Bahnhof Mitte

estat anterior

Solingen és una de les últimes quatre ciutats alemanyes que conserven una xarxa activa de troleibús. Aquest ecològic sistema de transport urbà satisfà la demanda de mobilitat dins d’una ciutat caracteritzada per una gran extensió i una baixa densitat. El node central de la xarxa es troba a la Graf Wilhem Platz, al bell mig del nucli antic, i la seva principal artèria és una gran avinguda tangent a la plaça que travessa la ciutat i la connecta amb la seva perifèria oriental. Poc més de tres-cents metres cap al sud-est, a la intersecció d’aquesta artèria amb les vies del tren, hi ha l’estació de ferrocarril més cèntrica de la ciutat, que s’anomena Mitte.

L’encreuament permet que l’estació funcioni com un eficaç intercanviador entre la xarxa de ferrocarril i quatre línies de troleibús. Per aquest motiu l’estació és diàriament usada per un alt nombre de «commuters», persones que utilitzen el transport públic per viatjar entre el seu domicili i el seu lloc de treball. La intersecció es produeix a dos nivells, de manera que les vies del tren ocupen un pas inferior. El pas superior s’efectua a través de dos ponts que convergeixen sobre l’avinguda Werwolf, dibuixant un forat triangular sobre les vies del tren.

objecte de la intervenció

En els darrers anys, Solingen està emprenent una sèrie de mesures estructurals de transformació del sistema públic de transport, encaminades principalment a la seva expansió i optimització. Entre les mesures implantades fins ara destaquen la construcció de la nova Solingen Hauptbahnhof, l’estació central, i de l’estació de Grünewald, que connecta la ciutat amb l’extraradi. Dins del marc d’aquesta iniciativa també es va emprendre la reforma de l’estació de Mitte, amb el doble objectiu de millorar la connexió entre els seus dos nivells i de dotar-la d’una rellevància emblemàtica que la convertís en una referència orientadora dins del teixit urbà.

descripció

Al nivell superior, s’ha obert una via, paral·lela al ferrocarril, que connecta transversalment els dos ponts i converteix en una rotonda circulatòria l’antic forat triangular que els separava. Aquest buit s’ha cobert amb una llosa que el fa transitable al nivell del carrer i que constitueix una zona d’espera per als viatgers del troleibús. La llosa està travessada per un nucli d’ascensors i unes escales que porten a les andanes del tren. També té alguns forats que permeten establir una relació visual amb el nivell inferior. Atès que la superfície de la rotonda excedeix la de llosa que cobreix el pas del tren, hi ha dues zones que estan en contacte directe amb el terreny. Això ha permès plantar-hi arbres, vora els quals s’ha disposat una sèrie de bancs per fer més agradable l’espera dels viatgers.

S’ha aixecat un nou sostre que cobreix la rotonda per resguardar-la de la pluja. La planta d’aquesta coberta reprodueix el perímetre triangular de l’estació i els seus tres vèrtexs estan arrodonits en resposta als radis de gir dels vehicles que circulen al seu voltant. Vora els vèrtexs hi ha tres grans forats que donen llum directa als arbres i als dobles espais que arriben fins a les andanes del tren. El seu perímetre està resseguit per un ampit que té aproximadament tres metres d’alçada. Això li dóna una aparença pesada, que contrasta amb la lleugeresa de l’estructura de pilars metàl•lics que la suporten. Tant els ampits com el parament inferior de la coberta estan resolts amb una xapa perforada que els confereix un cert grau de transparència i una aparença que varia en funció del punt de vista i del grau d’incidència de la llum del sol. Per sobre de la xapa del fals sostre hi ha una cambra d’instal•lacions que conté l’enllumenat, els cables elèctrics i el sistema de drenatge de la coberta.

valoració

És evident que el nou sostre de l’estació de Mitte suposa una millora de les condicions en què els seus usuaris esperen el transport públic. Però, a més de donar una resposta funcional al problema de l’aixopluc, la construcció de la coberta suposa un benefici a escala urbana. Abans de la intervenció, l’encreuament que dóna sentit i origen a l’estació era molt perceptible des de l’aire o sobre un mapa, però la manca d’edificacions alineades amb les vies que es creuen la restringia a una bidimensionalitat que pràcticament la feia passar desapercebuda des del punt de vista del vianant.

El nou porxo construeix la intersecció, li dóna volum i propaga la seva rellevància a la dimensió vertical. Això el converteix, a escala urbana, en una fita referencial que orienta i dóna sentit. La recerca de la verticalitat es materialitza en l’alçada de l’ampit ?més representativa que no pas funcional?, que dota la coberta d’un cantell contundent i perceptible. També es manifesta en les grans obertures practicades tant al porxo com a la llosa inferior, que generen patis verticals per on penetra la llum del sol i s’estableixen relacions visuals entre els diferents nivells.

David Bravo Bordas, arquitecte