multimedia-frontend Portlet

12 novembre 2018

Jardí i Àgora

Jelena Prokopljević

Schillerpark Housing Estate in Berlin-Wedding. Photo by Marbot [CC BY-SA 3.0] via Wikipedia Commons

Revisió d’alguns projectes avantguardistes de l’espai públic a Europa, Estats Units i la Unió Soviètica dels anys vint i trenta del segle passat.

Bona part de la innovació arquitectònica de les avantguardes dels anys vint i trenta estava dedicada al tema de l’habitatge. Es van redefinir els principals paràmetres de disseny de l’espai en termes de la funcionalitat, la relació entre la forma i el contingut, de la materialitat i de la producció de noves urbanitzacions. Era urgent resoldre el problema generalitzat de la manca d’habitatge per a les classes mitjanes i baixes agreujat per la guerra, si bé era una realitat que havia acompanyat tot el procés d’industrialització i de l’expansió urbana. Construir ràpid i de manera econòmica, definir l’habitatge mínim —la seva superfície i equipament—, organitzar les unitats d’habitatge en conjunts o configurar termes d’habitatge col·lectiu van ser els desafiaments de l’Escola d’Amsterdam, de la Bauhaus, de Le Corbusier, del constructivisme soviètic i van ser examinats en els primers congressos del CIAM. Tant la casa particular com el seu encaix en el context de la metròpoli creixent van ser objecte d’anàlisis i propostes de solucions.

A més de totes les qüestions funcionals, constructives i formals que definien l’habitatge com a actor urbà, el llegat important de la recerca arquitectònica i urbanística d’entreguerres se centrava a redefinir l’espai públic. El CIAM 4 és conegut pel zoning urbà en què la zona verda figurava com la més transversal, embolcallant la zona de treball, habitatge o trànsit. A la ciutat socialista la zona verda tenia, a més, el valor organitzatiu —de connexió o de separació— de les diferents funcions urbanes. Zona verda del CIAM es refereix a l’espai públic, compartit entre edificis, illes o barris, tot i que la definició del barri en termes tradicionals quedava desdibuixada en la gran escala de la ciutat funcional. La zona residencial embolcallada en el gran parc públic que dibuixa Le Corbusier des de la Ciutat Contemporània per a tres milions d’habitants fins (amb el GATCPAC) el Pla Macià és una de les opcions, versió culminant d’un seguit de propostes desenvolupades en els anys vint i trenta en diferents projectes d’Europa, els Estats Units o la Unió Soviètica. El text que segueix revisitarà alguns d’aquests exemples significatius per traçar diferents elements i indagar en el caràcter i valor de l’espai públic que es configura al voltant del programa residencial.

Els anys vint van ser l’època de recuperació de la guerra i, sobretot a Alemanya i Àustria, de la implementació de programes residencials a gran escala. Les Siedlungen —urbanitzacions d’habitatge social en els nous barris associats a les grans ciutats— de la República de Weimar eren alhora el camp d’experimentació arquitectònica, tecnològica i urbanística. Entre el 1926 i el 1928 es van desenvolupar les urbanitzacions funcionalistes com Weisenhof, Törten o Dammerstock a la perifèria de Stuttgart, Dessau o Karlsruhe, dissenyades per Mies van der Rohe i Walter Gropius. Partint de la Ciutat Jardí de baixa densitat, aquests barris es componien de fileres paral·leles, amb orientació òptima dels habitatges i distàncies entre els edificis subjectes a la dimensió de l’ombra projectada. L’espai públic, compartit entre vehicle i vianant, se centrava en el carrer vorejat de jardins, alguns de privats i d’altres d’ús comunitari.

En canvi, les grans urbanitzacions que van marcar l’ampliació de Berlín dels anys vint en l’espai dels set municipis contigus i diversos llogarets agrícoles es van basar en el model de l’illa tancada i l’arquitectura expressionista. El projecte de les grans Siedlungen promogut per l’arquitecte municipal Martin Wagner centrava la vida comunitària en l’espai públic, que tenia diferents tractaments, amb la idea de proporcionar la identitat d’aquests conjunts complementària a la seva arquitectura. Així, a la urbanització Hufeisensiedlung (siedlung de la ferradura) a Britz que signa juntament amb Bruno Taut (1925-1933), Wagner dissenya la comunitat de 1230 habitatges en edificis baixos en forma de ferradura amb l’estany de forma ovalada al centre de la zona verda pública, que defineixen l’ús i el caràcter del conjunt.

Entre el 1929 i el 1931 Hans Scharoun va ser encarregat de dissenyar la urbanització Siemmensstadt, a les proximitats de les fàbriques de Siemens a Spandau, prop de Berlín. Hi van intervenir diversos arquitectes: Gropius, Häring, Bartning, Hennig, Forbart i el mateix Scharoun, que va construir diversos blocs d’habitatges. Els 1370 habitatges estaven organitzats en blocs de 4 o 5 plantes, obviant l’habitatge unifamiliar que tradicionalment formava part de les Siedlungen. El focus de l’organització de la Ciutat Siemens va ser el parc central que interromp les fileres longitudinals i es divideix en zones més privades entre els blocs. L’entrada al conjunt es defineix per blocs dissenyats per Scharoun, que s’escapen de l’ortogonalitat per marcar l’accés des de l’estació del tren municipal fins al parc central.

Les dues urbanitzacions, Hufeisensiedlung i Siemmensstadt, segueixen els principis definits per Bruno Taut com l’«espai vital exterior» i aplicats en el seu primer projecte d’habitatge públic Schillerpark Siedlung de Berlín (1924-1928). El disseny de l’habitatge col·lectiu hi té la mateixa importància que el disseny de l’espai obert que ofereix als habitants el lloc de qualitat per a esbarjo i activitats comunitàries. La naturalesa deixa de ser l’actor secundari en el disseny urbà i ocupa el mateix lloc que l’espai construït.

Taut va formular aquestes idees en el llibre Disolución de las ciudades (1920), que explorava l’aproximació entre l’àmbit urbà i el rural, relació que també formarà part important de la doctrina urbanística dels països socialistes. La ciutat del futur emergeix en el contacte directe amb la natura i ofereix espai lliure per a diferents usos individuals i col·lectius per a tots els seus habitants, independentment de la classe social. Espai públic i espai natural no s’entenen com a ornaments en la planificació i es converteixen en espais actius que els usuaris utilitzen i redefineixen segons la seva necessitat. Per això a Schillerpark Siedlung l’arquitectura forma part d’aquest espai lliure, on els accessos, les escales, els balcons i les lògies van ser definits en relació amb el disseny dels espais lliures.

Per a Taut, Scharoun i Wagner, la identitat de les Siedlungen es definia tant per la forma dels seus edificis com per la qualitat i el disseny del seu espai públic. L’esquema de Taut va ser inspirat en el projecte Tusschendijken a Rotterdam (1921-1923), de Jacobus Johannes Pieter Oud, en què els interiors d’illes oferien diferents espais per a l’ús públic, més oberts o més restringits, amb recorreguts definits i punts per a activitats de grup. Aquest aspecte va ser desenvolupat prèviament a l’Escola d’Amsterdam, on l’illa semioberta amb el pati interior verd era el principi organitzatiu del masterplan de Berlage per a Amsterdam sud. Els projectes de Michel de Klerk i Piet Kramer com Het Schip o De Dageraad es van dissenyar al voltant de l’espai públic comunitari. La identitat d’aquests conjunts es definia tant per la seva arquitectura expressionista com per l’ús actiu de l’espai comunitari complementat amb equipaments d’ús públic com botigues o oficina de correus que a la primera meitat del segle XX aglutinava una intensa activitat social.

La tipologia de l’habitatge social amb espai públic exterior dissenyat com la seva extensió va ser també la base conceptual per a les Höfe vieneses —complexos plurifamiliars construïts per pal·liar la manca d’habitatges per a la classe obrera després de la Primera Guerra Mundial. Entre ells potser el més conegut és el complex Karl Marx Hof (hof vol dir pati) construït entre el 1927 i el 1930, al nord de la ciutat, prop de l’estació de ferrocarril i del canal del Danubi. Es desenvolupa en una superilla d’1,2 km de llarg, amb edificació perimetral que deixa l’espai interior lliure per a l’espai verd i diferents usos de la comunitat. Els blocs de quatre a sis plantes responen amb diferents alçades als elements de context. El bloc davant de l’estació de trens té la funció simbòlica de porta del conjunt, amb arcs sobre els accessos a l’interior, torres rectangulars i una major altura. De fet, el complex té forma de fortalesa i va ser utilitzat per l’oposició política per designar-lo com a «bastió roig» o castell de votants. Similar a les illes d’Amsterdam, el complex era multifuncional i contenia equipaments i serveis a les plantes baixes o en volums aïllats a l’espai central. Els habitants disposaven d’ambulatori, comerços, biblioteca, llar d’infants, banys públics i espais per a activitats culturals i esportives. Aquesta varietat d’usos activava l’espai lliure i donava caràcter a les diferents parts del conjunt, cosa que contribuïa també a l’autosuficiència de la comunitat. Per la seva gran mida, el complex es divideix en diferents parts per crear comunitats més reduïdes que permetrien un vincle més personal amb l’entorn.

L’illa residencial —o conjunt d’illes— al voltant de l’espai públic amb equipaments d’ús públic va ser teoritzada com a unitat veïnal per Clarence Perry als Estats Units. Pensat inicialment com a conseqüència del desenvolupament del pla per a l’organització de patis de jocs a Nova York a principis dels anys vint, el concepte —definit cap al final de la dècada— identificava un seguit de necessitats socials inherents a l’organització de l’espai urbà. Es tractava de donar resposta a la forma i la mida de la unitat en funció de les proximitats de centres de proveïment i educació primària. El punt important era l’estricta separació de les vies del trànsit rodat —en auge en els anys vint— que, per la manca d’organització i senyalització viària, presentaven un perill a les grans ciutats, dels accessos als habitatges i centres de la comunitat.

La comunitat d’habitatges familiars es preveia restringida a un total d’entre 5.000 i 9.000 habitants a la superfície d’unes 65 ha, que permetria l’accés als equipaments bàsics situats a uns vint minuts a peu, sense necessitat de travessar els carrers transitats. El model apuntava la necessitat de jerarquitzar les connexions viàries entre les exteriors i les interiors, situant els continguts comercials a les vies de trànsit exterior. Un mínim d’un 10 % de la superfície de les unitats es destinava a parcs públics.

Als països socialistes es va fer servir un model similar —tot i que basat en l’habitatge col·lectiu— per definir els microdistrictes que, especialment en l’època de postguerra, es van estendre com el model principal per a la zona residencial. En els microdistrictes l’espai públic definia la seva identitat, tant les places com els patis, camps esportius o parcs, juntament amb els elements arquitectònics dels repetits blocs d’habitatges. L’equipament públic —centre d’activitat social— se situava a l’espai púbic i a la vora de tots els usuaris.

Una de les principals característiques formals del microdistricte és l’illa oberta i l’espai públic compartit entre diferents conjunts residencials on el límit físic de l’illa queda desdibuixat a la zona verda. Davant el domini del trànsit i la necessitat de generar una ciutat més saludable i natural, en els anys trenta Le Corbusier demanava «Alliberar les ciutats de la coerció, de la tirania del carrer!» i proposava definir l’espai urbà com a conjunt d’unitats de paisatge, idees àmpliament presents als barris residencials construïts a Europa després de la Segona Guerra Mundial. El seu model funcionalista va ser definit partint dels Immobles Vila del 1922, que també eren illes tancades amb espai comunitari en el centre, definides per al projecte de la Ciutat Contemporània per a tres milions d’habitants. L’interès d’aquest concepte rau en la multiplicitat d’espais exteriors que en graduaven l’ús des de l’espai privat (jardí o terrassa), comunitari més o menys restringit (passarel·les o coberta verda), i l’espai públic al centre de l’illa. El seu desenvolupament posterior en els blocs meandriformes de la Ciutat Radiant van veure a Barcelona la seva realització a la Casa Bloc (1932-1936) de Josep Lluís Sert, Josep Torres Clavé i Joan Baptista Subirana. Els tres arquitectes, integrants del GATCPAC, juntament amb Le Corbusier van definir el Pla Macià, presentat com a proposta per al futur creixement de Barcelona al CIAM 4. L’illa oberta de la Casa Bloc defineix les places d’ús públic accessibles a través dels porxos de l’edifici, pensades per a les activitats socials de tot el barri. Els equipaments com ara biblioteca, llar d’infants, centre esportiu, cafès i tallers concreten el caràcter i la intensitat d’ús dels patis i porxos. Els accessos als habitatges són carrers interns, espais compartits que fomenten interacció i integració de la comunitat.

Aquest recorregut pels diferents projectes dels anys vint i trenta que vinculen l’habitatge col·lectiu amb l’espai públic explica els orígens i el desenvolupament de les idees que han donat forma als barris residencials construïts a tot Europa després de la Segona Guerra Mundial. Partint de la casa unifamiliar amb jardí, l’espai públic s’ha anat integrant en els conjunts residencials no només com a extensió exterior de l’espai vital, sinó també com a part definitòria de la identitat de les illes i els barris. Com a espai que determina la intensitat, la qualitat i el caràcter de la interacció social.

 

També et pot interessar