interferir una altra vegada, i de manera molt agressiva. El 2010, el llavors alcalde Edi Rama, avui primer ministre, va posar en marxa un projecte ambiciós per reformar-la. Però uns mesos després, quan ell va perdre les eleccions municipals, el nou alcalde va paralitzar les obres únicament per haver estat una iniciativa del seu rival. En comptes d’això, es va limitar a fer una sèrie d’esmenes que poc van canviar la forma i gens la funció de la plaça, mentre que pretenia que era una solució normalitzadora i alhora provisional que donaria pas a un altre projecte de reforma. Que mai no va arribar.

El 2015 va haver-hi una altra vegada una rotació en el govern municipal de Tirana i l’alcalde Erion Veliaj va reprendre el projecte anterior, amb unes modificacions. El resultat n’és la plaça Skanderbeg en el seu estat actual. S’ha tornat als vianants, o més aviat als ciutadans. És un espai on la gent es creua i es troba, un tipus d’espai que tant ha faltat durant el postcomunisme. Però de cap manera no és un retorn al passat. L’únic que en queda del passat és la presència d’edificis que representen diversos períodes històrics, des del període otomà fins als nostres dies, tot això comprimit com en un aleph borgià al Museu de la Història Nacional. Mentrestant, els costums de la gent han canviat radicalment en comparació amb l’època que el passeig tipus desfilada era l’oci gairebé exclusiu per als habitants de Tirana. Ara els bars hi abunden, les discoteques també. Els cinemes i els teatres no, però això té a veure amb els corol·laris culturals del model de capitalisme que es va implementar a Albània. De totes maneres, ara la plaça Skanderbeg té un paper insubstituïble, per ser l’espai obert per excel·lència on la gent pot trobar-se i quedar-se. A més, en un context sociològic on la ciutadania està massa atomitzada per obsessionar-se amb el que és privat i on el bé comú encara no està a l’horitzó de les preocupacions dels individus, no seria exagerat dir que la plaça Skanderbeg no només és un mirall girat cap al passat, sinó també un feix de llum que apunta cap al futur.

També et pot interessar