Stadtgarten am Alten Landhaus

estat anterior

Quan Dresden es va desprendre de les muralles, el buit deixat per la seva porta oriental, principal sortida cap a Pirna, donà lloc a la Pirnaischer Platz, que avui és un important node de la xarxa de transports de la ciutat. Un dels efectes d’aquesta dràstica transformació urbana va ser que l’orientació de la Landhaus (casa de camp) quedà completament capgirada. El 1775, quan fou construït pel mestre d’obres Friedrich August Krubsacius com a seu de l’antiga Assemblea de Saxònia, aquest edifici del barroc tardà donava l’esquena a la muralla adjacent i s’encarava directament amb la Landhausstraße. En aquells moments, aquest estret carrer era el front més rellevant de l’edifici, perquè arriba, dos-cents metres més enllà, al Neumarkt i la Frauenkirche, un dels temples luterans més imponents d’Europa. Amb el canvi del context urbà, però, la façana posterior de la Landhaus i el seu jardí interior van quedar exposats a l’amplitud de la nova plaça i de la Wilsdruffer Straße, una transitada avinguda que hi conflueix.

La incoherència de la seva orientació respecte a l’entorn immediat s’ha mantingut fins avui, tot i que el segle XX li va fornir una història força agitada. Fou arrasat durant els massius bombardeigs aliats del febrer del 1945 i fidelment reconstruït el 1965 per les autoritats de l’Alemanya Oriental. Llavors passà a ser la seu del Stadtmuseum i la Städtische Galerie que, encara avui, allotgen exposicions sobre la història i el desenvolupament actual de la ciutat. L’entrada del museu continuava estant a la façana de la Landhausstraße i el jardí del costat sud, malgrat la seva privilegiada posició respecte de l’avinguda i la plaça, era un espai marginal i desatès.

objecte de la intervenció

L’any 2002, l’ajuntament va emprendre una reforma integral de la Landhaus que no sols n’afectava les façanes, sinó també la distribució funcional dels interiors. A més d’annexionar sobre la testera oriental de l’edifici una escala d’emergència exempta que, pel seu contrastant estil deconstructivista, va ser objecte d’una acalorada polèmica, la reforma va desplaçar l’entrada principal del museu a la façana sud. El jardí, que adquiria així una posició vestibular, necessitava ser replantejat per oferir a l’edifici un accés adient. Sota la mirada atenta d’una ciutat que estima tant el seu patrimoni històric després d’haver-lo aixecat pedra per pedra de les seves pròpies runes, la intervenció s’havia de dur a terme amb extrema cura i el màxim respecte envers les preexistències. D’altra banda, el nou jardí oferia l’oportunitat d’introduir al centre de Dresden un racó verd de caràcter assossegat i recollit, ja que, tot i ser un dels municipis europeus amb més superfície forestal, el seu nucli antic estava força mancat d’aquest tipus d’espais.

descripció

La planta de la intervenció recull, d’una banda, el perfil poligonal de la façana sud de la Landhaus i, de l’altra, la vora rectilínia i esbiaixada de la Wilsdruffer Straße. La vegetació arbustiva preexistent ha estat retirada per millorar la percepció d’aquesta façana. El jardí està enclotat seixanta centímetres respecte del carrer i protegit del bullici exterior per un mur de mòduls prefabricats de formigó que s’eixampla a la seva base formant un banc continu. El mur només s’interromp dos cops, per deixar pas a unes escales encarades amb l’entrada de l’edifici i per fer lloc a una rampa practicable amb cadira de rodes.

El pla de terra s’ordena sobre una retícula de rigoles formades per lloses de pedra maresa que reprodueixen la direcció de la façana i el ritme marcat per les seves obertures. En alguns trams, les rigoles s’aixequen de terra formant blocs paral•lelepipèdics de la mateixa pedra que serveixen com a bancs. L’encreuament de les rigoles defineix panys intersticials quadrats que es tracten de diferents maneres. En bona part de la superfície d’actuació estan coberts de petits matolls de farigola que omplen el jardí amb la seva fragància alhora que li ofereixen una catifa tova i vegetal. Algunes d’aquestes catifes fragants acullen també cirerers de Higan (Prunus subhirtella “Autumnalis”) que, per la seva moderada estatura, confereixen una escala humana al jardí.

A les zones previsiblement més transitades, els panys quadrats s’omplen amb sauló. És el cas de l’espai que hi ha davant l’entrada o de l’àrea que s’estén al peu de la façana i que proporciona a la cafeteria del museu una terrassa ben assolellada. Un dels panys quadrats, situat davant d’aquesta terrassa, allotja un estanyol d’on surt una sèquia que travessa bona part del jardí fins a arribar a una segona bassa. Aquesta també és quadrada però encara és més petita i està plantada al bell mig del recorregut entre les escales del jardí i l’entrada al museu. Eventualment, l’estructura reticular del jardí pot servir per exposar a l’aire lliure certs objectes del museu. De nit, l’espai s’il•lumina per mitjà d’una sèrie de balises que es disposen al llarg d’algunes rigoles. Al peu de cada cirerer hi ha també un focus encastat al terra que il•lumina la seva copa en contrapicat.

valoració

Sovint es tendeix a prendre la massiva concurrència de persones sobre un espai públic com a mesura del seu èxit i la seva qualitat. Això no obstant, la ciutat també necessita racons serens i arrecerats del tràfec urbà; espais que passin desapercebuts a primer cop d’ull, que siguin gairebé desconeguts i que, fins i tot, costi de trobar. Els jardins públics solen oferir aquesta serenor a través d’un hedonisme plaent que s’assoleix, en les diferents tradicions de la jardineria, a partir de l’expressió més o menys explícita d’un equilibri harmònic entre l’ordre artificial i el desordre natural.

En el cas del jardí de la Landhaus, l’espontània irregularitat que caracteritza els elements vegetals s’ordena sota un ritme geomètric que s’explicita amb rigor cartesià. Això li permet establir amb l’edifici una relació dual, aparentment contradictòria però summament enriquidora. D’una banda, la seva rotunditat geomètrica, reforçada per la simplicitat dels elements artificials que li donen cos, destaca amb el barroquisme de la façana. De l’altra, però, la retícula de rigoles obeeix estrictament el seu ordre compositiu i propaga la seva ressonància rítmica més enllà del volum edificat. El resultat permet que, ara sí, l’edifici s’alci amb dignitat davant dels espais oberts als quals abans girava l’esquena.

David Bravo Bordas, arquitecte