Parco Pubblico nell´area dell´ex-Vasca Carmine

estat anterior

La Vasca Carmine, en altres temps en posició aïllada en el camp, havia estat un embassament que recollia les aigües pluvials i de l'escorrentia superficial provinents del Monte Somma per a l'abastament dels conreus i els recs agrícoles dels entorns. Amb els progressius creixements de Pomigliano d’Arco, especialment els de les dècades dels seixanta i els setanta, l’indret quedà encerclat per nous assentaments urbans. Arran de la pèrdua de la seva funció originària com a embassament, si bé romania com a referència consolidada dins de la ciutat, havia perdut igualment els seus trets essencials, per esdevenir un lloc inaccessible i poc controlable. En els darrers anys un aparcament asfaltat en un dels seus extrems s’havia convertit pràcticament en el seu únic ús urbà. Amb tot, arran de les seves dimensions d’enorme descampat s’usava incontroladament com a abocador il·legal a l’aire lliure, cosa que comprometia ambientalment el seu potencial com a espai obert.

objecte de la intervenció

L'intensiu procés d'ocupació de la resta d'espais oberts de la ciutat i els creixements urbans esmentats atorgaren a la Vasca Carmine una posició preeminent dins l'estructura urbana de Pomigliano d’Arco, alhora que esdevenia un dels pocs buits de dimensions significatives dins la ciutat. Aquest fet, juntament als greus problemes higiènics i mediambientals que el seu mal ús indiscriminat representava per a la ciutat, portà l’Ajuntament a concretar una intervenció que pal·liés la forta mancança de verd a l’interior de la ciutat i solucionés alhora aquestes disfuncions. La seva vasta superfície, la proximitat a un important nus de circulació i una posició també estratègica dins l’entorn metropolità de Nàpols feien que la seva conversió en espai públic pogués jugar simultàniament un fort paper en l’àmbit territorial, en convertir-se en un parc urbà de caire metropolità. La voluntat de respondre a aquestes dues vocacions –metropolitana i local–, i d’aprofitar l’oportunitat d’estructurar i significar el context urbà immediat que brindava l’actuació, guiaren el projecte per a la construcció del parc.

descripció

El projecte es concretà en la definició d'una gran esplanada, segons l’essència topogràfica de la ciutat de Pomigliano d’Arco, amb la significativa excepció de la zona de l’antic embassament, que després d’obres de consolidació del terreny, sanejament i plantació d’arbrat, es mantingué deprimida, esdevenint un element de diàleg amb la condició natural del lloc. Així, la formalització del projecte passa per la relació entre dues geometries: una de regular, lligada a la planor i una de més orgànica, vinculada a l’evolució morfològica de la Vasca Carmine, entorn de les depressions de la qual s’articulen una sèrie de nous recorreguts de definició més lliure que els de la resta del parc.

La relació amb els carrers que flanquegen el parc s’estableix a partir de diferents espais d’entrada, amb aparcaments arbrats, pensats des d’una lògica urbana i configurats per volums edificats transparents concebuts com a elements de transició entre la ciutat i el nou parc públic. Aquests edicles, pensats primordialment com a espais expositius i que evoquen el paper dels hivernacles en la història dels parcs, es col·loquen sobre basaments de maçoneria que allotgen instal·lacions i serveis. El caràcter tectònic dels sòcols troba el seu reflex en la pavimentació general d’aquests àmbits d’ingrés amb pedra del Vesubi.

A la part central del parc, circumdada per diferents itineraris, s’hi troba una gran superfície verda de 40 x 160 m, limitada per una zona d’arbrat a un costat i una sèrie de jardins amb variacions tipològiques a l’altre. Enmig de la superfície verda i una superfície d’aigua s’ha projectat una gran sala per a la celebració d’espectacles musicals i teatrals, que sobre un basament anàleg als dels volums dels accessos, queda subratllada com a element central i aliè al marc natural dominant. Un jardí botànic, pensat des de les antigues traces de l’organització agrària, i uns altres dos jardins, configurats específicament com a espais de joc, enriqueixen l’experiència del parc.

valoració

Ple de contraposicions interessants, aquest projecte conjuga una certa monumentalització, atenent a la lectura metropolitana, amb un conjunt d'espais aptes per a l'apropiació quasi domèstica de la gent del barri, a escala local. Encertadament relaciona els volums amb el context urbà i els articula amb els diferents espais verds, que pensa específicament i responsablement sense oblidar el conjunt ni caure en obsessions temàtiques. Atenent a les condicions històriques i de context, el nou parc representa la construcció d'un gran espai obert que instaura noves relacions entre les arquitectures recents d'aquesta pseudoperifèria que millora substancialment i la ciutat consolidada i recorda la importància dels parcs com a camps de reflexió sobre la forma i l'estructura urbana.

Mònica Oliveres i Guixer, arquitecta