Piazza Unità d´Italia

estat anterior

Localitzada a la regió de la Llombardia, Cernusco Sul Naviglio és una ciutat de 20.000 habitants pròxima a Milà. La plaça Unità d'Italia és presidida per una de les nombroses vil·les neoclàssiques que al segle XVIII la burgesia milanesa construí en aquests entorns, la Villa Greppi, actual seu de l'Ajuntament. A partir de la segona meitat del segle XX, la plaça major, construïda sobre els jardins barrocs d’aquesta vil·la, fou utilitzada eminentment com a aparcament públic, diluïnt l’espai com a marc de trobada per les dificultats que oferia a l’ús ciutadà. Aquest espai, a més de l’Ajuntament, també acull una escola, i a la cara oest presenta un dels fronts de façanes del conjunt del nucli antic.

objecte de la intervenció

L'any 1997 l'Ajuntament de Cernusco Sul Naviglio convocà un concurs per tal d'abordar la requalificació del conjunt urbà format per la plaça major –la plaça Unità d'Italia–, una plaça menor pròxima i el recorregut d’unió entre ambdues. L’objectiu principal fou recuperar l’espai de la plaça com a escenari de la vida pública i acostar-la de nou al seu rol com a lloc de relació social al centre històric, lloc d’unió amb la història i les institucions locals. A la base del plantejament de l’actuació, la voluntat d’intensificar la utilització del centre històric i el paper de les places com a llocs d’intercanvi sorgia de la reflexió sobre l’habitual proliferació contemporània de llocs a-temporals i a-espacials que, ubicats als afores de les ciutats, són capaços d’atreure autèntiques masses ciutadanes al voltant de l’oci comercial. Aquests centres, a voltes percebuts com a únics indrets de reunió possible, han amenaçat la vitalitat de determinats centres urbans, han buidat de gent carrers i places i han empobrit la seva dimensió pública i social.

descripció

L'actuació duta a terme a la plaça Unità d’Italia completà l’àrea de trànsit limitat prevista per a tot el centre històric, que, sense comprometre l’accessibilitat a la zona, havia de posar en valor el teixit urbà; de forma molt especial, l’edifici de l’Ajuntament, per a la millor lectura del qual s’endarrerí la tanca de l’edifici de l’escola entenent que aquesta acció podia aportar la visió sencera de l’edifici històric de la Villa Greppi i una nova relació entre l’escola i l’espai públic del qual s’eliminà l’aparcament.

La remodelació situà la circulació rodada –vehicles en règim restringit i autobús urbà– al costat nord de la plaça, i definí un vial en funció de la limitació i reducció de la velocitat establerta, que es pavimentà en pedra com l’existent a tot el centre històric i se separà de la zona exclusiva de vianants amb la plantació d’una filera de moreres. Per tal de garantir flexibilitat en l’ús de la plaça, el projecte de remodelació definí dos àmbits clarament diferenciats; un àmbit neutre, entès com un espai polifuncional, i una zona de jardí al costat est, lleugerament elevada respecte del primer en un intent de sintetitzar una idea de paisatge i de ciutat donat el context urbà i rural de Cernusco Sul Naviglio.

A l’àmbit neutre de la plaça, que es pavimentà amb empedrat de riu i lloses de pedra de diferents mides segons la tradició arquitectònica rural de la Llombardia per accentuar la continuïtat en el tractament de terres, es definiren àrees destinades a punts de venta, terrasses i bars per a les quals es dissenyaren estructures temporals auxiliars. Enfront del dinamisme i l’activitat prevista a la plaça, els jardins, concebuts com l’actualització contemporània dels antics jardins de la Villa Greppi, havien de permetre el passeig, la contemplació, el repòs o la lectura. El petit desnivell existent entre la plaça i les jardins es resolgué amb graons continus que serveixen de banc on asseure’s o observar, i a l’extrem est dels jardins, a tocar de l’escola, es formalitzà un passeig volgudament més orgànic, arbrat i amb diferents bancs on descansar.

valoració

La remodelació de la plaça ha permès la restitució al vianant d'un espai públic privilegiat, al centre històric de Cernusco Sul Naviglio, i el rescat del cor representatiu i lúdic del poble en eliminar l'estol de vehicles estacionats que havien hipotecat durant anys la seva utilització col·lectiva i havien ofegat la vocació de la plaça com a espai públic central. La creació d'una àrea de trànsit limitat posa en valor la zona, fins ara dominada per la mobilitat vehicular, i atorga una relació més equilibrada entre els diferents usuaris a prop dels edificis institucionals i docents del poble.

Mònica Oliveres i Guixer, arquitecta