Sulzerareal

estat anterior

L'antic sector industrial de Sulzer-Areal es troba a tocar del nucli històric de Winterthur i de la seva estació central. Des que, l'any 1834, fou fundat com a foneria pels germans Sulzer, aquest complex fabril s’ha anat estenent entre la carretera que va a Zuric i la línia de ferrocarril, formant un teixit urbà excepcionalment dens que ocupa una superfície de més de 16 hectàrees. Encara avui, les seves enormes naus industrials i les seves instal·lacions de producció siderúrgica, amb imponents ponts-grua sobre rails i motors dièsel monumentals, es mantenen intactes i constitueixen un testimoni emblemàtic de l’era daurada de l’enginyeria mecànica suïssa.

A partir dels anys vuitanta, just després de l’expulsió de la indústria pesada del centre urbà, es van començar a plantejar diferents solucions per al seu avenir postindustrial. L’any 1992, després de descartar l’opció de l’enderroc total, el grup Sulzer Immobilien AG, propietari de Sulzer-Areal, va convocar un concurs internacional d’idees que va suscitar un gran interès arreu d’Europa. El projecte guanyador, anomenat “Megalou” i signat per Jean Nouvel i Emanuel Cattani, proposava una reestructuració del sector gegantesca i ambiciosa. Paral•lelament, el polígon abandonat havia anat sent conquerit per petits emprenedors de les noves tecnologies fins que, a mitjans dels anys noranta, la meitat de la seva superfície tornava a estar ocupada, ara però, per una indústria neta. Aquesta ocupació espontània va coincidir amb una forta recessió del sector immobiliari que va deixar el projecte “Megalou” sense inversors ni llogaters.

objecte de la intervenció

Això va provocar un canvi de plantejament en l'estratègia de la propietat, que, l'any 2001, va rebutjar l'operació per la magnitud de les inversions que requeria. En lloc d'intervenir sobre els edificis existents, es va apostar per la preparació superficial dels seus espais intersticials, convertint-los en espais públics que actuessin com a catalitzador de la paulatina consolidació urbana del complex. La previsió d’una coexistència d’usos residencials, comercials i de serveis feia molt oportunes l’adaptabilitat i flexibilitat que oferien aquests espais lliures, concebuts en el seu moment amb una objectivitat funcionalista que la nova intervenció havia de respectar i potenciar. A més, aquesta nova xarxa d’espais públics tenia la doble funció de connectar el sector de Sulzer-Areal amb la resta de la ciutat, preservant alhora la seva entitat autònoma i unitària.

descripció

La intervenció es focalitza finalment a l'extrem nord-oriental del complex, el més proper al centre històric de Winterthur i a la seva estació. Es treballa sobre tres espais lliures intersticials que estan clarament delimitats per la presència de les naus industrials que els envolten. El més important és la plaça Katharina Sulzer, un recinte rectangular, de 200 metres de llargada per 30 metres d’amplada, que travessa el complex connectant la carretera amb el carrer que voreja les vies fèrries. La seva superfície es resol amb una franja perimetral dura al voltant d’una zona central tova. La franja perimetral està formada per una estesa de formigó colorat amb petites boles de ferro encastades. La zona central tova està coberta amb una grava convencional de marga de Netstal, barrejada amb sorra premsada i boles i anelles d’acer. A l’extrem nord de la franja central hi ha tres basses quadrades amb aigua que reflecteixen les façanes dels edificis. Una sèrie de cadires mòbils s’escampen sobre la grava. Són de cinc colors diferents i, eventualment, es poden apilar. Entre les cadires, de tant en tant, hi ha una planxa allargada d’acer sense tractar que recorda els rails de les grues que travessaven l’espai. De fet, al sud de la plaça, encara es conserven els rails originals que permeten el desplaçament d’una gran grua, que ha estat restaurada, i d’una nova plataforma que pot servir com a escenari per a diferents actes. Al costat d’aquesta plataforma mòbil, hi ha una altra plataforma perforada aleatòriament per una sèrie d’escocells rodons d’on neixen uns arbres que formen una agrupació escultòrica.

Un altre punt d’actuació és el Pionierpark, un pati envoltat per les construccions més antigues del complex, erigides sobre una mina de carbó vella. El seu paviment, resolt amb una capa d’asfalt amb pols d’acer rovellat, forma petites concavitats que, quan plou, s’omplen d’aigua i formen bassals. Una canal fina de drenatge d’acer vermell travessa el pati marcant el recorregut entre el carrer Pionierstrasse i l’entrada a l’antiga mina de carbó. Per últim, entre el Pionierpark i la plaça Katharina Sulzer, al carrer Turbinenstrasse, s’ha disposat una canal de drenatge de xapa galvanitzada embeguda al paviment per marcar el recorregut fins a la plaça.

valoració

Tot i estar promoguda per una iniciativa privada, aquesta intervenció utilitza intel·ligentment l'espai públic com a instrument de dinamització d'un recinte privat i exclòs de la ciutat. Amb un treball subtil i poètic sobre el pla del terra, que és la dimensió per antonomàsia de l'espai públic, es revaloritza el patrimoni arquitectònic d'aquest sector, connectant-lo amb la ciutat, però resguardant-ne la identitat.

David Bravo Bordas, arquitecte