multimedia-frontend Portlet

16 juny 2021

Comunalitzar les mobilitats: mobilitat justa, espai públic i transicions justes

Mimi Sheller

La comunalització mòbil té lloc dins de les pràctiques compartides del moviment, les trobades momentànies i les assemblees fugaces

¿Com poden les pràctiques d’accés simultani i les regles cooperatives per compartir ajudar-nos a imaginar transicions cap a una mobilitat més justa en un món afectat per la pandèmia de la COVID-19, les constants catàstrofes climàtiques, els llegats colonials i la desigualtat racial? El concepte de “comunalitzar” s’ha utilitzat àmpliament en el pensament recent sobre el medi ambient, la filosofia política, els estudis sobre migració i mobilitat i els moviments socials. Proposo que comunalitzar ―com a verb actiu― pot conformar nous paradigmes de disseny que permetin que les comunitats progressin cap a una mobilitat més justa, cosa que ha de ser la base per a unes transicions justes cap a uns futurs vivibles.

El concepte de “comuns” té una llarga història arrelada a l’Europa medieval i el dret comú anglès, i evoca la terra de propietat comuna per on la gent pot passejar, recollir recursos i espigolar menjar. Aquest concepte s’ha ampliat recentment, i ja es parla de “comuns del coneixement, comuns digitals, comuns urbans, comuns de la salut, comuns culturals, etc.”. (1)Els comuns no són només un espai, un recurs o un producte, sinó les possibilitats i capacitats per moure, viatjar, aplegar-se i reunir-se, i també les de detenir-se i viure en un col·lectiu compartit. Sostinc que comunalitzar les mobilitats pot ser una manera de recuperar l’habitabilitat i la reproducció de la vida en un món postpandèmic que es troba precàriament al llindar de la violència social i els límits ecològics.(2)

La mobilitat com a comú, els comuns com a mòbils

Els comuns han recuperat l’actualitat en els recents debats polítics sobre la crisi de la modernitat. Els teòrics crítics han redescobert els comuns com un poderós principi organitzatiu per als moviments socials. Va ser un concepte adoptat per la crida del moviment antiglobalització a “reclamar els comuns” durant les protestes contra l’Organització Mundial de Comerç (OMC) del 2001. Apareix en el projecte en curs de Michael Hardt i Antonio Negri de construir “riquesa comuna” i “assemblea” mitjançant la “construcció d’unes constel·lacions noves i mòbils de vida compartida”, i en les recents crides de Naomi Klein i George Monbiot per restaurar i enfortir els comuns. (3)

Els comuns no són públics ni privats, sinó que es poden entendre com a no-propietat.(4)Els comuns no són un espai buit, sinó un espai compartit produït socialment. Com va sostenir l’economista Elinor Ostrom, contra la influent tesi de Garret Hardin sobre “la tragèdia dels comuns”, (5)els comuns sempre han estat administrats col·lectivament i regits per normes d’ús compartit consuetudinari, no simplement un gratis-per-a-tothom desorganitzat. (6)Aquesta idea, però, ha dominat sovint en l’àmbit de l’urbanisme i la promoció immobiliària, i el concepte dels comuns s’ha vist reduït als parcs, les places, els espais públics o fins i tot als lobbies de la construcció titllats d’“Els Comuns”. Més que ser considerats pràctiques mòbils dins d’allò socialment compartit, els comuns s’incorporen a l’ontologia sedentària de la propietat i el placemaking. Això crea uns espais públics que podríem anomenar “comuns cívics” ―com un projecte per “reimaginar l’espai públic” a Filadèlfia, la meva ciutat―, però encara es basen en la conservació de la propietat privada, l’expropiació dels terratinents indígenes o negres i la propietat excloent.

Si concebem la mobilitat com una pràctica que té lloc en un comú compartit, i els comuns com a mòbils, llavors podem començar a entendre que comunalitzar ha de ser una acció, un verb, i no pas un espai públic sedentari. Aquesta noció de “comunalitzar” es basa de manera fonamental en l’obra de Silvia Federici i George Caffentzis que “ens ajuda a imaginar la feina quotidiana i en curs necessària per reproduir una esfera social compartida”.(7)Com Marcela Oliver i Alexander Dwinell escriuen sobre la Guerra de l’Aigua de Cochabamba (Bolívia), que va tenir lloc l’any 2000, Federici i Caffentzis, en el seu assaig “Els comuns contra i més enllà del capitalisme”, van ajudar els activistes polítics a entendre que l’Estat s’estava apropiant dels béns comuns com l’aigua en nom del “públic”, però que no els controlava la gent. El seu treball sobre els comuns anticapitalistes i la labor reproductiva de les dones va demostrar que a la Guerra de l’Aigua no es tractava “només de protegir l’aigua, sinó de crear, produir i generar formes noves i diferents de recuperar i estendre els comuns i d’exercir el nostre poder per prendre decisions sobre les nostres vides”. (8)

Què podem aprendre d’aquesta recuperació i extensió dels comuns avui, per recuperar-nos dels efectes de la pandèmia i fer front a l’emergència climàtica?

Mobilització dels comuns, comunalització de les mobilitats

Comunalitzar no tracta només de l’espai públic, el territori compartit, els recursos naturals o el producte de lliure accés, sinó que és una forma radical de ser, moure’s i construir junts un món compartit, no només amb altres éssers humans sinó també amb no-humans. Aquests actes de comunalització tenen les seves arrels en les relacions espirituals dels indígenes amb la terra, les plantes i els animals com a parents, i no com a propietat. Tot i la imposició violenta de la “modernitat” colonial mitjançant les relacions de propietat de tancat i extracció, la comunalització ha persistit històricament. La comunalització local té lloc als afores de les ciutats, als marges extraestatals i als espais intersticials. La trobem dins de la llar o a l’hort urbà de l’agricultura de guerrilla,(9)a la plaça de la ciutat o zócalo on la gent es troba i es barreja (tal com ho descriu meravellosament l’activista mexicana Lydia Cacho), en el punt d’unió dels entorns construïts i naturals (boscos, rius, pantans, espais subterranis), als afores de les formacions urbanes o nacionals (fronteres, marges, muntanyes) i a les perifèries fugitives de les ecologies geopolítiques (oceans, illes, bancs de sorra). (10)Hem de reclamar aquestes formes de comunalització.

El concepte d'un “comú mòbil” va aparèixer per primer lloc en l’estudi de la migració, on desafiava els plantejaments centrats en l’Estat amb una comprensió més autònoma de les perspectives dels migrants. Els estudis de la migració es refereixen a una “ontologia de les persones en moviment” en què els comuns mòbils són “generats, usats i ampliats [...] entre les persones que es desplacen”, com les caravanes de migrants que parteixen de l’Amèrica Central, i entre ells es troben “el coneixement compartit, la cooperació afectiva, el suport mutu i la cura entre els migrants” mentre es desplacen. (11)La noció contrapuntística dels sotacomuns de Fred Moten i Stefano Harney també assenyala algunes formes de mobilitzar la comunalització com una forma de moure’s pel món, una contraposició relacional, una relació encarnada amb els altres i una perspectiva epistèmica des de baix. (12)

La idea de “comunalitzar la mobilitat” també s’ha defensat en estudis recents de transicions cap a una mobilitat amb baix nivell d’emissions de carboni per imaginar ciutats més “inclusives i governades col·laborativament”: ¿com podem utilitzar “lògiques de comunalització com les pràctiques de la presa de decisions comunals, l’obertura a noves formes de concebre el dret a la mobilitat així com el dret a la immobilitat (el dret a no ser desplaçat), la consciència de la producció social de la mobilitat i les relacions de poder que li són inherents, així com el compromís amb la creació de justícia i el treball en interès del bé públic? (13)

Lauren Berlant també assenyala “la dificultat de crear un món conjuntament, encara que sigui poc pràctic i dur”. Encara que incoherent, ambivalent i “rebregat”, diu aquesta autora, el concepte dels comuns, amb tot, ens imposa una reclamació: “Sota el seu nom, a tot el planeta, les comunitats comprenen els llegats d’ocupació per impugnar els drets de propietat i promoure la justícia.” (14)Berlant descriu la comunalització com una activitat, un verb, un moviment, una mediació connectada, un concepte estrany que ofereix la possibilitat d’uns futurs polítics diferents i més esperançadors.

Conclusió

¿Quines classes de noves arquitectures, formes urbanes sostenibles, infraestructures compartides i pràctiques de cura social sorgirien de la comunalització de les mobilitats? ¿Com pot el nostre des-plaçament convertir-se en una forma de compartir llocs? ¿Com podem treballar en diàleg amb arquitectes, dissenyadors, urbanistes, humanistes, artistes i públics més amplis per crear formes més justes d’habitar i desplaçar-se enmig dels llegats de la injustícia racial, la injustícia climàtica i la injustícia de la mobilitat?

La comunalització mòbil té lloc dins de les pràctiques compartides del moviment, les trobades momentànies i les assemblees fugaces, en un moment determinat, en un lloc, sense posseir-lo, en la mesura que no se’l destrossi, no s’hi tirin escombraries, no se’l degradi o s’impedeixi que els altres el facin servir. És una espècie de moviment conscient, basat en formes de solidaritat, reciprocitat, cura, confiança, generositat i representació. Està orientada temporalment cap al manteniment de les connexions intergeneracionals entre el passat, el present i el futur pel que fa a les formes com ens movem per la terra: lleugerament, curosament, amb interès pels altres i per mitjà de difícils esforços de traducció i acompanyament a través de la diferència.

 

(1) International Association for the Study of the Commons: https://iasc-commons.org/about-commons/.

(2) Vegeu: Sheller, Mimi, Mobility Justice: The Politics of Movement in an Age of Extremes, Londres: Verso, 2018; i Island Futures: Caribbean Survival in the Anthropocene, Durham/Londres: Duke University Press, 2020

(3) Klein, Naomi, “Reclaiming the Commons”, New Left Review, n. 9, 2001, p. 81-89; Hardt, Michael y Negri, Antonio, Assembly, Nueva York: Oxford University Press, 2017; Monbiot, George, “The Fortifying Commons”, 15 de desembre de 2016; i “Common Wealth”, 2 d'octubre de 2017, a www.monbiot.com.

(4) Hardt, Michael i Negri, Antonio, op. cit., p. 97.

(5) Hardin, Garrett, “The Tragedy of the Commons”, Science, 162:3859, 1968, p. 1243-48.

(6) Ostrom, Elinor, “Beyond Markets and States: Polycentric Governance of Complex Economic Systems”, American Economic Review, vol. 100, n. 3, 2010, p. 641-72.

(7) Olivera, Marcela y Dwinell, Alexander, “A Vocabulary of the Commons”, a Barbagallo, Camille; Beuret, Nicholas and Harvie, David (eds.), Commoning with George Caffentzis and Silvia Federici, Londres: Pluto Press, 2019, p. 227.

(8) Ibid

(9) Vegeu, per exemple: Penniman, Leah, Farming While Black: Soul Fire Farm’s Practical Guide to Liberation on the Land, White River Junction: Chelsea Green Publishing, 2018.

(10) King, Tiffany L., The Black Shoals: Offshore Formations of Black and Native Studies, Durham: Duke University Press, 2019.

(11) Papadopoulos, D. i Tsianos, V. S., “After Citizenship: Autonomy of Migration, Organisational Ontology and Mobile Commons”, Citizenship Studies, 17:2, 2013, p. 178-96 (191-92); Trimikliniotos, N.; Parsanoglou, D. i Tsianos, V. S., Mobile Commons, Migrant Digitalities and the Right to the City, Basingstoke/New York: Palgrave Macmillan, 2015, p. 19; Pasel, C. A., “The Journey of Central American Women Migrants: Engendering the Mobile Commons”, Mobilities, 13:6, 2018, p. 849-909.

(12) Moten, Fred i Harney, Stefano, The Undercommons: Fugitive Planning and Black Study, Londres: Minor Compositions, 2013.

(13) Nikolaeva, A. et al., “Commoning Mobility: Towards a New Politics of Mobility Transitions”, Transactions of the Institute of British Geographers, n. 44, 2019, p. 346-360 (353).

(14) Berlant, Lauren, “The Commons: Infrastructures for Troubling Times”, Environment and Planning D: Society and Space, 34:3, 2016, p. 393-419 (395-6).

També et pot interessar