X
Aquest lloc web utilitza galetes de tercers perquè tingueu la millor experiència d’usuari. Si continueu navegant, considerarem que n’accepteu l’ús. Podeu canviar la configuració o obtenir més informació aquí.
Imatge prèvia a l’acabament de la intervenció. El dia de la col·locació en obra, des d’una de les ribes, un camió grua de grans dimensions va elevar el pont i el va disposar transversalment sobre el canal.  © Kristien Van Den Brande

ABANS

Imatges  (12)

DESPRÉS
 

descripció

estat anterior

El canal de Charleroi delimita el costat occidental del Pentagone, antic recinte emmurallat del centre històric de la capital belga. Malgrat aquesta centralitat, els ponts que el travessen ho fan amb poca freqüència, deixant entre si separacions de més de set-cents metres. Això converteix el curs d’aigua, de prop de cinquanta metres d’amplada, en una barrera socioespacial entre dues Brussel·les ben desiguals. Mentre que a la riba sud-oriental s’estén un territori ric en monuments turístics, botigues cares, carrers per a vianants i immobles imponents, la riba oposada coincideix amb els termes municipals de Molenbeek-Saint-Jean i de Laeken, amalgama de barris pobres i estigmatitzats, abundants en població migrada i no exempts de conflictes socials.

Durant dècades, les indústries que poblaven aquesta riba s’han anat traslladant a perifèries àmplies i llunyanes, deixant enrere un rastre de fàbriques velles i abandonades. Des de fa uns anys, aquest paisatge fabril està en plena transformació i molts dels seus vestigis s’han renovat per acollir-hi noves activitats. És el cas del complex «Tour & Taxis», que tan aviat dóna cabuda al saló del llibre com a la fira d’antiquaris, el mercat del disseny o grans festivals de música. La regeneració del sector està afavorint que les activitats culturals i terciàries del centre franquegin la barrera del canal i es propaguin cap a l’altra riba. Al mateix temps, però, la suposada millora entranya el risc de desencadenar un procés de gentrificació. Tal com passa en altres centres europeus d’ençà dels anys vuitanta, l’increment dels atractius del sector pot provocar la pujada dels preus dels lloguers i l’expulsió dels residents i els comerciants amb menys poder adquisitiu.

objecte de la intervenció

Davant d’aquest perill, a l’estiu del 2008 es va fundar la «Platform Kanal», una iniciativa ciutadana sense finalitat de lucre decidida a promoure la reflexió i el debat sobre els reptes i les oportunitats d’aquest sector en transformació. A partir del 2012, la plataforma va decidir convocar cada dos anys el «Festival Kanal», una cita estiuenca que volia omplir el lloc d’activitats efímeres per reivindicar una estratègia de millora urbana que, a més d’evitar la gentrificació, fos realment inclusiva.

L’any 2014, els organitzadors van encarregar a l’arquitecte Gijs Van Vaerenbergh que dissenyés l’escenari principal de la segona edició del «Festival Kanal». No obstant això, l’arquitecte els va fer una contraproposta, potser menys utilitària però, sens dubte, molt simbòlica i ben afí als objectius finals del festival: destinar el pressupost previst per a l’escenari —uns 50.000 euros— a una altra estructura temporal que servís per connectar, encara que fos de manera momentània, les dues ribes del canal.

descripció

Durant quatre dies, la passarel·la passatgera va proporcionar als vianants una connexió insòlita entre les dues ribes del canal de Charleroi. Tenia una llum de cinquanta metres i estava formada per dos braços prismàtics, lleugerament inclinats, que convergien en un angle obtús amb el vèrtex al centre del canal. A més de millorar la seva resistència, aquesta doble inclinació garantia al pont un gàlib que no entorpís la navegació habitual del canal. També convertia el punt mitjà en un mirador amb una insòlita panoràmica sobre l’eix del canal. A més, el pendent del tauler ocultava als vianants l’extrem oposat de la passarel·la, de tal manera que en reduïa la llargada perceptiva, un efecte visual molt propi dels ponts venecians.

Els dos braços, idèntics, eren elements reciclats i reutilitzables, fets amb els components llogats de la tija principal d’una típica grua de construcció. La secció quadrada i buida d’aquesta tija prismàtica, feta amb gelosies de barres metàl·liques grogues, aportava a la passarel·la la resistència, la transparència i l’amplitud suficients per a la circulació de persones al seu interior. Dels seus quatre costats, els dos verticals servien de barana, mentre que el superior feia de sostre i l’inferior, revestit amb una tarima de fusta, feia de tauler.

De tota l’estructura, els únics components especialment dissenyats per a l’ocasió eren els d’unió. A ambdues ribes, una peça metàl·lica ancorava cadascun dels dos braços prismàtics a una pila de blocs de formigó prefabricat que feien de fonaments. Al punt mitjà del pont, quatre peces metàl·liques idèntiques fixaven la trobada angular entre els dos braços prismàtics. El dia de la col·locació en obra, des d’una de les ribes, un camió grua de grans dimensions va elevar els dos braços units en un sol cos i els va disposar transversalment sobre el canal. En el moment de la clausura del «Festival Kanal», el pont va ser retirat amb la mateixa facilitat i sense deixar cap rastre als molls de les ribes.

valoració

On sí que deixaria empremta i durant molt més que quatre dies és a la consciència col·lectiva. En efecte, la passarel·la del«Festival Kanal» va encendre un debat sobre la necessitat de connectar ambdues ribes de manera permanent. Però, una connexió com aquesta, serviria per revertir la marginalitat de Molenbeek-Saint-Jean i apropar el municipi marginat al centre de Brussel·les? O seria més aviat la gentrificació la que creuaria el pont en sentit contrari? No seria el primer cop que la millora benintencionada d’un sector urbà incrementa el seu atractiu immobiliari i acaba expulsant-ne els veïns amb menys poder adquisitiu. El plantejament d’aquesta mena de contradiccions és ben coherent amb el mateix fenomen de la gentrificació, que presidia els debats del «Festival Kanal».

També és coherent el caràcter provisional del pont, que remet a les estructures desplegades pels militars en situacions d’emergència. I és que, al vell continent, cada cop és més alarmant el nombre de centres històrics que perden una de les seves característiques úniques i més autèntiques: la profusió de veïns i petits comerços. Arreu d’Europa, la indústria turística o el mercat immobiliari esperonen la gentrificació dels teixits urbans fins a esvair-ne els teixits socials. Cada cop queda més clar que, més que embelliments de l’espai públic, aquests barris reclamen solucions públiques d’emergència. I d’aquí encara podria sorgir una darrera paradoxa: per fer front a la gentrificació d’un barri, no seria millor dotar-lo d’un bon parc d’habitatge públic abans que dissipar esforços amb festivals i estructures temporals? Doncs no. La cultura és una eina de transformació social del tot irrenunciable a l’hora de conscienciar els ciutadans. I els ciutadans, massa sovint, tot i amb el risc de ser expulsats, encara recelen que al seu barri s’hi faci habitatge social. Per això són necessaris els símbols d’emergència.

David Bravo

Comenta i vota l'obra

Votacions
Sigues el primer en votar!
Valor promig: -- / Vots: 0
 
Comentaris
Inserirem la teva valoració al web al més aviat possible. Per evitar abusos el teu comentari serà revisat per un moderador. Gràcies per la teva participació.
Fes el teu comentari »
Si us plau, escriu el text que es mostra a la imatge:

fitxa tècnica

CIUTAT: Brussel·les (145.000 habitants)

PAÍS: Bèlgica

INICI DE PROJECTE: 2014

INICI DE LES OBRES: 2014

FI DE LES OBRES: 2014

SUPERFÍCIE: 106 m2

COST: 50.000 €

crèdits

PROMOTOR:

Platform Kanal / Architecture Workroom Brussels

AUTORS:

Gijs Van Vaerenbergh

Panells presentats