Park Thüringer Bahnhof

estat anterior

L'antiga estació de Turíngia, construïda a mitjan segle XIX al sud de l'estació central de Halle an der Saale per connectar-la amb una zona industrial, va caure en desús a partir de l’any 1968 i es va tancar definitivament l’any 1991. Amb poques excepcions, la majoria d’edificis dels entorns, tant els lligats al seu dia a l’estació com els de les indústries pròximes, estaven abandonats des de llavors, ruïnosament en peu en molts casos, protegits per la seva inclusió en els catàlegs del patrimoni històric i arquitectònic. Les façanes de maó recuit d’aquests monuments industrials o el tapís de vells carrils de tren que ja no portaven enlloc, teixien el caràcter del lloc i el tenyien d’obsolescència, però també d’un encant molt peculiar.

objecte de la intervenció

L'any 1996 la ciutat va postular la voluntat de convertir en parc les sis hectàrees ocupades per l'antiga estació i l'Ajuntament de Halle an der Saale va comprar els terrenys a la companyia ferroviària Deutsche Band. El parc havia de ser el centre verd d'una futura zona residencial, iniciar el procés de canvi per a la millora general de l’entorn i fer el paper d’element d’atracció per a la revitalització de la zona estimulant els assentaments residencials i de noves empreses en aquesta antiga perifèria industrial.

Prèviament a la construcció del parc, es va millorar substancialment la connexió viària de la zona i es van adoptar millores mediambientals i paisatgístiques a l’avinguda Merseburger, en el marc del programa de foment Urban de la Unió Europea. Elevar la qualitat de l’entorn sense desdibuixar les particularitats del lloc ni de la seva història, i fer-ho implicant la comunitat local, esdevenen els supòsits de base en la concepció d’aquest projecte per a la construcció del parc.

descripció

A través de petits canvis, com la modificació subtil del terreny amb nous talussos i terraplens, i amb un pressupost limitat, el projecte inicia la recerca d'un nou començament per a un lloc oblidat enmig de clàssics edificis productius dels anys de la gran expansió industrial. El condicionament i la remodelació de l’àmbit va comportar l’enderrocament d’alguns d’aquests edificis i la reutilització d’altres, com l’antiga fàbrica de cafè, que es va reconvertir en casa-taller per a joves.

Es creen noves zones d’utilització, com les pistes esportives, la zona de jocs o el rocòdrom, que, pensats conjuntament amb l’alumnat d’una escola pròxima o en col·laboració amb la secció local del club alpinista, respectivament, pretenen recuperar l’activitat perduda i assegurar, en la mesura que sigui possible, l’èxit d’aquestes noves instal·lacions, així com el seu manteniment. La vegetació salvatge sorgida anàrquicament de l’abandó es transforma en verd de nova generació, i es col·loquen arbres, moltes files dels quals tornen a traçar els vells límits de l’estació a l’espai. Nens integrats en els tallers participatius van plantar cabanes i laberints de salzes.

El projecte busca la complicitat entre les preexistències i els nous elements en un projecte on el paisatge i l’arquitectura esdevenen els mediadors del canvi; els antics carrils incrustats en el sòl esdevenen nous camins i les senyals–fites ferroviàries es converteixen en portals que emmarquen la pista verda principal que recorre i estructura tot el nou parc servint de via d’exploració de l’antiga platja de vies i, per tant, de l’arqueologia i la memòria del lloc que es recrea.

valoració

Enmig del barri de Riebeck, després del tancament d'indústries, del tancament de l'estació i de la pèrdua de població, neix un parc com a senyal visible del canvi que es vol afavorir. Enmig d'interessos sovint no fàcilment conciliables, com la protecció dels ramals de vies i els usos actuals dels espais lliures, l'encant del que ja existia i la intel·ligibilitat de canvi, aquest projecte fa compatibles passat i present amb una solució que no per intermèdia perd força o es dilueix, i mostra molta sensibilitat no solament pel lloc, sinó també per la seva gent, a la qual implica des del començament en un procés altament participatiu. L'antiga platja de vies convertida en platja verda fa renéixer un indret de la mà dels veïns com un espai públic vertebrador del futur de l'àrea on s'inscriu.

Mònica Oliveres i Guixer, arquitecta